Relat d'Isaac

Abraham agafava fort el seu fill pels cabells. El front xocant a cops petits contra la roca de la muntanya. La sang li cegava els ulls. Els músculs marcats d’Isaac denotaven una possible reacció, una fortalesa juvenil que podria haver acabat, en un instant, amb aquella submissió. 

Però no. No va ser així. Perquè quan la sang entela la vista, quan l’amor confia en la desconfiança, quan els actes humans pretenen ser divins, quan no es veu el final del camí, quan no es pretén viure més enllà del que el cor prem… l’ésser humà resta sotmès a les expectatives divines.

I qui va ser Abraham? I qui Isaac? I on són ara ells dos en les cares de tots els que ens creuem cada dia? I per què Déu va llençar el seu senyal lluminós? I per què no me’l llença a mi ara? I per què el mirall se’m rebenta en mil bocins? I com viuré sense mirar les estrelles?

Un aire podrit recorre la ciutat quan trec el cap per la finestra. Saluda, abisme, la distància de dalt a baix no és tan gran.

Relat de fotografia

Mirant fotografies d'un futur que mai no va ser, el passatger ros agafa la mà de la seva parella. No estan enamorats, no són amants ni estan casats. Comptant de l'u al cent podrien dir l'abecedari plegats; però s'esperen a arribar a la mateixa parada cada dia per dir-se hola i adéu entre galls de nervis esmicolats.

No goseu parlar d'ells, sospira un vailet pujat al seient posterior. Els hi fa ganyotes, es tapa la cara, riu en veu baixa.

Nen, treu els peus del seient.

Nen, calla.

Nen, para.

Nen, respira, que t'estàs quedant blanc.

I la sang torna a brollar entre les venes dels qui viatgen cada dia a la mateixa hora. No són germans, no són cosins. En fila esperen veure un record de l'endemà: La mateixa fotografia, la que els porta de parada en parada amb auriculars a les orelles o llibres a la mà.

Aviat pujarà el fotògraf, els nuvis estan impacients. El padrí de casori acaricia la núvia d'amagat. Ahir a la nit van parlar fins ben entrada la matinada. Potser hi haurà sorpreses quan el capellà alci l'hòstia consagrada, potser no hi haurà noces ni vi del priorat. El nuvi, aliè a tot el que succeeix, recorda com jugava a pilota al pati de l'església del poble. El mossèn sovint els renyava. Ell s'amagava amb els companys quan sentia el primer crit i, a vegades, fugia amb la Martina. On deu ser la Martina, es pregunta. I si agafa també aquest bus cada matí? I si l'agafa en una altra hora? M'hauria d'esperar?

Però la Martina no ocupa cap dels seients del V11. Fa temps que un vent dolent se la va emportar. El mateix vent que arrossega l'àvia que seu darrere del conductor i que mira per la finestra. Sort en té dels nets que l'acompanyen a la tercera planta quan li toca, tot sovint, rebre aquella dosi de bombes destructores que l'ajuden. Bombes destructores, l'àvia somriu quan ho recorda. És un concepte que li va ensenyar el seu doctor, un senyor de no més de quaranta anys, que davant dels pacients es fa l'home important, però que per dins té una vida caòtica i podrida. Les marques dels ulls li denoten llàgrimes continuades. Mai davant del pacients, això sí; mai per causes malaltisses. Sempre té el dol sota del coixí, on guarda el seu cor, tan esmicolat que cap cirurgià no podria mai apedaçar-lo.

Relat del carnisser

Estimada mare,

sempre hi ha una època en que començo a girar sobre mi mateix i m’enduc per davant tot el que es troba al meu costat. Són dies difícils. A la televisió en diuen tornado, el meu metge en diu brot psicòtic. 

Ara em tenen lligat de mans, estirat en un llit que no és el meu, vestit amb una bata aspra i tancat en una sala blanca. Fa dies que provo de sortir, però no n'hi ha forma. Suposo que quan passin un parell d’hores tornaran a venir aquells jovenets amb les xeringues. No tinc res en contra seu, però m’agradaria clavar-los una queixalada a la cuixa, arrencar-los les orelles i tallar-los els dits un per un. Deixant que es dessagnessin i usar la pintura per decorar aquesta trista cambra.

Crec que ni tan sols provaria d’escapar. Sóc prou conscient que allà fora no em vol ningú. No tinc cap mena d’intenció de seguir lluitant en una selva que no és la meva. Però, tot i això, aquests nois de les bates blanques, haurien de pagar car els seus excessos. N’hi ha un que s’aprofita i, quan ja tinc el cos mig adormit, quan començo a no notar les cames, sempre torna a la cambra i em llepa els dits. 

Diu el doctor que jo he fet coses dolentes, que no és normal tenir tan poca empatia pels cor que he destrossat. Deu tenir raó, però a cas no tinc dret a gaudir de la carn humana?

Relat de la partida

Volia escriure una cançó sobre la doctora que em va curar d'aquell atac de cor.

Volia usar la melodia que vingués d'Irlanda.

Volia posar-hi lletra apocalíptica i forçar l'entrada d'un cor salvatge que ho devorés tot.

Però un cop començada la primera estrofa em vaig adonar que la reina de la partida ja m'havia matat. 

Sobre el taulell ensangonat ja no es veien ni blancs ni negres; el vermell era l'evidència més clara d'un final iniciàtic. 

No em quedava més remei que esborrar els primers barroers versos i tornar a començar; però enmig de tanta boira encegadora els meus alfils van fugir. Sense cavalls, ja morts en combat; ni torres, objectes de suïcidi previsible; em quedava només la sort de lligar-me les mans i estirar-me a terra.

Banyar-se en sang és una experiència que regala el destí a qui ha estimat les estrelles. Els déus de l'Olimp no perdonarien mai tal gosadia.

Així, amb les mans emmanillades i el cos nu pintat de roig, vaig veure com s'allunyava el motor que m'havia fet viure en l'obscuritat. Càstig no redemptor, obligació no alliberadora, punició pel criminal més gran que, en la solitud eterna, viurà sense perdonar-me els meus actes.

Relat de les ungles

Has vist mai com s’apaga una estrella? I com fuig un pronom? Has sentit mai les rodes del cotxe passant per sobre dels teus ulls? 

Aviat serà fosc i les campanes deixaran de sonar. No hi haurà més passadissos, ni crits, ni pessigolles, ni marques d’ungles furgant la pell del mirall.

En els migdies perduts ens deixarem de trobar entre records amagats. Ni carícies sota la taula, ni mirades creuades, ni el batec que ha retronat.

I la cançó sonarà altra vegada, amb aquesta melodia i les lletres que et vas inventar, perquè cara a cara mai no vam saber plorar.