Relat de ninots

De bon matí agafa el seu ninot preferit. Abans de rentar-se les dents. Abans d'obrir completament els ulls. El prem amb força, han dormit ben a prop. Ella a dins del llit, ell a la tauleta de nit.

L'abraça amb força i l'acaricia. És seu, de ningú més. El vol per a ella i no desitja que ningú, mai, no el toqui ni el miri. Tants de cops que se l'endú al carrer, mai hom no l'ha vist. Viatja dins de la bossa de mà, entre els pintallavis i l'agenda. És un vehicle poc còmode, però segur. Ella moriria abans de deixar-se robar el bolso. Quan arriba a casa, el duu sempre al seu costat. A la cuina mentre elabora els seus àpats. Al lavabo mentre fa les seves necessitats. Al menjador mentre mira la televisió. Sempre junts, mentre, mentre, mentre...

I mentrestant, ell se la mira, no entén res del que fa, però segueix al seu costat. Espera algun dia poder parlar-li. Creu que algun dia ella deixarà de parlar, parlar i parlar i començarà a escoltar. Ni que sigui una sola frase, una paraula, un crit... el que sigui. Ell està convençut que finalment la relació que tenen ambdós serà més confortable. No sap la raó exacte, però  creu cegament amb aquesta idea. Res el fa pensar en un bucle etern com el que viu dia rere dia. Ans el contrari, cada matí es lleva i no dubte ni un segon: "Avui serà el dia que ella abandonarà els seus rituals i deixaré de ser el seu ninot de vodú".

Relat dels Reis Mags

Sonen les nadales pel carrer, els pares omplen els armaris de regals. Els nens van al llit abans que mai, però com estan nerviosos, tarden en adormir-se. Aquesta tardança acompanya els pares fent temps. Copa de vi que ve, copa de vi que va. Un parell de gintònics i alguns licorets per acabar-ho d'adobar.

El pare, tot torrat es vesteix de Pare Noel. La mare el renya: "No veus que el nen dorm, no et veurà! No cal que et disfressis!". Ell se la mira, amb la barba despenjada i el barret brut de xocolata, després li contesta: "Aleshores tu per què vas vestida de Rei Mag?".

Comença una discussió que, en poca estona, esdevé una guerra casolana. Un plat vola d'un costat del menjador a l'altre. La mare és més propicia a prendre les verdures com a projectils. El pare decideix disparar líquids, que taquen més. El saló és una escena bèlica on el Pare Noel i el Rei Mag en són els protagonistes. L'espectador d'aquella imatge violenta és un veí xafarder, que s'ha plantat al costat de la finestra i observa, amb tot detall, com es barallen els dos mites nadalencs. 

El fill fa estona que dorm. Somnia amb uns rens grans, forts, d'unes banyes prominents i robustes, que amb les seves fortes cames naveguen ràpidament per l'espai. Estiren un trineu de dimensions colossals, comandat per un Pare Noel envoltat d'una aurèola angelical. Al seu pas saluda els tres Reis Mags, asseguts en majestuosos trons. Van vestits impecables. Ni una tara en les llargues capes que descansen darrere seu. Corones d'or i de diamants. Guants de vellut. Pulcritud excelsa. Aviat li portaran tots els regals somniats. Es llevarà i els podrà obrir, jugar i viure en un món artificial ple de tot el que no necessita.

Mentre tot això ocorre a la seva endormiscada ment. Els pares ja fa estona que s'han esquinçat els vestits. L'any que ve caldrà comprar-ne de nous. La mare, més que el Rei Mag, sembla la senyoreta que fa les cantonades al barri vell; va mig despullada, amb les calces trencades i tota bruta dels líquids que li ha tirat el seu marit. El pare té un blau a la cara, fruit d'un impacte directe d'un pebrot verd. S'esgarrapen i es criden. S'empenyen i cauen al costat del tió. Allà comencen a besar-se. L'arbre de nadal trontolla quan ell col·loca a la dona a sobre de la taula. On demà seurà tota la família, avui ella jau nua, amb les cames obertes i els ulls tancats. La penetra amb un ritme accelerat, continuat. 

El veí s'ho mira i entona la cançó del cagatió. Avui és Nadal, dia de germanor.

Relat de l'Univers

Els llums s'apaguen. Els policies surten a recórrer a la ciutat. L'alcalde no s'atreveix a dir res per la televisió. L'estat caòtic de circulació esdevé una banda sonora de clàxons. La gent aviat crida, s'insulta. Alguns es peguen.

Benvinguts a la ciutat. Exclama un benziner mentre admira dos homes donat-se cops de puny. Benvolguts animals, benvinguts a la selva, li respon el secretari. 

Els llums s'apaguen. I mentre tothom està submís en un estat de desesperació. A dalt de tot, el negre s'apodera de la situació. Has tret mai un tiquet cap a la lluna? Només cal mirar-la, desvestir-se i emprendre un viatge trepidant. A dalt, passada l'estratosfera, els llums no es poden apagar. Allà dalt, més enllà del que els homes mai poden arribar, les estrelles guien els petits prínceps que somnien quan són grans.

El grum demana a quina estació lunar volen anar. Els dos responen mirant-se, parlant d'afers que res tenen a veure. El grum es cansa d'escoltar-los, engega la nau espacial i s'acomiada d'ells. Que tingueu sort, allà dalt tot és diferent. Els hi diu mentre tanca la porta. Aquella porta els separa el món real -el terrenal- de l'imaginari -l'estratosfèric-.

Els llums s'apaguen a la gran ciutat, una nau navega per l'Univers. No els cal benzina, no els cal cap tipus de combustió artificial. Només hores i hores de conversa eterna. Parlen i parlen fins que es besen. Es besen i es besen fins que s'estiren. Estiren i estiren fins que criden. Criden i criden fins que s'aturen. Un cop aturats, nus, abraçats, sense res més que allò que s'han donat. Observen a través de la finestra de la nau. Al fons, la terra, entremig, milers i milers d'estrelles. Han abandonat el seu planeta; ho han fet sense preguntar-se res, només deixant-se de la mà de la sort.

Relat de sucs

Suc de taronja, croissant de cereals i cafè!

Ho demana des del seu llit, vestida amb un pijama gris i parlant per telèfon. Aviat el servent li porta. Ho deixa al replà i l'avisa que ja ho té allà. Ella li ordena que entri i li entregui al llit. Ell no s'hi nega. Com s'hi hauria de negar? Però un cop els dos estan dins de la cambra, es fa un silenci inusual. Acostumats a parlar per telèfon a diari, donant i rebent ordres, de cop i volta l'escenari canvia i els seus actes també.

La valentia de darrere de les trinxeres desapareix quan un no porta armes ni se sent protegit. Van vestits, però es veuen nus. Els hi cal una petita empenta, algun comentari ardent, però no els hi surt. Passen les hores i, com dues estàtues, resten estirades al llit, mirant-se els ulls, evitant pronunciar paraules compromeses. El senyal no arriba i passen tanta estona junts que s'obliden d'on són. Aviat serà hora de sopar. La llegenda explicarà que van fer l'amor vint vegades, que els besos van ser tan llargs i apassionats que els faltava aire, que l'esquena era plena de marques de les ungles, que els llavis estaven inflats de tant petonejar-se. Però més enllà de mirar-se i sentir aquell batec tan fort, fins les postres no va passar res.

Va ser aleshores, quan tocaria menjar-se l'esmorzar per acabar un sopar no realitzat, que ella va gosar dir-li adéu. Quan la por per la desaparició esdevé, quan notem que tot ho perdem, encenem totes les llums del nostre interior, com ho faria un arcàngel anunciant el naixement diví.

Un bes, una carícia, un adéu, un fins mai més... i l'etern plor que ens retorna a la infància, perduts, desconsolats, buscant l'escalfor d'unes mans protectores. Som nens jugant a ser grans, ho som fins que les ferides ens fan mal; moment en el que el retorn a l'escenari teatral més infantil ens converteix en carn d'escena. Mentiders, juganers, joglars sota vestits divertits que ens realitzen com a personatges ficticis. Però ens agrada, ens agrada el teatre, el teatre de la vida!

Relat de culers

De nit, sota l'obscura mirada d'un depredador nocturn, en una cantonada de Travessera de Les Corts, es reuneixen el Santi i el Jacob. Què tramaran aquests malfactors? Quina en portaran de cap? Què tindran anotat en aquella llibreteta petita? La mainada té prohibit mirar-ho, les àvies els tapen els ulls. Que no vegin tal atreviment, un de genolls, l'altre dempeus. No li demana la mà, ni li fa cap marranada, simplement el més jove li suplica al més gran. "Renova'ls, renova'ls un any més! Són uns pervertits, uns guarros, uns borratxos... però Rufianes, Karanka i Kevin fan un bon equip quan no van de putes.

L'infermer Balci apareix per darrere, en una mà porta el seu nen mimat, l'Avent, i a l'altre duu una bossa plena de pastilles; el protegeix el seu guardaspatlles, el Matheus, amb la seva mirada intimidadora. S'afegeixen a la conversa, però aviat han de marxar corrents. El Miral els ha avisat, Motumbo està per la zona! Cal anar-lo a veure! Josepas i Pol ja hi són, han sigut els més ràpids en arribar. "S'han acabat les misèries", exclama el primer, "És mooooooooolt fort", afefeix el segon.

A primera fila de l'espectacle del transexual, s'asseuen els nouvinguts. No presten atenció al pobre transvestit, Santi, Julio y Martin escolten les històries de l'Uri quan era infantil. "Apassionant! es diuen mentre riuen". 

Al final de la història, com en totes les bones, es presenta la màfia. El Miky i el capi condueixen un cotxe robat, al maleter hi duen el pitjor dels gàngsters, el més àcid, el més cruel. Lligat amb cordes i sense targetes de crèdit a les butxaques... Tita el Domingo!