De formes

De les quatre parets de l'habitació cap estava pintada amb el mateix color.  Una era vermella, d'un roig intens. L'altra era verda, d'un verdós clar. La tercera era negra, d'una negror infinita. I l'última era blava, d'un blau cel clar. El sostre l'havien pintat de groc, el terra estava folrat amb un parquet marró clar. Però ella no veia cap dels colors. Ella vivia de nit. En tot moment era fosc. Cada segon era obscur. La seva profunditat de camp començava a la punta dels dits. La diferència de tonalitats la trobava entre l'ungla i la part ventral dels seus dits... 

Cantava de nit i tocava de nit. Menjava de nit i bevia de nit. Les seves cançons començaven a trenc d'alba, però mai sabia quan acabarien. Una nota rere una altra, una frase després d'una altra. Cantava cridant, esgarrapant la veu. Es deia Suzie i no tenia amor per a ningú.

A ell li agradava com caminava, li encantava com es movia. Però mai l'havia vist lluny d'aquella cambra. Quan hi entraven es deixaven anar i el cub es convertia en una feroç pilota que lliscava muntanya avall. Els colors ja no trobaven límits i es barrejaven, les formes no tenien cap angle i es fusionaven, els cossos deixaven de ser persones i volaven.