dimecres, 7 de setembre del 2011

De cel


Ep, petit camell de llavis torçats. Aquesta nit no m'has volgut atendre. Ep, petit camell de nas trencat. Aquest matí no m'has volgut rebre.
Vinc sempre que ho necessito, camino des de l'altre costat de la ciutat, passant per carreteres humides i solitàries; esquivant lladragots de mala fortuna, però el camí sempre val la pena. Els teus regals són or per a mi, i per molt que pagui sempre surto content. Ets el meu Déu terrenal, el meu profeta amagat.
La nit m'ha enxampat creuant l'autopista, només veia llums blanques que onejaven ensordidors clàxons de la mort. He aconseguit arribar a la nostra cita, com sempre, mig atordit i desorientat. La teva porta estava tancada. La teva veu sonora era sorda. La teva mirada mortal era absent. He trucat més de mitja hora, o més de mig minut, no ho sé. Tot passa tan lent quan esperes els arcàngels carregats de neu.
He destrossat la porta i no t'he trobat. T'he buscat dins de la dutxa, dins dels armaris; fins i tot he aixecat les rajoles del teu menjador. Estava segur que t'amagaves de mi. Quan ja no em quedaven forces per destrossar res més m'he adormit sobre la meva saliva.
No ha estat fins que la llum ha trencat el plaer dels meus ulls que t'he vist allà, damunt meu, agafant-me el braç i injectant-me l'últim adéu celestial.

5 comentaris:

Judith ha dit...

ostres, quin relat! el poder de la droga que s'emporta una altra vida...

Gemma ha dit...

Quina pena !!

Yves ha dit...

@Jud: és la droga que s'endú una altra vida? o és la vida que nega altra sortida a la droga? el destí ens marca? el construïm nosaltres mateixos?

@Gemma: ell sembla que mori feliç... (encara recordo un personatge d'una pel·lícula molt divertida que deia: NADIE MUERE FELIZ!

Anna Maria Villalonga ha dit...

ai, las! la realitat dura o la duresa real? Mor content o no? ai!

Gemma ha dit...

Encara que ell mori feliç, és una pena que les persones arribin aquest estat.