Relat de vòmits

La desil·lusió del pintor li apareix quan el tenen lligat a la sala de tortures. Un soldat ha usat unes manilles molt fortes per evitar que pugui moure les mans. Un altre li ha dut, just davant seu, els millors pinzells que cap pintor pugui imaginar. Exportats de l'alemanya central, tenen un mànec especial fet de fusta d'un arbre poc usual a la resta d'Europa. La fèrula ha estat dissenyada per prestigiosos enginyers que han aconseguit una unió excel·lent entre les tres parts del pinzell. Finalment, els pèls. El pintor, en veure els pinzells, sap perfectament que els pèls d'aquests són d'una qualitat superior, però no sap de quin animal són. Aviat ho sabrà.

Un soldat s'acosta per darrera i li comença a tallar els cabells. El teu cap servirà per fer els propers pinzells del nostre pròxim esclau, diu el soldat mentre somriu. Però el pintor no fa cas del que sent, ni tan sols se l'escolta. Només pot controlar la ràbia interior que sent en veure aquell quadre que té davant, ple d'errors i d'espais en buit que ell sabria omplir.

A poc a poc nota com el menjar li puja de l’estómac a la gola i de la gola surt en fora. Vomita sobre els seus raptors, que el peguen i l’humilien, fent-li menjar el que ha extret del seu interior. S'empassa el seu odi interior, extret en forma de matèria. I se l'empassa perquè l'orgull de l'home és més fort que les necessitats humanes.

Relat d'inalterables

No sabia si creuar aquell carrer mullat, tot ple de tolls que rebien amb força les gotes celestials. El semàfor era verd, però els cotxes continuaven passant sense aturador. Ell aixecava la vista del terra, però la tornava a baixar quan l'esquitxaven les veloces rodes del món visible.

Va fer l'intent tres vegades, un pas endavant, sense mirar. Deixant la fortuna a la mà dels Déus, però no tenia coratge ni tan sols per fer-ho amb els ulls clucs. La seva mirada enamorada ja feia temps que havia perdut l'ardor d’antuvi. Les seves càlides i roges mans ara eren de color morat i plenes de durícies.

Lluny quedaven aquelles nits on la música era la protagonista. Ell sortia a l'escenari amb la seva guitarra espanyola, s'asseia davant dels seus companys i sense parlar ho deia tot. Diu la llegenda que el públic va veure plorar els més durs de la ciutat. Però no explica que al final, les llàgrimes se les va endur el cantant.

Sol, sense ningú que l'ajudi a creuar el carrer, espera ansiós el moment que passi algun cotxe per fer el pas definitiu. Plou i té el cos mullat, des dels peus als cabells. No hi ha coloms ni ocells que donin vida al carrer trist. Només hi ha un desig inalterable per fer volar la seva vida, com una Linda Paloma.

Relat de cortines

Lletra rere lletra, les mosques travessen la cortina i envaeixen el menjador. A primera hora del matí ja l'acompanyen els molestos insectes de la muntanya. El silenci exterior li ha servit, durant una estona, d'inspiració. L'aire, els ocells piulant, les aspes dels molins, el crec-crec de la cortina... Tot plegat ha creat un ambient relaxant que l'ha predisposat a fabricar un món irreal plaent. 

Però un cop la carrera de les paraules ja ha començat, ha preferit tirar-se al mar de la música i submergir-se en les onades de l'esperit melòdic. És aleshores quan ella ha aparegut. La seva presència podria alterar qualsevol persona que necessités concentració. Però, quan les interrupcions vénen adornades amb la presència d'una pell blanca, cap paraula pot estar-li més agraïda. 

Durant un parell de minuts la conversa supèrflua i banal posa pausa al moment literari. Després, mentre l'olor del cafè s'estèn per la cambra, els seus moviments són pura excitació creativa. Un camisó gastat fa de pont entre els dos cossos. Només cal tinta i una mica d'imaginació per convertir aquella escena en un moment únic.

Raigs de sol matiners entrant per la finestra, comença a fer calor. Ella surt a estendre la roba i ell no li treu l'ull de sobre. La distància és propicia per construir una història paral·lela, qualsevol aproximació no només faria desaparéixer el camisó, sinó que també destruiria les paraules creades.

Relat de presos

Fa hores que se l'han emportat a la cel·la. El jutge ha dictat sentència i ja no pot apel·lar res de res. Els seus advocats ho han intentat tot. Es podria dir que han fet un tour-de-force inútil, però que salvarà les seves consciències. Tot i que molta gent, precisament, els tirarà en cara que no han tingut càrrecs de consciència en optar per defensar-lo. Però el lletrat ja ho va deixar ben clar en la seva primera aparició televisiva: "Tothom té dret a una defensa justa". Va ser aleshores quan el presentador, primer, i els tertulians, després, van iniciar una càrrega brutal sobre la seva persona. L'advocat va marxar de plató plorant, pensant que era un miserable per defensar aquell abominable cor despietat.

Aquest estat de tristor que comentem, però, li va durar ben poc. Al tornar-se a trobar amb l'acusat, aquest últim va fer un truc de màgia i va aconseguir tenir-lo altre cop content defensant-lo. Va ser molt senzill. Va demanar-li al seu defensor que es col·loqués al seu costat, a la llitera de ferro oxidat que presidia la garjola, i allí li va senyalar un punt llunyà en el cel. La finestra era petita, però permetia veure amb claredat una lluna que havia sortit fora d'hores, en plena vesprada, quan el sol encara no havia marxat.

Rodona, blanca, elegant... En menys d'un minut aconseguia fer desaparéixer les barres i el ciment d'aquella presó que privaven de llibertat a qualsevol home. Tan a prop i tan lluny. Era comprensible entendre l'estat de bogeria en la que vivia el pres.

Relat d'àngels

Si fos un àngel no duria ales, però volaria. M'alçaria del terra per viatjar per tot el món i acabar al mateix lloc. M'agradaria conèixer altres cultures i diferent gent, per acabar vivint a la meva manera amb els meus estimats. No donaria importància al temps, fent de cada experiència un moment únic. Crec que faria això i més, encara que potser, després del primer vol, en acabar la primera visita, no podria marxar d'aquell lloc sagrat i recalaria en mi la necessitat imperiosa de restar per sempre més al mateix indret.

Per què sorgeixen en mi aquests dubtes? Ara que estic a cavall entre la vida i la mort, ara que no tinc cap arrel entre els vius, ara que em sento a un pas d'entrar a l'eternitat divina... El blanc lluminós del pas a l'altre món em torba el cervell i em desperta l'ànima. Procuraré tenir el cap clar quan la pregunta sigui precisa. L'home de les claus no vol veure dubtes i jo, ara mateix, en tinc molts. No m'he preparat bé per aquest moment. No em sento disposat a oferir, d'una sola resposta, el meu destí final durant tota l'eternitat. 

Noto ja el fred en el meu cos, aviat estaré només entre els morts. En breus instants caldrà saber què dir-li al porter. Sí. No. Sembla fàcil, però no ho és. 

Si fos un àngel tornaria a ser un nen, però no creixeria.