dimarts, 24 de maig del 2011

De dir

Ho dèiem ben clar, volíem cridar, i ho fèiem, alçàvem la veu fins dalt del cel, amb crits humans i udols animals; tots junts, sense deixar-nos anar de les mans, expiràvem un sentiment de ràbia i de dolor que ningú, ningú que no fos nosaltres, mai podria conèixer.
I ho fèiem, sí, un darrere l’altre, obrint la boca fins quedar-nos sense aire, i aleshores moríem, quedàvem estesos amb els ulls tancats i la boca oberta, amb una expressió facial que no recordava, de cap de les maneres, el gènere humà; però a través de l’alè dels companys, els companys que cridaven com nosaltres, o encara més fort, tornàvem a viure.
I ho fèiem per una sola raó, un únic objectiu que compartíem tots i cada un dels que estàvem allí. Vivíem per cridar, per reclamar, per extreure tot allò que no era nostre.

3 comentaris:

Judith ha dit...

Actualment vivim en una suposada democràcia, on la gent pot dir la seva. Però s'ha emostrat que no és així, els polítics fan i desfan a la seva, però, per sort, la gent s'ha cansat i comença a CRIDAR...

Yves ha dit...

@Judith: Som gent pacífica, i no ens agrada cridar! ;-)

Coses de Llàbiro ha dit...

Només falta que t'escoltin i et facin cas i això és més complicat.