Relat dels honoraris

La nit aquella,

la que no vas escriure cap  cançó,

la que no vas demanar-me perdó.

 

La nit olbidada

dins l'amargor 

de l'alegria 

de no veure't més.

 

Romania el meu cap,

com romanen

les absurdes mirades

dels vidents astrals,

sobre la llosa freda.

 

Passaren solsticis

i em mataren

els vicis

dels que m'amaren.

 

No cal que vingui,

ara, no cal,

demaneu-li que no gosi,

que no gosi entrar.

 

Em bull la sang

abans de morir

tan sols de saber

si és del mossèn

aquella ombra 

que em vol dir l'oració.

 

Si tu no hi ets

de res em val,

de res em sobra tot

per aquest ganivet feixuc

-dur i profund-

dins d'una carta

d'aquesta tristesa meva.

Han trinxat el meu cos

uns operaris.

He preguntat

d'on venien:

tenien cara de soldat.

Tan sols desitjaven

els seus honoraris

per fer la feina

i veure'm enterrat.

Sota el sol inexistent

d'aquella nit

-de la nit aquella-

perdo la memòria.

 

Hores eternes,

cabells enredats

reposant sobre el pit.

No cridis a la mort

-no juguis tot sol-

que aviat 

serà tan aviat 

que es farà tard

i serà massa tard

per llevar el dol.

Relat del sòl

Cada cop que sentia el soroll de la porta, el batec del cor se m’accelerava. Alguna cosa passaria. Jo tenia set anys, però de seguida en vaig fer quinze i tot allò es va esborrar per art de màgia. Diu la gent que si barreges alcohol amb neurones fugitives, acabes creant llacunes de dimensions colossals.

Aquella porta tornava de tant en tant. A vegades a l’habitació, per culpa del vent. Altres cops al cotxe, algú que l’empeny. Fins i tot a la feina, en aquell petit despatx en el qual m’hi passava hores i hores esperant la mort.

Ningú et besa quan portes una falç entre les mans. Qui gosaria ficar-se al llit amb el senyor dels sepulcres? Ella ho va fer. No un cop, ni dos, ni tres; repetia tant que li sagnava l’entrecuix. Ella era conscient que per cada batzegada interior, l’encastaria fins macar-la de dalt a baix.

Un dia gris d’hivern, va sortir el sol i l’herba va lluir aquelles gotes diminutes que usen els cargols per lliscar d’un costat a l’altre. Durant quatre hores vaig perforar el terra, picant el sòl amb una pala trencada i esllomant-me per a ella. La tenia al meu costat, jeia a pocs metres. M’agradava observar-la mentre foradava aquell terreny. Els cucs anaven saltant de les pedres que treia. Com més avall anava, més humida era la terra. Tanta estona cavant per acabar la cerimònia amb presses. Zeus va llançar un llamp i, tot seguit, una pluja torrencial. El sot ja hi era, només calia empènyer-la i deixar que la natura ho tapés tot amb el corrent de l’aigua.

Em vaig llevar de matí. Després de rentar-me la cara, vaig observar el meu jardí i vaig donar les gràcies de no haver-la enterrat allí.

Relat de Lady Mourró

Hi ha una llum, però no és a la muntanya,
al segon primera, perdona, qui hi viu?

És una pel-roja baixa i sortida:
cobra pels serveis fets.
No li cridis, no li demanis el canvi,
només compleix els requisits de la lliga,
els mateixos que van enterrar Lady Mourró.

Beurem a la seva salut,
amb aquest vi ranci,
no tenim altra cosa,
ens hem jugat el sopar
a mitges.

Porta’m altre cop allà,
deixa’m veure aquells llavis,
no són roses plenes de rosada,
no s’exhibiran al Louvre
ni els retrataran per a Vogue;
tan sols són dues armes calentes
que t’agafen i et destrossen
mentre se senten els crits,
no són dels veïns,
son els seus i els teus.

Pagaràs el preu tantes vegades com calgui,
tornaràs per pagar els serveis
i els convertirà en funeraris.

Jo cantava i ella cobrava.
La meuca m’enterrava a cops de pala
sota un jardí de natura morta,
algú li hauria d’haver dit que allò ja no
ja no era un bosc,
sinó un club nocturn.

Pujaven els nois de dos en dos,
els hi servia una copa,
no els calia més.
Sota terra tot són cucs
fins que creues la molsa
i la suor s’escorra entre les pells mortes.

Volien més que un truc de màgia,
un pal ben dur,
una hòstia en tota la cara,
una línia divisòria
per sentir-se vius.
Només els morts
reparteixen hòsties
sota els llençols mullats
com Mossèn Joan
a dalt de l’altar.

Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

Relat de les visites

Avui he visitat Lorca i Kavafis,
però no els he vist jo,
els ha vist ell, Sàleh.
M’ha guiat entre els seus col·legues,
plens de mort,
de tristesa i de soledat.

Malgrat tot, i més encara.
No he vist el meu estimat
Papasseit,
reposant al llit,
sense poder moure ni un braç,
ni una cama, però fent ballar
al compàs d’una dama,
el seu cor, oblic,
esquinçat, buit de no viure
més enllà del que viuen els altres.

L’anirem a veure,
segur;
vers rere vers,
paraula aferrada al verb
que no el permetrà llevar.
Mes l’espera del mes a mes
serà una mesada llarga i eterna.
Restaran els altres
uns instants -veient-lo partir-
i romandrà -com ell-,
ancorat en el passat,
tot el futur que permet
als poetes viure l’eternitat.