dilluns, 23 de maig del 2011

De discursos

L'Enriqueta va tornar del metge a tres quarts de cinc. Després d'un llarg recorregut amb bus i metro va anar a la farmàcia, va comprar el que el doctor li havia prescrit, va pujar fins al cinquè pis de casa seva, per les escales, perquè la finca no tenia ascensor, i va endreçar la compra que havia fet.
Després de posar la televisió, a un volum fluix, i estirar-se al sofà, va trucar a la seva amigueta Cirereta.
Van xerrar durant quatre minuts i vint segons sobre el doctor. Totes dues vorejaven la cinquantena –edat exacte que no direm per no ferir-los la sensibilitat-, i totes dues eren vídues. Així que ja us podeu imaginar com els hi agradava xerrar sobre el doctor. Bé, sobre el doctor, el carter, l’electricista i tothom que fos del gènere masculí i els dirigís la paraula, ni que fos per feina, clar.
Després de comentar tots els gestos i mirades sensuals que el doctor li havia fet  -segons ella creia, hem d’entendre-,  la Cirereta li va preguntar pels medicaments que li havia receptat. Els van estar comentant tots, un per un. L’Enriqueta els anomenava i la Cirereta li donava el vistiplau. Tots van passar l’acceptació de l’amiga, menys un, un antibiòtic amb el qual ella no estava d’acord que se’l prengués. L’Enriqueta li va fer cas i el va tirar a la brossa, no perquè la Cirereta fos metge ni res per l’estil –tot i que li agradava el tema, no havia obert un llibre de medicina en tota la seva vida-, sinó perquè, a vegades, la convicció del discurs és més poderosa que no pas el coneixement del mateix.

10 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

ei, no m'agrada un relat pel de tòpics. Que jo tinc l'edat d'aquestes senyores.
Com et passes!

Yves ha dit...

@Anna: Sempre m'espero al dia següent per comentar els comentaris, però abans que surtin més comentaris així, aclarir que les dues protagonistes són dues i no dos per qüestions purament de l'atzar. Hagués pogut posar en Pep i en Joan.
I pel tema de l'edat, el relat no diu pas que siguin grans! sinó que es poden ofendre pqè elles "són així". Tu no ho ets, no?

Gemma ha dit...

Ai l'Anna, que s'ha sentit identificada..."cachundena" Ybes tens sols mitja raó, jo també estic en aquesta merabellosa edat i això de : tot els qui els diregeix la paraula ni que sigui per feina, ha estat cruel. Deixant aixó de banda, el relat està bé, i és ben cert que pot més la persuació del que parla que no de què parla.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ha! No m'hi he sentit identificada. Tinc ben clar que no m'hi assemblo gens a aquests dos personatges. Tanmateix, igualment em molesta el tòpic i, sobretot, el paternalisme.
Esmicolem el relat:
Primer, tu et justifiques amb l'atzar! Quin atzar? que no ets tu l'autor? No hi ha atzar que valgui. La tria és voluntària i ben voluntària. I si t'ha sortit inconscientment (tal vegada és això el que vols dir), encara pitjor, perquè denota una sèrie de prejudicis que són dins teu.
Segon: els noms de les senyores. Enriqueta i Cirereta, xD! Sense comentaris. Com s'haurien dit els senyors: Pep i Joan no són equivalents.
Tercer: Encara que siguin vídues, no vol dir que hagin d'estar tot el dia parlant de senyors. Hom pot tenir vida interior (i exterior) més enllà del sexe, de l'estat civil i de l'edat.
Quart: La frase que diu la Gemma. Pressuposa (refrendat per un "clar" ben rotund) que a certa edat aquestes dones ja no són atractives, ja no criden l'atenció dels homes. Un altre tòpic sexista.
Cinquè: la qüestió dels metges, les medicines i la farmàcia. Per a què dir més? Des de la joventud, és molt fàcil judicar. Però recordem: "tots portem un vell al damunt".

Bé, un cop passat el "xorreo", espero que acceptis de bon grat la meva crítica. Hahahaha.
No sempre hem de coincidir. hihihi.


"Si alguien está en desacuerdo contigo, déjalo vivir. No encontrarás a nadie parecido en cien mil millones de galaxias".

Carl Sagan

Yves ha dit...

A veure, m'agrada més que estiguem en desacord q sempre en acord, així que endavant! De les "discussions" sempre se n'aprèn alguna cosa, de les adulacions, poc.

Avant-primer: Sempre he cregut que no hi ha res més masclista que ultradefensar la dona. Si el relat hagués sigut amb homes, jo no hagués sortit a defensar-los.

Primer, és qüestió d'atzar total. Uns dies imagino unes coses i uns altres dies uns altres. La qüestió del relat no era si eren guapes, velles, dones o homes, sinó com veuen la realitat un parell de personatges. A partir d'aquí, deixo fluir el subconscient, a vegades, amb homes, a vegades amb dones.

Segon: Els noms de les senyores els trobo fantàstics, ideals per un parell de senyoretes que no fan cas dels metges i creuen que en saben més que ells. Podia haver posat Joanet i Pepet, certament.

Tercer: Naturalment, "hom pot tenir vida interior (i exterior) més enllà del sexe, de l'estat civil i de l'edat".... Però aquestes dues mestresses, no. Quan poso com a protagonista un violador no vull dir que tothom ho sigui!

Quart: La frase que diu la Gemma no pressuposa que a certa edat aquestes dones ja no són atractives, sinó que aquestes dues dones van molt calentes, clar.

Cinquè: les medicines i la farmàcia: és el veritable què del relat, per què la gent es construeix una realitat inexistent i es pensa que és metge? Siguin vells o joves, és igual.

Sisè: La realitat és com un la vol veure, i altre cop ho veiem, diferents interpretacions d'un mateix text... fantàstic! M'encanta!

Gràcies!!!!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hehehehe. A mi també m'encanta la discussió i també crec que se n'aprèn. El problema és fer-ho per escrit i a tota pastilla. Mai no s'expressa clarament allò que vols dir, els matisos importants es queden al sac i de vegades sembla una cosa que no és.
Estic d'acord amb tu en la inconveniència d'ultradefensar la dona. Si recordes el meu article a CatalunyaPress sobre el 8 de març, anava d'això. Deia que tots som semblants (homes i dones) i que tots som en el mateix món (amb els mateixos problemes). Per tant, la lluita ha de ser conjunta i no excloent.
Tanmateix, des del començament de la discussió d'avui, jo t'he parlat de tòpics. I, ho acceptis tu o no, el teu relat està construït a base d'això. Pot ser inconscient. També és clar que aquests tòpics no els has creat tu. Però hi són.

Diguis el que diguis, aquest rol de "dones" típiques (amb uns noms ridículs que abunden en la seva ridiculesa), que van calentes perquè són vídues, que es passen el dia al metge, que no fan cas si no els hi convé perquè es pensen que en saben més, de mitjana edat, etc. és un lloc comú conegut, de tradició que tothom sap i usat en acudits, pel·lícules, llibres i el que vulguis.

Quants cops has sentit dir això que, a partir de certa edat, les dones són invisibles per als homes? Un munt. Segur. I això és supersexista, perquè al revés no passa. Al contrari. Normalment es defensa l'atractiu dels "homes madurs". La qual cosa, a més, no s'ajusta a la realitat, perquè homes com en Richard Gere n'hi ha pocs. La majoria tenen una panxa que no resulta gens eròtica.

Evidentment, si parles d'un violador no vols dir que tothom ho sigui. Però és que jo no estic dient que tu diguis que totes les dones de mitjana edat són com aquestes. Jo el que he dit és que has escrit "un relat ple de tòpics". I ho has fet no per transgredir aquests tòpics, sinó per abundar-hi.

Respectable? Sí. Perpetuació dels llocs comuns? També.
Creença inconscient en que hi ha en tot plegat un pòsit real? Em sembla que també.

Petonets.

Yves ha dit...

Jo crec que he creat una situació graciosa i m'he valgut de personatges graciosos. Si hagués parlat d'uns homes veient futbol i bevent cervesa i tirant-se rots no sé si haguéssiu pensat en els tòpics, o potser sí.

No crec que faci sang amb els tòpics, simplement m'he servit d'ells per crear una atmosfera en concret. Com diria el Sabina: "Partiré de viaje enseguida. A vivir otras vidas, A probarme otros nombres, A colarme en el traje y la piel. De todos los hombres. Que nunca seré."

Certament, les discussions millor amb una cervesa pel mig, tot i que acaben, sovint, derivant a debats sobre l'existència -o no- dels plataners al Senegal... hahaha

Anna Maria Villalonga ha dit...

hahahaha
Val, acceptem senyors fent rots i bebent cervesa.
Però jo estic gairebé segura que també t'hauria parlat de tòpics.
És un tema que, literàriament, m'agrada constatar.
Petonets de iaia.

Judith ha dit...

ostres! quines parrafades els teus seguidors! jijijijiji. M'agrada molt l'escrit d'avui, ja que em sento molt identificada!!! sembla que tothom haguem estudiat medicina! a vegades fem unes tonteries.... un gran relat, si senyor!!!!!!

Coses de Llàbiro ha dit...

Et deuries inspirar en mi i la Judith, no? ja,ja,ja