Mans fines de cara amagada. El tuf de peix tiraria enrere el cap de qualsevol humà, però no és el cas. Ganivets afilats que treballen al ritme del compàs. Sala obscura plena d'aliments i d'enveges. La virtualitat ha passat a ser real, tot i que l'origen dels noms vinguin de la mateixa porta. Ara les cuineres treballen una al costat de l'altra. Se senten veus, se senten crits. A la sala del costat és on maten els animals. A l'habitació de sota és on creixen els vegetals. Tot preparat per fer el gran sacrifici. Caldrà netejar la taula principal i col·locar la víctima. Deixar-la completament nua. Rentar-la amb una mànega d'aigua a pressió. Untar-la de foie i afegir-hi un quilo de sal Maldon repartit pel cos. Per evitar sentir la seva histriònica veu, servirà una col ben grossa, introduïda per la força dins la seva boca.
El mestre de cerimònies arribarà per les escales, mentre elles aplaudiran la seva entrada. Ganivet en mà, s'aproximarà a la víctima i, quan estigui a punt de tallar-la en petits trossets -de la mateixa mesura que les torrades-, algú l'aturarà.
"Sobretot, no tallis a la babalà, el ganivet és l'estri més important de la cuina".
6 comentaris:
el relat d'avui m'agrada especialment! i no se per què ;P
Doncs a mi gens, quina angoixa !!!!!!
Amb sal comú n'hi ha prou, no cal gastar sal Maldon. Tura.
@Judith: p q és especial?
@Gemma: No t'agrada tenir angoixa?
@Tura: tota la raó, potser no s'ho mereix!
I a tu t'agrada estar angoixat ???? A mi gens, ja n'he patit prou d'angioxa
I a tu t'agrada estar angoixat ???? A mi gens, ja n'he patit prou d'angioxa
Publica un comentari a l'entrada