Recordo una nit d'estiu en la que ens trobàvem a la terrassa. El cel estava estrellat i jo contemplava el contrast entre el negre fosc i el blanc radiant de les estrelles. Ella seia al meu costat, em mirava i estava absent. Cap dels dos dèiem res, no ens calia, feia estona que ens ho estàvem dient tot.
Ja feia temps que la situació estava perduda, cap dels dos no donava un cèntim per trobar un camí diferent a la nostra relació. Però la força del costum ens va portar a seure plegats i acceptar una vida que no havíem desitjat.
Pel carrer va aparèixer un home de mitjana edat, no mirava les estrelles, no estava absent. Buscava un amic seu, que va trobar just davant de la porta de casa nostra. La conversa que van mantenir arribava a les nostres orelles, no amb un to alt i clar, però sí de forma suficientment nítida com per entendre el que dèien. Ella i jo vam aturar els nostres passatemps mundans i vam decidir escoltar amb atenció aquella trobada tan propera.
Sense veure'ls en cap moment, vam haver d'endevinar quines edats tenien. Un dels dos, segur, era un home vell, perquè la seva veu sortia tremolosa i ronca. Me'l vaig imaginar amb cabell blanc, mans aspres de cuidar la terra, mirada cenyida per haver rumiat tant. No sé com el va dibuixar ella dins de la seva ment, però sabent que no suportava els homes vells, deuria lluitar contra les evidències i hauria aconseguit pintar-lo de joventut.
Tal i com parlava l'home de mitjana edat, volia pensar que seria un periodista retirat. El seu to de veu imposava respecte, com el que denoten els periodistes que tot ho saben, però també era fàcil endevinar cert malestar amb si mateix, com si l'haguessin relegat a un simple copista de notes de prensa. Per aquest motiu vaig creure oportú situar-lo en una situació laboral no definida, en repòs. Qui sap si precisament estaria al poble per allunyar-se de tota la pressió que suposen els mitjans de comunicació.
L'home vell, en canvi, tenia un parlar sincer, vast, directe. Semblava una persona directa, com la que tenen tots els executors, per aquest motiu no vaig dubtar en posar-lo en el sector de l'aviació. Deuria ser un pilot d'avions, de càrrega? de passatgers? No ho sé, però tenia les coses clares i no dubtava en fer afirmacions en cada una de les seves frases. Qui sap si durant la seva trajectòria laboral va patir algun ensurt. Hom sap que les pèrdues de pressió, tot i no ser habituals, esdevenen força sovint. O vés a saber si alguna vegada va haver de fer un aterratge d'emergència. O solucionar alguna averia en ple vol. L'estrès al que se sotmeten els pilots és molt alt, han de saber en tot moment què farien en cas de... És un estrès que els manté vius, però també els mata a poc a poc. La vida se'ls consumeix de cremar tanta adrenalina, de viure sempre sota pressió. Aquest és un fet que abans es tenia molt en compte. Ara, amb la globalització de les aerolínies, hi ha tants pilots i tanta demanda per fer aquesta feina que, com és normal, els directius els tracten com a simples xofers. Sense tenir res en contra dels xofers ni dels taxistes, però sí fent evident que aquests últims no porten tres centes persones a deu mil metres sobre el terra. Tan fa això, ben cert. Perquè la realitat és la que és. Els pilots han passat pel mateix camí pel que van passar els maquinistes. Abans eren gent admirada, ara simples conductors que, per avenços en la tecnologia, no han de conèixer massa de res.
El desprestigi que jo havia notat amb ells m'havia fet reflexionar sobre la nostra taula. Ballava per culpa d'una de les potes --un fet que jo mai he suportat-. Per això es movien els plats i els gots amb qualsevol moviment. Res era semblant al que havia sigut en aquella casa. El temps havia fet destrosses en tot el que havia trobat, en les potes de la taula i en els blancs cors de les nostres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada