Seu a la roca, seu;
contempla el vaixell com va
mar enllà, lluny d’aquí.
S’enduran les orenetes
aquells records que vas esborrar?
Portaran les onades
el buit que vas deixar?
Segueix assegut a la roca,
continua mirant l’horitzó,
que ja no tornarà.
Haurà el patró virat
per rumiar-se si tornar
o s’esfumarà amb l’odi,
el rancor,
el ressentiment,
i tot aquell aire podrit
de qui no ha estimat?
No sabia si no podia respirar per la calor que feia, aquella xafogor infernal, o perquè m'havien trencat el cor.
Perdona? Trencat el cor? A tu? Com t'atreveixes a...
Escolta'm, tranquil·litza't. No t'alteris. No he dit que la culpa no fos meva. He dit que m'havien trencat el cor.
Però no és així.
I tu què saps? Vas tot el dia amb les fletxes aquestes repartint merda sense adonar-te del que fas.
Precisament, d'aquest tema en sé una estona. Seu, relaxa't, beu de la font.
No tinc ganes de beure res, ni de menjar, ni de seure ni fer res.
Típic dels cors trencats.
Ja t'ho deia jo això.
Sí, però no vol dir que el tinguis tu.
Ah, no? I què tinc?
Tens aquell forat tant gran que t'ha acompanyat tota la vida.
Aquell que em feia plorar quan no el pssava res?
Bé, sí que et passava, però no ho veies.
I què em passava?
Que el forat era amb tu. Però has jugat a tapar-lo com has pogut.
I m'ha anat bé.
Si tu a això li dius anar bé... ara ets dins del forat. No saps com sortir-ne. T'asfixia en cada moment i, a més, et culpa a tu de tot.
Ja, però durant molt de temps me n'he escapat.
Escapar no és la sortida.
No hi ha sortida.
Evidentment que no. Aquest forat no té sortida, però sempre és millor tenir-lo al costat que no pas ser-hi a dins.
I la lluna li digué a l'estrella:
Necessitaràs tres vides per esborrar el que has voltat amb mi.
No és la joventut eterna
per molt que t'alcis a tocar el cel,
creient que la distància és curta
entre l'agre abisme i el buit de mel.
No és la gosadia un tret
dels inconscients,
viuen cecs del dolor
que causen a la gent.
És mal i destrucció per jugar
a Ares desembainant la daga,
a Afrodita besant la mar,
de l'olímp a les cendres de la terra mare.
Dues gotes d’aigua,
calcades, idèntiques en odi,
exactes en amor.
Dues gotes d’aigua
que s’esquitxen
i es fan mal.
Pot fer mal l’aigua
quan t’omple la boca
de desitjos de dolor?
Pot ser dura l’aigua
quan la sequedat
arrebossa els llavis de sal?
Tornaran els dies
en què serem aigua,
serem dues gotes,
una dins de l’altra.
Tornaran,
però tu ja hauràs partit.
Tornaran,
i ens penedirem d’un amor finit.
És evident que el sol surt cada matí. Tu el fas sortir. S'hi està allà tot el dia, obert, parlant amb les plantes, il·luminant altres ulls. Només marxa de nit, molt de nit, en hores tardanes en les que ja no tenen força els seus raigs.
Se m'acut, amagat en una cova, lluny de la seva claror, treure el cap i demanar-li a qui il·lumina. Se m'acut no perquè em cregui valedor de cap dret, sinó perquè quan el sol no t'il·lumina a tu, però segueix sortint cada dia, és per algú altre.
Se m'acut però se'm nega. I torno a la cova. I sol en la foscor veig com en la vista llunyana aquella escalfor solar continua tot el dia cremant altres ulls que ja m'han suplantat.
