dijous, 25 de novembre del 2010

De rodes

És diumenge i es respira un aire fred. Tan fred que glaça l'aigua que goteja de la font. La pell de les mans es clivella i els dits dels peus s'engarroten. Costa caminar, però, davant dels qui caminen, uns altres roden. 
Tot el matí es veuen amunt i avall, dues rodes que ara van per la vorera, ara van per la calçada. Per contra del que es podria pensar, no hi són, però es veuen. Com a mínim jo els veig, i tu també. Però no hi són. Roden i roden fins arribar al parc. La majoria es col·loca al sol, la pell ja està prou esquerdada com per anar desafiant la natura.
Moltes carícies acompanyen paraules infantils, poc coherents; però amb molta alegria. Normalment els mots no troben resposta i, si la troben, convé oblidar-la; un verb molt de moda en aquestes contrades. Qui sap, potser és culpa del vent, que s'ho endú tot i ens deixa amb una gran clariana; sense núvols, però amb un sol incapaç d'escalfar cap cor. O, vés a saber, tan de bo sigui culpa del record, que tot ho vol tenir, i en el seu afany s'oblida de retenir i ho acaba oblidant tot.
En tot cas, el camí que fan és inútil. Tan estèril com un gram de dolç sucre en un immens mar salat. Però el fan, amunt i avall, tot el matí; acompanyant els ulls tristos dels seus genets. Ells mai es donen per vençuts i apel·len a l'orgull, a l'estima, a la cura dels qui ja no tenen nom.

4 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ostres, parles de la gent gran, dels malalts sense memòria i dels qui els acompanyen? Del camí sense retorn? M'ha colpit. Com cada dia, gràcies, Yves.

Coses de Llàbiro ha dit...

Fer-se gran és una sort però de vegades és molt complicat.

Judith ha dit...

Tant de bo tothom poguéssim envellir amb el cap ben clar! però per desgracia no és així, oi?

Francesc ha dit...

Gran Yves, pero avui és dijous, jeje, no diumenge.Amb humor...