Relat de pes

Pesava més de cent quilograms. Havia dedicat gran part de la seva vida a menjar. Gaudia devorant tot el que se li posava davant. No li importava si es tractava d'una amanida de formatge de cabra amb gerds o d'un corder al forn. Tot, completament tot, era pur vici. 

Després de menjar-se una paella de peix, va anar a l'habitació. Caminava amb dificultats i havia de recolzar-se a les prestatgeries del passadís. D'altra manera li seria impossible bellugar-se pel seu propi pis. De fer força al caminar, se li van escapar vents inferiors. Ell se la mirava assegut a la cadira de la taula. Li agradava veure-la d'esquenes.

Va passar més de mitja hora abans de què ella el cridés. Ell ja s'havia adormit, amb el cap recolzat sobre els braços, damunt la taula. Però els crits eren forts, el sol·licitava urgentment. Es va desvetllar i va acudir a la cita. Ella romania estirada al llit. Duia un camisó transparent molt gran, tan gran que hauria servit de llençol pel llit d'un nen. Per això havia tardat tant entre l'àpat i l'acte; canviar-se no era tasca ràpida. 

A ell li sobrava aquell tel de seda i transparències. El va treure i després va fer el mateix amb els sostenidors, que quedaven amagats als laterals, entre les motlles que els cobrien. Els descomunals pits, més grans que el cap d'un infant, caigueren de cop. Ell els va agafar i els va llepar sencers. No va tardar en treure-li les calces gegantines, val a dir que d'un costat a l'altre feien més de tres pams.

La va despullar tan ràpid com va poder i li va regalar el seu menjar més íntim. Ella se'l mirava mentre li feia una acalorada fel·lació. De tant en tant havia d'aturar-se i respirar profundament. El metge ja l'havia advertit, respiració i ritme cardíac eren termes que sonaven massa a les visites que feia a l'hospital.

A ella li venia de gust moure's d'un costat a l'altre, practicar totes les posicions que havia llegit en un llibret titulat "Kamasutra per a principiants"; però ell anava per feina. Tenia clar que primer posaria el seu membre a la seva boca i després el posaria a l'entrecuix. Ni posicions ni coses rares. Ficar i treure. Tants cops com pogués, fins escórrer-se dins seu, prement amb força tots aquells plecs de pell plens de greix corporal.

Relat de gravetat

A vegades no sabem què dir. Ens esperem callats. Mirant a qualsevol lloc, com si busquéssim alguna cosa. Ho fem pensant que els altres ens observen i es pregunten si estem mirant res o no. Del contrari no actuaríem així. Quan estem sols i sabem que ningú no ens pot veure, ni cal dir res a ningú, ni és important estar callat o mantenir una conversa, no forcem l'acte, ens deixem anar i gaudim del plaer del buit absolut. 

Floten les coses a l'univers, sense gravetat, sense pressió. Naveguen sense la fricció que ens frena a qualsevol lloc de la terra. La naturalitat de la natura ens condiciona tot sovint. Per això sovintegem pensaments que ens aturen, que no ens deixen avançar. 

Dos homes esperen callats. Estan asseguts en el mateix banc. Un d'ells mira la gent passar, l'altre observa els ocells fent nius dalt dels arbres.

El dia passa i els homes segueixen callats. No es diuen res. Ningú els impedeix fer-ho; ni tan sols la gravetat.

Relat de vianants

El personatge en qüestió fuma una cigarreta recolzat al semàfor. No és lluny de casa, just a creuar el pas de vianants. Fuma amb tranquil·litat, gaudint del plaer de l'aire brut.

Mira amb deteniment com l'indicador de pas lumínic canvia de color. Primer verd, amb un homenet dibuixat com si caminés; després vermell, com si l'home s'aturés a pensar.

El personatge pensa. Rumia força sobre els dos gestos d'aquell senyal. A dues bandes juga la graciosa icona lluminosa. Primer avança, després s'atura. Després torna a avançar. Qualsevol es preguntaria per què no es decideix d'una vegada si cal fer una cosa o l'altra. Però qualsevol no hi és allà en aquell precís moment. Només hi és present el personatge que s'ho qüestiona tot. Fins i tot es pregunta què deu fer l'home verd mentre només apareix l'home vermell. I a l'inrevés. Què deuen pensar quan romanen a les fosques? Què deuen fer? S'amaguen? Juguen efectivament a dues bandes i, un cop desapareixen, fan acte d'aparició en un altre semàfor?

El personatge no té cap potestat sobre d'ells. Ni tan sols no els deu conèixer bé. Però es permet fer unes preguntes existencials que el turmenten. Els troba a faltar quan el semàfor és fosc. S'alegra quan s'il·lumina. Així, pendent dels dos símbols, sempre està content, sempre està trist.

Relat de vida

Així com s'obre la flor en plena rosada, els cossos es dilaten per adaptar-se al moment més carnal. Humits, tendres, plens de llum matinal.

No ha plogut, però ho sembla. Dels seus ulls tristos cauen llàgrimes d'enyor. Esplèndids dits plens d'ira caminen ara suaument galtes amunt; recullen els records que troben, cada dia a la mateixa hora, un moment per on eixir volant dels seus pensaments.

Dipositada una gota sobre l'índex, tendeix a desfer-se d'ella, fregant-se amb l'altra mà. Però la pell, que sembla tan impermeable, xucla altre cop aquell salnitre ple de melangia.

Tornarà el cicle a rebrotar, en plena carnada, com floreixen les flors a la primavera. Sorgiran altra vegada els pètals de l'avui, fecundats evocant un passat no molt llunyà. Abrigats amb els paraigües de la felicitat, els humans premeran fort els seus cossos, buscant l'alegria que mai han trobat. Es mentiran, es corrompran. Sota la freda neu i l'escalfor del sol, viuran.

Relat de granges

A la granja se sentia molt soroll. Els animals grunyien a tota hora, però sobretot, just abans de caure la nit. Era aleshores quan actuaven amb tota l'energia disponible. Era impossible entendre res. Ni tan sols un especialista en zoologia podria discernir els sons dels animals. Tot junts, bramant a més no poder. No podia semblar una olla de grills; perquè els grills físicament no podien fer tant d'escàndol. No podia semblar un galliner, perquè les gallines no aconsegueixen un to tan alt. Ni tan sols una manada d'elefants podia emular aquell soroll espantós que feia emmalaltir el granger. Ell es posava les mans a les orelles i tancava els ulls fent ganyotes, com si aquell gest inútil servís d'alguna cosa. Però res, només li quedava una opció, resignar-se i adaptar-se a aquell moment tant decepcionant.

Entre el rugit d'uns i el bram dels altres no va sentir el so d'unes passes que entraven caminant. Era l'elegància d'una dona que duia unes botes negres per sobre dels turmells, vestia uns texans ajustats que li marcaven cul i cuixes, i per dalt anava tapada amb americana curta per sobre d'una samarreta blanca. En aquesta hi duia una inscripció: "Meravella't amb mi". 

El granger no la va veure fins que no la va tenir davant. Se li va col·locar a poca distància i li va demanar que llegís en veu alta aquella serigrafia. El pobre home no sentia què li deia, però es fixava amb els suaus llavis, que cobrien gran part de la seva cara. Ella no ho va repetir tres vegades, sinó que li va prendre la mà i li va fer resseguir, lletra per lletra, aquella oració. Amb els dits acariciava aquells prominents pits, sense perdre de vista el seu coll al descobert. Per la seva ment només hi passava un objectiu, aixecar-li la samarreta, oblidar-se de les lletres, acariciar-li el seu cabell ben llis i cridar com un animal enmig de la granja.