Relat del pont

Abans de tirar-me de dalt del pont he recordat quan era un nen. En aquell temps, pensava en fer-me gran i saltar més lluny que res en el món. Quan era jove, saltava com ningú de tanca en tanca. Creuava els límits de l’amor i me’n sortia sempre feliç.
Vaig odiar sempre fer-me gran i, ara que ho soc, m’odio de gran, de jove i de petit. De gran i covard; de jove i agosarat; de petit i immadur.

No he recordat aquell savi consell: si saltes, no miris enrere. No ho he fet perquè porto tot el dia plorant. No ploro per tu, ni per ningú. Ploro per no haver sigut jo. Aquell jo que tant adulaves quan em miraves als ulls i sospiraves. Aquell jo que et feia de coixí, posant el cap sobre el pit. Aquell jo que et pentinava quan remugaves. Aquell jo amb el que somiaves cada dia. Aquell jo que té tant poc a veure amb aquest forat tan profund del que no puc sortir.

Relat del tren

És cert, jo necessito parlar.
Tu no.
És cert, tu agafes un altre tren.
El seu.
Xiularà més enllà de la carena,
a mig revolt el veuré marxar.
És igual si corro,
si camino,
qui decideix partir sense mirar enrere
no frena ni m’espera.

Relat del saber

Magradaria saber si ja has posat un rei a la teva vida. Magradaria saber si ja plores en unes altres espatlles. Magradaria saber si ja rius quan mires uns altres ulls.

Però no goso saber-ho, perquè no vull gosar fer-te mal i dur-te altre cop al riu de Caront. Així que soc content pensant que qualsevol altre futur és millor que el meu i que, malgrat tot, sempre has volgut estar més lluny que a prop.

Voldria saber tantes coses, voldria un tren esperant-me, voldria un amor incondicional. Però sé que a vosaltres, els nous, us dura l'estima el que tarda esborrar en dos segons la tristor.

Seguiré recordant, un a un, tots els records que ja hagis cremat.

Relat dels Love of lesbian

Deien els Love of Lesbian moltes coses, però no n'escoltaves cap. Cada vegada que els escolto, et recordo a sobre meu escoltant-me sense parar atenció.

Deia jo que m'escoltessis, que arribaria el dia que marxaries i agafaries qualsevol altra cançó. I que totes et sonen bé, perquè de necessitats en va el món ple. I que totes et contenten, perquè amb quatre notes i una melodia graciosa tu ja rius.

Però sempre et deia que, un cop acabada la cançó, quan provessis de recordar-la, et vindria sempre sempre sempre el gust dels meus llavis i tot el viscut al meu costat. 

Provaràs d'oblidar la lletra. Et creuràs feliç al seu costat. Intentaràs creure en el somriure estúpid i les mil frases de les amigues del costat. Mes en la soltiud, quan el busquis i no et trobis, no t'espantis si encara em veus al teu costat.

Relat del transitiu

Estimat, has vist com parlen les pedres? No ho has vist? Ho sé, no parlen, però ho has vist? No ho crec, el silenci és part d’elles. Si les haguessis vist, et plorarien els ulls. Em preguntes per què? De veritat? Tu, que pensaves que havies viscut quelcom especial. Tu, que pensaves que havies tocat el cel. Tu, que ploraves més que Déu el dia del Judici Final… em preguntes per què mentre li agafes la mà i te l’endús a un racó?
Deixa que les pedres et posin al seu lloc. No tots els verbs són transitius, no tots els subjectes han d’anar acompanyats. No totes les estrelles tenen adjectius. No tot el que dius és veritat.
Ara és quan aprens que, per tu, oblidar és un verb com qualsevol altre, fins i tot com estimar i odiar.