Relat de redaccions

En Miquel tot just feia unes setmanes que s'havia llicenciat en periodisme per una de les més prestigioses universitats de la ciutat. Durant els estudis va fundar un diari pels alumnes i una ràdio que, en poc temps, va fer-se un forat entre el circuit d'universitats de l'estat. Havia superat tots els exàmens amb èxit, era un dels preferits dels professors. Per això, al llicenciar-se, el cap d'estudis li va trobar feina a una gran editorial de la ciutat.

El primer dia, nervis a l'estómac, nit sense dormir. Puntualitat absoluta. Vestit impecable, amb corbata i tot. S'esperava el que havia somniat durant anys, el que havia vist a les pel·lícules i que l'havia motivat a cursar aquella carrera: Crits, estrès, gent esbroncant-se, nervis, trucades, gent escrivint mentre fumava i bevia, treballadors que només apareixien per entregar els articles i després marxar, etc.

Però només creuar la gran oficina en la que entraria a formar part ja va veure que tot era diferent. El director el va rebre cordialment i el va acompanyar fins al seu despatx. Durant el camí li va pregar que no fes massa soroll. Amb l'arribada de la crisi, el sistema periodístic havia anat canviant. El ritme era més lent. No calia moure's per aconseguir res. Tot venia donat. No hi havia res més que un pur interès comercial per publicar coses a canvi de publicitats.

Entre departaments havien anat llogant espais a una empresa dedicada al maquillatge de morts. Així, entre política i esports, unes lliteres sustentaven uns cadàvers que rebien l'atenció d'uns mestres del maquillatge. Més enllà, just al costat del despatx del director, hi havia l'entrada de cossos. Un home inspeccionava la qualitat dels nouvinguts i els derivava a la secció on els tocava.

Com ell entrava de pràctiques, el director va decidir col·locar-lo al departament de necrològiques.