Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.

Relat del maltractat

No és poesia social reconèixer
que t’han humiliat,
que t’han maltractat,
que has sigut la puta del joc
i que s’han rigut de tu,
entre poques caramelles,
en una reunió de veïnes
        malparides
que treuen les fitxes del parxís
per posar-les sobre
el tauler de la vida
i escopir-se a sobre,
les unes de les altres,
        com putes
mentre riuen i s’enriuen:
perquè la virtut de qui no té vida
sempre serà la de destrossar
de libèl·lules les...
ales,
potes,
antenes…
i enganxar-les sobre papirs gastats
amb una agulla clavada
dins del cos:
el meu cos.

Kafka ressuscitat
és més digne que qualssevol
dolors que em pot haver creat
una ànima empobrida
i solitària
a qui ningú mai no ha estimat.

Relat del traductor

La nit que el meu traductor no em va traduir ni una sola frase de la meva nova novel·la, vaig escriure cent paraules buscant quina era l’única que no es podia traduir. Esgotat, vaig agafar el ganivet, aquell que feia servir per tallar el cogombre quan cuinàvem amanida grega sense iogurt, però amb música i espardenyes, i vaig clavar-me’l al braç esquerre. 

Poca sang, vaig escoltar. No sé qui ho va dir, però algú m’acompanyava en la trista i solitària experiència que aquells minuts gaudia sense companyia. Endut per la ràbia del comentari, vaig cercar una forquilla, una d’aquelles que clavàvem a la carn arrebossada quan sopàvem amb patates fregides, amb o sense música, però amb molta cervesa i algun que altre programa avorrit per la televisió de pagament, aquella que els pobres no veien, però nosaltres sí, perquè robàvem el senyal als veïns, que no tenien massa diners, però se’ls gastaven en estupideses culturals, com la tele o entrades per musicals de mal gust. La forquilla va encertar un dels meus ulls. No me la vaig clavar jo, ho juro per totes les paraules que he escrit, però és que aquell dia no m’acompanyava ni l’ombra que tota la vida m’ha seguit, ni aquella consciència que sempre s’encarrega de dir-me quina merda soc. Qui va ser no ho sé, per què les finestres eren obertes; hi entrava l’aire i hi feia fred. Jo les hauria tancat, però embriagat com estava de tantes paraules no podia ni moure’m del sofà. Quètxup i mostassa de Dijon. Motlles de pa com una moqueta destrossada i els meus peus bruts d’un negre atzabeja. Suposo que hauria sortit al carrer a treure la brossa, però descalç. Ho suposo i no m’ho crec, perquè no feia mai res a casa. Algú ho feia per mi. Jo vivia sol. I res del que jo feia significava res pels que m’acompanyaven en el dol. L’ull sagnava sense aturador i vaig creure morir. Requeria un traductor, algú que convertís tot allò en un doll d’amor. Però les bateries no tenien baquetes ni les guitarres cordes prou resistents per seguir aquella cançó.

Recordo restar a terra, no sabria dir-vos de quin terra parlo, perquè la vida passa per sobre com si el sòl fos el nostre terrat; però m’alegro d’haver-vos contat com un traductor va provar de salvar-me, in situ, evocant paraules que jo no havia dit, tan sols per crear un nou capítol que jo no li havia donat.

Relat de la pietat

El meu pare,
sense pietat davant d’un dòlar brut.
La meva mare,
sense por dels lladres que robaven per menjar.
Aquells espais, tan buits com plens,
són ara estranys
dins del meu petit paradís perdut.

La pietat no existeix,
no sé què mireu allà dalt;
quan algú de la teva sang mor
cauen els anells
del dolor i la distància
forjats sense abraços ni petons.

La família, aquell estrany misteri
que no és un país,
però que crea fronteres inútils
amb soldats que les defensen
i exiliats que en fugen
de matí
sense haver pres ni el cafè
que els unia en un abans plegats.

S’obrien les portes per anar a buscar
el meu germà;
sortia corrents carrer amunt.
S’obrien les portes
i m’avergonyia de veure
les ampolles sobre la taula
tant buides com plenes de ràbia.
Algú va carregar-se els límits
i els diumenges
no van ser mai de ningú.

Cada un de nosaltres tenia un rol.
L’exiliat,
El rebotat,
L’escombriaire,
El rebelat.
La santa mare de Déu
cuinant pels profetes
i Josep fumant al paller
amb la cua entre cames
i les flames sobre un taulat
ple de belles dames.

Relat del somrís

Posa't a la pell de la porta
quan colpeja la paret
del meu cor amb sang,
fruit dels dits enjumpits
entre l'enclusa del riu
que ens separa a tu i a mi.

No és un engany,
ni dos, 
és el formós delit
de l'ós que esgarrapa
l'ànima falsa
que mostres mentre cuines
macarrons pels dos,
com si fos la primera vegada
que la primavera 
et porta unes mans
en les que besar-te.

Fes-te un favor
i deixa que caiguin les fulles
dels arbres de davant
just a sobre nostre,
que ens tapin i ens enterrin
amb el passat i la fosca
podrida que sempre
ens ha regat
des del dia aquell
en què em vas parlar
amb els ulls sortits
i el somrís mesquí
de qui busca a la vida
un mirall només per a ella.