Relat del falciot

M'agradaria convertir-me en un ocell, un falciot potser. O un falcó, amb les seves ales fortes i lleugeres. M'agradaria ser un ocell que pogués abandonar aquesta mina.

Desitjo, tot sovint, canviar la pala mig trencada per un cap petit i uns ulls sortits. Miraria per on escapar-me, buscaria els camins cap a l'exterior. No m'importaria que fos tot fosc. No seria un problema la falta d'oxigen que gasto cada dia aquí a baix. No ho seria perquè encaminaria la llibertat, l'aire, la sortida, la llum. I amb les meves urpes em podria penjar de qualsevol roc quan necessités descansar; no com ara, que caic i caic, baixant metres i metres a les més obscures profunditats. No veig res, no respiro clar, no noto més que el meu cor brut i ple de sutge. És la mina la que m'ha absorbit o soc jo que m'he empès al més gran dels forats? Per què la gravetat és tan forta aquí a sota? Davall de tot un creu que ja no podria baixar més, però el cert és que l’imant té una força d'atracció tan forta que és impossible aturar-se. El cos es desintegra, només resta la pala i el casc. Un casc ple de cops. Encara no sé com aguanta. M'he estimbat contra totes les roques de la baixada. Duc el cos ple de blaus. Soc un cos inert que es mou al desig de la foscor.

M'agradaria ser ocell i volar amunt i amunt, ni tan sols aspiraria a tocar el cel o volar entre núvols. M'agradaria ser ocell i sortir de sota terra. Però no tinc ales ni fe en tenir-les. Soc i seré carbó encenent-se per fer llenya de mi mateix.

Relat de l'al·licient

Arribo tard a la cita, m’he posat les calces de la meva germana. Ella no ho sap. No ho he fet per res en especial, però m’agrada notar la suavitat de la seda per sobre del meu membre. Vaig trempat. Camino amb passes llargues i començo a notar la suor omplint les aixelles. Merda. Segur que faré mala olor i causaré una impressió pèssima. Clar que… no deu ser tan important aquesta cita si jo no la volia. La meva mare és una pesada, va insistir perquè vingués a veure la filla de la seva amiga: La Cristina. La veritat és que està bona. Té els pits molt ben posats i uns llavis que semblen senegalesos. El dia que la vaig conèixer li vaig dedicar tres palles en arribar a casa. Una després de l’altra. Ja la veig, m’està mirant amb cara d'arribes tard, no suporto aquesta mirada. Crec que la cita acabarà aviat. Hauré d’explicar-li el meu secret, segur que si li explico surt corrents. Quina mania té la gent en anar perdonant la vida, eh! Això sí, els dos petons que m’acaba de donar són mitja vida. Així que la perdono. Amb una mica de sort m’oblido de tot i acabem al llit. Fa menys d’una setmana que vaig tenir sexe amb la meva ex. Ens veiem de tant en quant. Prenem una cervesa i pugem a casa seva a follar. Ella viu amb els seus pares encara, però em truca quan està emprenyada i sola. Jo no dubto mai en assistir a les seves cites. Ella sí que sap posar-se bé al llit. Em diu tot el que vol, gaudeix i crida. La Cristina em sembla a mi que no ha tingut un orgasme de veritat en tots els anys que fa que trepitja la terra. Bé, potser aquest pot ser l’al·licient d’avui. Podem prendre un gintònic i anar a algun lloc a cardar. No recordo si viu sola. Necessito un pis immediatament. No pot ser això d’haver de suplicar als amics que et deixin un llit, ja tinc una edat. Començo a estar preocupat. Aquest gintònic està carregat, com se m’adormi després… quin merder. Hauré de dir-li que me’n doni una mica. Ho sabia. Sabia que s’enfadaria. La Cristina és d’aquestes persones que no permeten que se’ls porti la contrària. Bé, ara de morros dos minuts, trenquem el gel amb la meva història i sortirà corrents. Si es queda, és que vol anar al llit. Clar que aquests dos minuts se’m poden fer molt llargs. Amb un n’hi ha prou. 

Escolta Cristina, vols que t’expliqui un secret? Saps per què tots els del barri em diuen el Negre? No, no. No és perquè sigui bru de pell. No pas! Mira, tots tenim un passat fosc, i el meu ho és molt. No sé si tu saps que un dels teus veïns va morir fa uns quants anys. El recordes? Sí, el Josep. Doncs bé, el Josep era amb mi el dia que va morir. Havíem quedat per fer unes copes i sortir de festa. Les copes les vam fer, però ell mai no va arribar a sortir de festa. Jo sí. A mi em van estar investigant durant un any! Un any! Saps què és això? Un any amb els policies mirant què fas i què deixes de fer… No podia anar a cap club nocturn, ni conduir begut. Un drama. Al final no em van poder declarar culpable. Tot i que el comissari em va dir que ell sabia la veritat. Per sort el comissari ja és mort. Era un home vell. Fumava i bevia molt. Era normal que el seu cor acabés aturant-se. Cristina, m’estàs escoltant? Sembla que t’avorreixi la meva història. No vols que continuï? Ah, d’acord. Que ja ho saps tot i que no t’importa una merda. I què vols fer? D’acord, demanarem sopar i soparem. I després ja veurem on anirem. No t’enfadis. No ho deia per dur-te al llit. Escolta, Cristina; tu mai no has tingut un orgasme, oi?

Relat dels glaçons

A les faules parlen els animals. Sota els pins criden els salvatges. Pronunciar t’estimo era regalar-li la vida sencera. Dubtava sempre si descobrir-se i mostrar-se tan fràgil, però ho feia. Ella no podia evitar-ho: A cent vint per hora o amb el fre de mà posat; ho feia quan se’l mirava amb aquells ulls que es guardava sempre per ella mateixa.

Aviat serà fosc i ningú no haurà menjat. Les feres s’esperen l’una a l’altra, tenen ganes de mossegar-se, d’embrutar-se, de sentir-se vives i estimades. Però Cronos no els dona el present esperat. Al déu del temps li agrada veure-les retorçar-se de dolor en l’espera. Confia en l’arena suspesa, la que no cau, la que provoca el suïcidi i la mort, la que fa caure en la desesperació i l’abandonament. És l’eterna lluita entre el temps i l’amor; entre les Hores i Afrodita. Elles tres poden encerclar-la i ofegar-la; ella sola pot plorar fins a negar-les.

I aquí, assegut, mirant com juguen els Déus amb els animals; les cordes de Rodríguez m’impulsen a odiar-me en la profunditat de l’hivern etern que viu en mi. Seran volves de neu les que relliscaran parpelles avall. Seran glaçons de llàgrimes els que crearan un tel de tu en els meus ulls. Serà la infinita fredor la que m’espera si em dius adéu.

Relat del punt

En el punt i coma, no hi ha un catorze;

no hi ha un demà, 

ni una carretera amb llums

ni un home alçant la mà.

Si fos un punt i final

no podria respirar,

la pausa seria eterna

i el buit començaria a explotar.

Mira com juguen els animals,

són salvatges, són purs,

són urpes clavades en pell

i ullals de llop ferint-se els cors.

Mira com es curen les feres,

semblen cadells abraçant-se

en la infinita nit que,

adés i ara, han aturat

l’arena, la pols i la remor

del temps que els colpeja.

Dona’m lletres,

els cobrirem els cossos

de paraules dolces

i oracions complexes.

Dona’m sintagmes

perquè s’envoltin

les seves nueses

i coguin passions estel·lars.

Relat de converses

-No et vull prometre amor etern entre forans que mengen sushi per esmorzar. No vull demanar-te la mà sota els pins de mitjatarda. No vull obligar-te  ser esclava dels sentiments que t'han traït. Només vull els teus dits tocant els meus i esperar a veure on ens porten. 

-No vols cap compromís perquè no et vols comprometre.

-Qui voldria comprometre's sense estar segur del pas que fa?

-No estàs segur del pas que fas perquè no sóc important.

-Qui és important i qui no? Ho soc jo?

-Per a mi sí. Però potser jo no per a tu.

-Per a mi? Clar que sí. Per què creus que no?

-Perquè si ho fos... creueries l'Atlàntic nedant per venir-me a buscar...

-No cal anar tan lluny ni nedar tant. Et tinc just davant.

-Ara, sí. Però si no sóc suficient per a tu, marxaré i ja mai més no em podràs trobar.

-És això el que vols?

-Jo no, però sembla que tu sí.

-Diria que no és possible el que dius. Ho pots imaginar i desitjar; però per molt que a la teva ment es dibuixi aquesta utopia...

-No és la meva utopia...

-Ets tu qui la desitja.

-No la desitjo! L'odio! Però...

-Però la vols.

-Només si tu la vols.

-Jo no! Jo no! No diguis coses que jo no he dit.

-Però si no fas prou per mi...

-Hauràs de marxar...

-Sí.

-Però això és impossible... una estrella no pot desenganxar-se de la seva llum.

-Algunes ho han aconseguit.

-Sí, algunes han mort i s'han apagat per sempre més.