Relat de fins després

El bloc estarà tancat fins després de festes!

Ens veiem!

El número 7 a la tele!

Recuperem avui l'emissió del programa Quina Penya, amb en Llucià Ferrer, dedicat a SCCC.

Aquell dia vam tenir la sort de ser entrevistats i vam poder parlar una mica del llibre... amb una mica d'humor i molt entorn blaugrana.

Aquí us deixem els dos enllaços per veure El número 7 a la tele!

Esperem que us agradi!

• Entrevista amb en Llucià Ferrer sobre El número 7 Part 1
• Entrevista amb en Llucià Ferrer sobre El número 7 Part 2

Relat de fòbies

Uns periodistes entretenien a la gent, a través d'un canal de ràdio, parlant de la fi del món. Era el tema del dia. Ningú s'ho creia, però tothom en parlava. El dia següent era massa important com per acabar-ho tot un divendres abans de la Grossa. Tot just quan hom començava vacances. Era impossible que allò succeís. Clar que, els qui van predir tal maledicció no contemplaven ni loteries ni jornades festives, eren altres temps, tot era diferent.

Ell caminava pel centre, portava ulleres de sol. Ja feia dies que no podia dormir, tenia els ulls vermells i la llum li molestava molt. Dos ullals li havien crescut considerablement. El cor li bategava depresa. Sentia por de tothom. I portava una vida ben estranya. Ell tampoc creia en la fi del món; però mirant una església petita d'un carrer estret va veure un raig de llum caient del cel. Aquest va rebotar en una vitrina i el va enlluernar de mala manera. 

Va plorar durant uns llargs minuts, amb els ulls absolutament tancats. Després, seguint el camí diví, la por va apoderar-se d'ell. I si de veritat s'acabés el món? Què hauria de fer? Quin seria el millor final per a la seva vida? 

Va pujar a l'autobús molt decidit. Ho tenia clar. Abans de morir volia provar la carn del pecat. El policia que habitava dins seu havia desaparegut. Ni superjo ni control suprem. Per descomptat no tenia ni un gram de consciència, ni de religiosa ni ètica. Era instint pur. Un sol pensament a la ment, veure-la, besar-la, menjar-se-la. 

En entrar al seu pis, va saludar-la amb cordialitat. Per fora semblava un home normal; per dins era un monstre sanguinari. Per sorpresa d'ella, ell li va agafar la mà. Se la va endur al dormitori. "Tranquil·la, morirem tots" li va deixar anar. 

A partir d'aleshores, sexe i sang es van barrejar. Els ulls de tots dos eren vermells del color de la passió. El llit era un altar amb sacrifici celestial. El clímax va arribar acompanyat d'un crit fort i estrepitós. Ella era morta. Ell era viu. La llum, aleshores va entrar amb força per la finestra...

Tenia tant pànic a la llum que es va tancar a un armari. Allà es va relaxar i ja no en va poder sortir mai més.

Relat de badies

Descansant a la Badia dels Boscos Frondosos, el Romeu fa córrer la imaginació. Li agrada pensar en un clima càlid, tot i que té els peus gelats per culpa del front polar que ha arribat a la zona. Li encanta pensar en unes noies parlant-li a cau d'orella, tot i que no hi ha cap persona al seu voltant en un radi de cinc quilòmetres. Es torna boig pensant en una cervesa ben freda, al costat d'unes xips, tot i que només pot beure aigua del pou i menjar la carn que caça. Desitjaria tenir un llibre brut, arrugat, tacat per unes gotes de cafè, ple d'aventures estranyes i alienes que se les faria pròpies, tot i que a la cova on viu no hi té ni llibres ni ordinadors.

Descansant a la Badia dels Boscos Frondosos, el Romeu es qüestiona com és que ho pot imaginar. Es pregunta si ho pot fer perquè ja ho va viure temps enrere o si, d'altra banda, ell no ho ha viscut mai...

Relat de pujar

Pijama que puja penjat d'un botó. Núvol que fuig d'una cançó. El soroll de l'estampida urbanita mira de reüll l'home del racó. No hi ha paradís sota la cafita del bell barracó. Se sent un timbal que crida al final de l'estació. Els joves que arriben baixen del tren carrincló. Noies que salten i ballen, fa dies que esperen el seu vagó. A fora la gent passeja sense ganes, caminen escoltant el gran tro. Plou durant una estona i les velles s'amaguen al bar, un cafè, un vichy i un cigaló. Avui algú acabarà ferit, no se sap si per art de màgia o per una cansada entonació.