dimarts, 11 de desembre del 2012

Relat de pipes

Sense presses, s'asseu al seu balancí. Fa anys va fabricar una peça de fusta que li serveix de bloqueig pel balanceig, avui la fa servir. La cadira no es mou. Encén una pipa amb molta cura. Aspira i omple els pulmons d'un gust antic i càlid. L'únic soroll de l'habitació és el tabac cremant davant del seu nas. A la memòria, anys i anys de records alterats i modificats al seu gust. No recorda cap passatge tenebrós. No ha viscut ni por ni malaltia. Tot ha estat subtilment arreglat dins la seva ment. Tranquil·litat i calma. Serenor i paciència. Respira profundament assaborint cada un dels instants que ell mateix ha creat. No li importa si són certs o falsos. Per ell, la vida ha sigut així.
Aparta un llibre que té a la taula. Ell n'és l'autor. Es titula: "Anàlisi freudiana i estigmes maquiavèl·lics del Perro andaluz". A sota hi ha un ganivet, l'agafa, l'apropa a la cara i, sense produir cap crit, dissecciona l'ull. Aquest cau suaument sobre la seva mà esquerra. El neteja. El posa dins d'un got d'aigua per treure-li la sang. Tanca les parpelles i les cus meticulosament. 
Altre cop reprèn la seva activitat preferida, xucla la pipa i recorda el que ell ha creat en el seu imaginari.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Relat d'ensopegar


Es passeja entre bambalines. Podria fer-ho amb un tambor a una mà i un plataret a l'altra; però no, la seva discreció és, sempre, màxima. Fins i tot quan ha de dur la contrària, introdueix un moment de dubte, de pausa, per aplanar la resposta negativa. El seu pas discret, però, troba, tot sovint, algun fet nerviós que li provoca una ensopegada. Un cop involuntari, una disculpa, el seu rostre vermell, sobretot les orelles i el nas.
Sap que l'observen, això l'incomode, però és la seva feina. A més, no hem d'oblidar que, ni que sigui en el fons del nostre interior, tots els humans desitgem ser admirats. Per què, sinó, portaria una faldilla curta negra, molt curta; sobre uns legins també negres? Tota ella és una ombra, en la que destaca el seu cabell recollit, desordenat, que no és altre cosa que un reflex d'ella mateixa. Parla i gesticula amb una serenor caòtica que, si bé podria desesperar algú amb pressa, endolceix qui l'escolta amb espera.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Relat de festes

Pomes, peres, plàtans. Conductors suïcides que porten casc. Veles sense vent. Pobres amb diners. Vides que contemplen un horitzó ple de no-res. Tot embolicat per Nadal. Ara ve el gall, la sopa, tot junt i preparat perquè ho puguem pagar amb targeta o amb efectiu. No calen les gràcies, les cues ja ho són prou. Sous indecents, per jovent i per vells. Horaris infernals, de treballadors temporals. Cau la neu i alguns riuen. Plou i tots es tapen. Uns venen paraigües. La farola els aguanta l'ànima. D'altres compren il·lusions, sota la llum de la ficció. No cauen sinó moren, són àngels que alguns veuen. 
Arbre, arbust, arrel. Aviadors temeraris amb pla de vol. Ulleres sense ull. Rics amb pobresa. Morts  que no veuen res en una vertical plena de llum. Crist salta a l'escenari i els seus fidels seguidors aplaudeixen amb deliri. És l'hora de resar. Cal agenollar-se, implorar i suplicar. Beure la sang de crist. Menjar el cos sagrat. Convertir-se en una ovella obedient. No hi ha temps per l'infortuni, ni el desig, ni la maledicció. Només sants i santes, tots vestits amb el mateix patró. El cel ens espera, sigui ara o demà. No cal córrer, tan sols hem d'esperar.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Relat de farts

Ni putes plenes de bótox, ni galants sense cor, ni homes invisibles que no saben ni parlar, ni cavalls de Troia, ni bicis sense rodes, ni històries camuflades, ni tan sols pol·ligoners barats que es disfressen d'intel·lectuals per impressionar els que no saben llegir.
Els núvols han tornat a la ciutat. Plou sobre terres mullats plens de propaganda electoral. Cares amigables, somrients, que s'amaguen ara entre tolls d'aigua pudent. Ha tornat tot al seu lloc. La carronya propagandística serveix al rodamón per tapar-se del fred nocturn. Les cartolines d'anuncis solapats es converteixen en taps pel clavagueram. L'aigua s'estanca i es podreix. La societat viu bruta i, sense sol ni llum, els habitants surten al carrer observant les mentides del passat. Ni felicitat ni futur. ni esperança ni desig. Després del mateix de sempre, esdevé el de sempre, més del mateix.
Què ha de fer ara la ciutadania? Seguir escoltant? Continuar empassant? Estem farts -crida l'orador celestial amb veu irritada per acabar el seu discurs- de seguir sent la meuca de calces baixades. Estem farts de menjar de les vostres sobres. Estem farts, però seguim donant-vos confiança. Qui sap si ens mereixem tot el que ens passa...

dilluns, 3 de desembre del 2012

Relat de tallar

Quan el doctor comença a tallar amb el ganivet, en Joan pensa en la forquilla. 
-On és la forquilla? I el got? Podem seguir amb aquest procés sense tenir la taula parada? Cal començar ara? Quan encara no hi som tots? Ni tan sols els familiars més directes... On és la seva dona? No hauria de veure-ho ella? I la música? Se suposa que és un moment solemne, no? Ni música, ni espelmes, ni un ambient càlid que creï una sensació més agradable... Ens estem deshumanitzant, doctor. No pot ser que faci aquestes coses tot sol, amb el rostre tapat i amb aquest posat de fàstic. Trobo que estem perdent els valors... I parlo de valors, eh, doctor, no pas de tradicions. Perquè si analitzéssim el que està fent partint de les tradicions... els cristians veurien impossible tallar el menjar sense haver resat! I els hindús... bé... els hindús ja ni li explico... Tot plegat em sembla una falta de respecte. Per ell, per mi, per vostè, pel món en general! Perquè vostè no ho sap, però un acte com aquest té transcendències globals. Un simple ganivet... tallant per on talla... obrint el que obre... Vostè, doctor, troba normal fer una autòpsia a un restaurant?