Relat de caporals

-Avui serà un dia complicat. -Diu el caporal.

-Avui ho serà... -Respon el soldat.

-Recordes el dia en què vam perdre tots els companys? Recordes aquell maleït dia en què van caure les bombes mentre dormíem? No cal que contestis, ja sé que el deus recordar cada matí, cada migdia, cada nit. Jo també, el tinc gravat a la memòria com es marquen els animals amb ferro calent. No puc treure'm aquell so espantós que produïen els ossos en trencar-se. És el fil musical de la meva vida. Per no parlar dels malsons plens de sang i vísceres. Els palpo cada matinada. Sento el ferum dels budells i els vòmits dels nostres col·legues. Ho tinc tot tant present...

La pluja cau incessant. La gespa humida produeix aquella olor que els hauria de transportar a les seves terres natals. Els dos van créixer junts. Una casa al costat de l'altra. Els dos van jugar plegats, al mateix jardí. Quan els pares renyaven a l'un, l'altre ho sentia des de casa seva. Les llàgrimes nocturnes, plenes de tristor i d'amargor, eren compartides. Estudis, noies, baralles, drogues... van iniciar-se plegats en el desgast humà de la societat.

La unió que els mantenia forts no els va servir de res quan van haver d'ingressar a l'exèrcit. Un cap a la zona de ras, l'altre cap a dalt de tot. L'amistat desapareix quan no resta en nivell horitzontal.

Relat de màscares

A la part vella de la ciutat, la que realment formava l'eix vertebrador de l'urbs, hi havia una botiga a punt de desaparèixer. Els veïns estaven disgustats, era un emblema i no volien que deixés de formar part del seu entorn, però el cert és que cap d'ells comprava en aquell local. Hi venien màscares de tot tipus, però fetes amb un procés acurat i elaborat que, juntament amb els materials que utilitzaven, convertien aquells productes en quelcom de luxe. Com hi havia poques vendes i el propietari de la finca demanava més pel lloguer, el futur semblava inalterablement abocat al desastre.

Abans que es baixés la reixa per última vegada, ell va anar a fer l'última compra. Va gastar-se la meitat del seu sou en comprar màscares. La quantitat era alta. La qualitat encara més. Les va guardar en una maleta i se les va endur a casa.

Pocs dies després llegia la notícia del tancament definitiu al diari de la ciutat, tothom es posava les mans al cap, i tothom inclou tota aquella gent que mai hi va comprar res. Ell, però, tenia una maleta plena de màscares. I les volia usar.

Sabia amb qui ho faria. Sabia com ho faria. Però encara no estava segur de quan succeiria. Només les màscares, res més. Ni vestits del Segle XIX ni perruques estridents. Ni tan sols roba interior per decorar les intimitats. Una màscara per a cada persona. Tal i com esdevé en el dia a dia de tothom. Una màscara per a cada engany.

Relat d'idiomes

Havia estudiat grec i llatí, els entenia amb dificultat, però els entenia. Entre les seves llengües natives s'hi trobava el català i el castellà. Mentre dins dels seus extres lingüístics dominava l'anglès i l'italià. Si anava Portugal podia fer-se entendre perfectament, entenent les paraules si li parlaven a poc a poc.

Però allò que va viure aquella tarda el va descol·locar. Tants estudis per a no res, no entenia ni una sola paraula del que deia aquella persona. Era una llengua diabòlica, es movia amb perspicàcia i convertia els assistents en joguines de teatre.

Parlava i parlava, tothom se la mirava. Ningú li duia la contrària. Com ho anaven a fer! Si tot el que deia semblava correcte! El seu posat hi ajudava. Ell, que havia estudiat oratòria, era conscient, molt conscient, de la importància de la gestualitat. Aquelles mans movent-se amb control, aquell cap altiu i aquell somriure que creava un estadi previ de benaurança a les seves oracions... tot plegat formava part d'una lliçó magistral. Els alumnes no van aplaudir, perquè no es van atrevir.

Abans d'iniciar la classe alguns ja preguntaven coses, al finalitzar també. Era perillós mirar-la als ulls, ja que no només dominava les llengües parlades, sinó que també mostrava capacitats per a la hipnosi. Una conversa mirant directament als ulls suposava entrar en un difícil món on es perdia la consciència del que es parlava.

Després, el buit. L'aire movent-se per la ciutat. L'absència de sorolls. Només alguna fulla queia tard de l'arbre i convertia el seu suau aterratge en un fort cop estrident per a les seves orelles. Com el borratxo maleeix la ressaca, ell se'n penedia d'haver-la escoltat, havia caigut al seu parany altre cop. Podia jurar-se el que volgués, que de ben segur altra vegada aniria a sentir-la parlar, ja fos a les seves classes com al mig de l'illa de les sirenes.

Relat de formol

La gent cridava amb emoció, va passar el dia dels enamorats. Tothom exultant fent-se petons. Hi havia qui cardava al mig del carrer i els més jovenets duien cors pintats.

Noies vestides de curt i nois amb la corbata escanyant el seu coll. Eren gossos amb corretja nova, tota preparada per aguantar un any més.

Recordo veure-ho des de la finestra del far de la ciutat. Jo m'ho mirava amb tristesa i melancolia, no entenia per què ningú em tractava amb tanta dolçor. Vaig vestir-me com si tingués parella, vaig trucar a tots els meus amics, vaig suplicar a Déu i els seus súbdits que em portessin pecat carnal. Tenia la porta oberta, estava tot llest. Només calia veure Llucifer entrant al pis. Oh, sí, ho desitjava tant que sol em vaig quedar, sense ningú que em vingués a menjar. Només vaig poder recordar aquella horrible sensació que em donava la seva evocació. 

Era tot tan trist que vaig posar-me a remenar els calaixos que mai tocava de l'armari del rebedor. Estaven plens de cassets de quan era més petit. Hi havia una col·lecció enorme amb tot de cors. Quines coses! Tantes noies que havia tatuat en llargues recopilacions musicals… i ara jo aquí tot sol, plorant sobre les velles carcasses de les meves cintes preferides.

Vaig posar-ne una i vaig ballar tota la nit. Sense ningú que es begués la meva sang, ni es mengés el meu cervell; però sí tenia, entre nota i nota, aquells ulls guardats en formol.

Relat de dubitatius

Després de fer un llarg sospir; diu: "D'acord, tiro la tovallola". El Jan tanca l'ordinador i marxa de casa seva. No mira per la finestra, no mira al seu voltant. Marxa ell sol. "Per què no ho hauria de fer?" es pregunta quan creua el carrer. 

No s'ha cansat, però no vol molestar. Segur que l'ocell que el venia a rebre cada dia deu parar a algun altre niu. "És un ocell, ha de ser lliure! Ho haig de respectar" es repeteix mentre trepitja els característics panots de la ciutat. "Són flors?" Es qüestiona.

De lluny es mira l'edifici on viu. S'ha deixat la finestra oberta. No sap si tornar i tancar-la. Es queda dubitatiu i, per culpa de la distracció, ensopega amb un home. "No mires  per on camines?" li espatega. Ell no sent el que li pregunta. L'única qüestió que té al cap és si cal tornar a casa o no. Decideix que no escull res. Tria no triar. Té clar que l'ocell ja no vindrà més per aquella finestra, i tampoc té ganes que se li col·lin altres aus. 

"Els animals voladors sempre van més enllà. Són tan lliures... la seva llibertat és el seu encant! Si ara paren a d'altres finestres, faran feliç a una altra gent". -Pensa això, com pensa tantes altres coses, sense estar segur del que pensa.