Relat de curiosos

A l'habitació que dóna al carrer, la finestra està tancada. A fora fa un fred que pela. Les llums, apagades, no il·luminen res. La casa és tancada. Però, a un altre lloc ben diferent, el Josep està content i porta més de mitja hora fent fotografies al seu fill. L'abraça, el petoneja, li diu que se l'estima. Se li infla el cor a cada cop que li agafa la mà. Ningú no gosaria dir que no se l'estima. És autèntica adoració. De fons se sent una dona que diu: "Com se l'estima! Què maco".

El Josep es gira i li diu que sí amb el cap. I és que se l'estima molt, amb bogeria. Si això fos un poema carrincló parlaríem d'una estimació primaveral, eixida de la rosada que adorna les roses matineres; però no ho és pas, i ens hem de centrar en uns fets dels que desconeixem els seus orígens. Només sabem que hi ha un home, el Josep; el seu fill, a qui s'estima molt; i una dona que diu coses per darrere.

Ens agradaria saber molt més, perquè som curiosos, xafarders. Per això perdem interès per esbrinar què passa quan, de cop i volta, un home ben vestit aparta el Josep del seu fill i tanca el taüt.

Relat de genolls

Sona el timbre i la classe s'acaba. Els alumnes s'aixequen i recullen els seus estris. Alguns ho fan amb absolut silenci, d'altres aprofiten l'alliberament instantani per xerrar alçant la veu.

Les motxilles s'omplen ràpidament. El soroll de les cadires arrossegant-se pel terra fa mal al lector. Els ulls brillants de la professora entendreixen l'escriptor. Ella aixeca el cap, tan sols un moment, buscant una de les seves alumnes. No la troba i es preocupa. "Haurà marxat sense dir res?" -Es pregunta.

Mou el cap d'un costat a l'altre de la classe. Només veu siluetes movent-se. Cap de les persones que veu li importa el més mínim. No presta atenció ni tan sols a l'alumne que resta contra la paret, amb una postura del tot extravagant. Ella segueix buscant. Els alumnes van maxant. Creix la preocupació. Disminueix el nombre d'estudiants. Al final només queda l'estrany personatge encarat a la paret. 

El posat d'ella és del tot decebador. L'humor que respira és negre i malaltís. Vol marxar de l'aula. Està enfurismada. Agafa les seves coses i s'apropa a l'alumne que li dóna l'esquena. Li posa la mà damunt de l'espatlla i li demana que marxi. Ell s'aparta i, per fi, la veu. La troba de genolls, amb cara avergonyida i els llavis inflats. 

La professora respira profundament. Es tranquilitza. Somriu. El seu amor encara és allí.

Relat d'estrelles

Una nit d'estiu, el Jofre i la Rut van sortir a sopar. Van escollir un restaurant romàntic, d'aquests que encenen espelmes i serveixen el vi en copes de cristalls de bohèmia.

Després de sopar, ell li va proposar anar a caminar fins a l'espigó. Volia ensenyar-li, li va dir, "la bellesa infinita del cel nocturn". Ella, naturalment, va acceptar. Així que van caminar durant deu minuts, agafats de la mà, i parlant en comptades ocasions. Es miraven i somreien. Després abaixaven el cap i respiraven profundament. Se sentien plens. No necessitaven dir res. Eren còmplices i esperaven un futur gairebé etern.

De camí no s'aturaren per comentar el sopar, ni tan sols expressaven les agradables sensacions que ambdós tenien. Només caminaven i caminaven.

Quan ja no hi havia més terra per caminar, van arribar al destí. Es van asseure, ell la va abraçar i van aixecar el cap. A dalt de tot, en mig d'una immensa foscor, calia esperar veure les estrelles. Però no hi eren. No n'hi havia cap. 

El desconsol va apoderar-se de tots dos, fins que ell li va besar el coll. Aleshores li va dir: "Les estrelles només són la cirera del pastís, no em calen si puc menjar-me la resta de les postres".

Relat de pas

Visions estrellades sobre catifes púrpures. El control és total. No hi ha moviment en fals. Però quan l'agulla dels minuts s'atura i, casualment, resta sobre la dels segons, el temps no passa. Tot descansa immòbil. Tot menys el cervell. Que viatja a una velocitat trepidant. Sense tren, sense avió. Només amb les neurones circulant com boges, alterades per la testosterona. Excitades per la situació. I tot esdevé sense succeir res. 

El marró que no és negre és diferent. Conegut. Llunyà. Pròxim. Vivim en un món de colors i d'olors. I molt sovint aquests són els que ens recorden que no som com som. Cada persona viu una còpia de si mateix. Controlada. Socialitzada. Privada dels sentiments passionals més espontanis. I és millor així. O no. Tot depèn de quina sigui la flor que giri al pas del sol. 

Relat de guerra

Quan la vella Europa és governada per la dreta, el Consell Internacional Europeu es reuneix en acte ordinari i tracta un dels temes més preocupants de la legislatura: La immigració. Els països de l'hemisferi Nord estan preocupats per l'arribada de nouvinguts i, per això, plantegen solucions. De totes les que es presenten, guanya i s'executa una de ben simple: Es crea un Estat Nou. Aquest se situarà en mig de dos deserts que tot sovint pateixen inclemències geogràfiques per culpa d'uns assajos nuclears efectuats un parell d'anys enrere. Els fets succeïxen ràpid. Noves lleis, nous governants, nous funcionaris

En aquest Nou Estat, totalment custodiat, tots els estats membres del Consell Internacional Europeu poden extradir aquells immigrants sense papers que no vulguin ser repatriats al seu país d'origen.

Així és com els polítics netegen els carrers d'indocumentats, regulen els papers de tots els nouvinguts i... en uns anys, el Nou Estat d'indocumentats crea un funcionament intern independent; però a les ordres del CIE.

Tot sembla en ordre fins que els habitants del Nou Estat creen un exèrcit i se subleven. Es viuen moments de tensió i la policia interna no pot controlar l'exaltació popular. Els residents en poc temps aconsegueixen fabricar armes i declaren la guerra al CIE. Aquesta serà la guerra dels dos mons.