dilluns, 9 de febrer del 2015

Relat de terra

Han dit, no se sap on, alguna cosa, no se sap què. Qui ho havia de recordar, ho ha oblidat. Tot plegat semblaria una broma de mal gust, però qui la fa ni té gust ni fa bromes. És un home seriós que exigeix la màxima atenció, tant quan un camina com quan un parla. A vegades, cal dir-ho, ni camina ni parla; però està atent per esbrinar qui ho fa.
De la nit es van escapar, com els talps ho fan del foc; creant un forat sota terra. Ni molt lluny ni molt a prop. Arrel de la fugida, poc contacte han tingut més. Ja se sap, una capa de terra i tot oblidat. Ho deien els antics pobladors, que cobrien amb capes i capes els morts per assassinat.
Curiosa situació la que viuen els animals en ple incendi, bramant, corrent, amagant-se; topant-se els uns amb els altres. I quan sembla que han d'estar més junts que mai, quatre passes i adéu-siau.

dijous, 5 de febrer del 2015

Relat de 1898


No és difícil imaginar-se Biedma escrivint Canción de aniversario. No ho és quan es llegeix.

La vida no es un sueño, tú ya sabes
que tenemos tendencia a olvidarlo.
Pero un poco de sueño, no más, un si es no es
por esta vez, callándonos
el resto de la historia, y un instante
-mientras que tú y yo nos deseamos
feliz y larga vida en común-
seguro que no puede hacer daño.

I ho llegeix el grum i la dona plora. Està embarassada, a punt de parir. L'ascensor puja a dalt de tot, a l'àtic d'un bell edifici ple d'història en passat i en futur. No s'atreveixen a fumar. Els dos es coneixen, sovint pugen junts en aquest elevador antic. Massa temps plegats, massa somrirues d'amagat. Tot plegat sembla una novel·la escrita amb tinta sota la pluja.
Aquells pisos són un salt a l'abisme. Una nova criatura ha de néixer. Un somriure que enamori al seu pas. Així són la gent acollidora, sempre intentant parlar amb efecte i tendresa. Així sortirà aquella nova persona, plena de la felicitat de qui és engendrat amb passió. 
El temps del marqués ha acabat, ja ningú parla de la revolució industrial. Les muralles fa tant de temps que han caigut, que només s'espera uns jorns venidors. 
Han moldejat la seva figura alguns dels arquitectes més il·lustres. Decorant el paisatge amb obres de renom. Pintures, escultures, poemes! Tot ell és art. Com no ha de sortir inspiradora la nova gemma projectada. Sempre amunt i avall. Dins de l'ascensor, al tren, als barcos. Viatjant només per aturar-se a gaudir del bes prohibit. 
Curiós és, si més no, que a sota de l'edifici hi hagués en temps passats una carbonera. Ara que es mostra tan fred i imperial, en el fons, és calent i incendiari.
Avui els turistes el poden veure, el poden gaudir. Des de fora, totalment restaurat. Però també des de dins. El mateix succeix amb aquella princesa nascuda en els altars de la ciutat marítima. De fora o de dins, gaudir-la és un plaer, només donat als qui la volen conèixer.

Relat de terror

Asseguda a la taula de la feina, espera. El temps passa lentament, com succeeix terres enllà, dins de la gàbia del soldat jordà. No ve l'home encaputxat, ni tan sols l'home armat. Qui ve buscant la jove donzella que espera és el seu cap. Ja fa dies que li diu que vindrà. Ella ho sap. Roman quieta, movent només els peus. Té el record d'aquell home engarjolat. No pot escapar, no pot fugir. Ho intenta a la desesperada. Crida i agafa els barrots amb força. Ella no té garrots, ni presó.
La seva taula la priva de marxar. Ella no voldria fugir, però quan el veu venir se li passa pel cap. Intenta estar tranquil·la, no ha fet res dolent. No és cap soldat, no és cap guerrer, simplement una treballadora més amb qui el cap té ganes de parlar. Amb un to de veu greu, ell s'apropa amb calma. Porta un somriure d'orella a orella. Res té a veure amb aquells rostres tapats dels qui cremaven viu l'enemic. Es col·loca al seu costat amistosament, com tants d'altres cops.
Ella respira, agafa aire, treu aire. Intenta pensar que aquest cop no passarà res. Pensa què dir. Pensa què fer. Però de tant pensar ell ja té una mà a sobre d'ella. La seva veu imponent mostra la força del poder. No s'hi pot negar.
El soldat cau a terra, ple de flames. S'agenolla, però no busca cap Déu. Tan sols les cames li fallen abans d'abandonar per sempre el seu orgull.
La treballadora va per terra, plena de morats. S'agenolla, però no espera cap Déu. Tan sols es una altra fitxa més sota la voluntat de l'abús de poder.

dimarts, 3 de febrer del 2015

Relat de son

La son adorm les mosques que passen pel seu voltant. Un brunzir infinit que aconsegueix tancar-li els ulls. No se n'adona, però està més enllà. Tant. Tant. Tant enllà que esdevé d'un color negre gastat. La seva visió no rep cap raig de llum. Els seus sentits abandonen tota curiositat. El seu pensament s'esvaeix del lloc per viatjar sense frens. És el soroll de l'antic rellotge de paret que romania a casa de l'àvia. Segon rere segon. Minut rere minut. Respiració profunda i un dibuix trencat que apareix en el fons d'una imatge massa profunda. És l'ahir, disfressat d'avui. És la melangia que s'amaga sota una sotana traïdora. Camina sense pausa cap a les pupil·les observadores. Es mostra amb valentia, oferint la por de la infància. 
El remor de la son és inesgotable. Els ulls continuen tancats. L'inconscient domina la part frontal del cervell. El director d'orquestra no permet ni una pausa. Les notes cauen dolçament, com la mel regalima del pot els matins d'estiu. Mel sobre el mató que servia l'àvia. Mel d'aroma fort que acompanyava el jardí florejat de la casa d'estiu. Cadires de plàstic i taules de fusta. El sol brillava amb tanta força que li costava obrir les parpelles. Ni tan sols el lladruc incansable del gos l'aconseguia desvetllar. Eren els matins de la casa d'estiu.
Ara segueix allà. Viatjant al passat, sense adonar-se de l'acte inconscient que suposa conduir amb els ulls tancats.

dilluns, 2 de febrer del 2015

Relat d'arbres


-No trobes a faltar les nostres converses? -Li pregunta amb veu tremolosa.
-No ho sé. No n'estic segura. -Li contesta sense dubtar.
Sota l'atenta mirada de les estrelles, els dos animalons es miren per última vegada. Ells no ho saben, però en qüestió de minuts una forta ventada apareixerà i se'ls endurà d'aquell arbre en el que parlen. Aquí, sobre una de les branques més dèbils, han mantingut converses tan banals que els van semblar del tot importants. 
-Ho eren, segurament. -Interromp la narrativa un dels ocells.
-Ho eren? Eren banals? -Pregunta l'altra au.
-No, no. No eren banals, eren importants. O això semblava, quan les teníem.
-I ara? Què creus? Eren importants o només ho semblaven aleshores?
-No ho sé. No n'estic segura.
Els dos noten com una suau brisa creix per sota les ales. És el preàmbul de la gran llevantada. Intenten agafar-se a la branca. No es diuen res. Només es miren. El canvi de temps ho canvia tot. Muda les persones a un estat més natural. Muta els animals a un estadi més personal.
D'una direcció a l'altra en pocs segons. D'una intensitat lleu a un gran vendaval. S'acaba aviat tot plegat. Altres arbres acolliran les aus, que amb total normalitat recordaran el passat.