De passat

Et diuen el desvergonyit. I no te n'amagues. Et diuen el sonat del terrat. I no te'n penedeixes. Camines amb més orgull que ningú, i no perquè tot el que facis estigui bé, sinó perquè ho fas creient que està molt bé. Condueixes sense control, parles sense temor; ets un huracà salvatge que ningú pot aturar. 

Et diuen la boja de la universitat. I no te n'amagues. Rius amb ell, et rius d'ell. Però, sota el teu somriure s'amaga un llavi delitós per provar el seu. És un joc, és molt més. És un camí sense futur, però amb molt de present. Quan ningú et veu et tornes fogosa i carnal; abandones la teva innocència i entres en el món animal. Sou l'enveja de tots, sou l'infern en vosaltres mateixos. Us feu mal, us adoreu. Cada joc, cada bes, cada carícia i cada moment és, dia rere dia, un turment en augment. 

Les llàgrimes substitueixen el riure. L'acceleració en positiu arrenca en negatiu. Et sents un brau enfurismat, però amb elegància plores en silenci. Acceptes i t'humilies, els seus besos ho valen. Després, voldries arrencar-te els ulls per no veure'ls junts. Després, desitjaries parar el cor per no sentir-lo més. Després... després adquireix significat el després. Els braus són forts, els braus es fan mal. Qui a qui? És igual. Només us queda el passat. Un passat estimat.