Relat d'enganyar

-Si tu m'enganyes a mi, jo t'enganyo a tu. Nosaltres ens enganyem, ells saben que ens enganyem. Tothom s'enganya si tu t'enganyes. Ells no saben que s'enganyen. Nosaltres ens enganyem quan pensem que ells saben que m'enganyo. 

L'engany és el tipus de relació més habitual entre els éssers humans. Els animals no s'enganyen, els vegetals no s'enganyen, els humans sempre s'enganyen. I ens enganyem a nosaltres mateixos?

El professor mira els ulls blaus de l'alumna rossa, que l'escolta amb molta atenció i un posat molt seriós. De cop i volta, ella alça el braç i pren la paraula.

-Professor, les seves classes són interessants. Prova d'explicar-nos les relacions humanes. Intenta que aprenguem com la gent se socialitza. Ho agraeixo, de veritat, és el que venim buscant la majoria dels alumnes. Però no sabem perquè s'encaparra en oferir un discurs tan lluny del seu ideal. Creu que parlant de l'engany ens podrà enganyar? Creu que no sabem que es posa calent quan ens parla de l'escalfor de la gent? Creu que no sabem el seu objectiu? És penós que ens prengui per estúpids, si està calent, toquis abans de la classe.

Relat de mofar

La senyora de la seva esquerra portava una brusa groga que li recordava la bandera d'aquell país caribeny tan famós. Els plecs del teixit eren un marcapassos del seu cos; com si fossin onades de l'Atlàntic es confonien pits i motlles. Com si fos un cos gastat pel pas del temps, res era seductor per ell que, un altre cop, ho estava fent. La mofa li venia al cap, amb el seu somriure sorneguer que tant molestava a la seva família. Volia saber més d'aquella dona, com havia arribat fins allà, quin era el seu propòsit, per què no parava de xerrar en veu baixa i, a poder ser, com és que portava un barret de copa, adornat amb una ploma de colors llampants. Tenia clar que la primera pregunta que li faria seria al respecte de l'au caçada i servida de decoració; però se li negava l'opció de dur a terme la seva acció per culpa d'una situació ben rara i curiosa. Ell sabia totes les respostes, ell coneixia amb detall tot el que passava pel cap d'aquella dona, sabia que si li diria alguna cosa, mirant-la als ulls, al mirall només sentiria la pregunta...

Relat de tresillos

Quan la trompeta fa de les seves, amb una música celestial, esperant que arrenquin la bateria i les guitarres, ell espera al sofà. Fa estona que ha fet fora el llimac fastigós que ocupava aquella formosa casa, ara és seva, li pertany, ningú li traurà.

Li diuen home peix, però no és més que un yonkie, un ocupa sense escrúpols, un rodamón amb el cap girat, un pocavergonya que, sense saber que tots l'admiren, ocupa un tresillo esperant que arribi un cambrer i li serveixi un gintònic.

Sap que no vindrà mai, viu en el món estàtic dels eterns. Només espera que torni a venir la nit i, així, convertir-se altra vegada en invisible per hores i hores.

Cargol sense llimac, peix sense mar, sofà sense home. Tot és res i res és tot, quan un espiral converteix la mirada en una sensació. 

Seguirem mirant i descobrint el nostre interior, continuarem a l'espera de noves aventures, asseguts al nostre sofà.

Relat d'autèntics

Una hippie de veritat ha de tenir els ulls sortidets, el cabell enrinxolat i el nas d'aguileta. Melena recollida i jersei vell fet de ganxet. Un yuppie dels bons porta esmòquing negre, camisa blanca, llacet fosc, bessons d'or, una maleta i cara d'enfadat. Un homeless com cal viu a un banc d'una plaça, beu vi, va brut, crida i fa soroll i no respecte els veïns. Un progre autèntic vesteix de pana, porta ulleres de pasta, caçadora, bufanda de llana i llueix per algun lloc una estrella.

Un relat sincer, autèntic, de debò, com cal... hauria de portar paraules sinceres, autèntiques, de debò, com cal... Però ni tenim cal per afegir sobre les lletres ni sinceritat per repartir. Per això, els escriptors només podem oferir porqueria sincera, autèntica, de veritat. Una merda rere l'altre, que alguns lectors us tragueu sense cap sensació d'engany. La realitat és així, tal i com la imaginem.

Relat dels oblidats

La lluna ha marxat sense dir adéu. Un  núvol se l'ha emportat i ja mai més tornarà.

-Adéu lluna, vas ser gloriosa mentre lluïes la teva blancor i t'amagaves. Ara que ja no hi ets, la memòria t'esborrarà i cauràs en l'oblit. Ja no ens saludarem com abans, quan et veia sortir dels teus amagatalls preferits. Guaita la cabra com puja per l'escala. Sona la música de l'òrgan que funciona a piles. Mira el manobre que du una escala a l'espatlla. És tanta la pressió que rep el negacioador que, ara, s'asseu al mig de les rambles a veure els avis passejar. Hi ha actors assajant, no fan funcions en teatres reials, tampoc actuen per la Reina Mare, ni canten amb la Coral del Nord. Simplement se senten bombes que cauen i destrossen vides, ho fan lluny d'aquí, per això els cors no es compungeixen. La distàcia trenca lligams com les mans els uneix. Seria inútil pensar que els atres viuen eternament, però encara ho seria més creure que nosaltres, eterns mortals que vivim efímerament, podem superar-los en dies i anys. S'acomiaden els homes que moren, donen benvinguda als nounats, plens de sang i brutícia, perquè al món no hi ha cosa més bruta i sana que el nadó que s'ofega perquè no sap respirar. Sense aire desapareixem. Ens enterren i diem adéu, si tenim ocasió; si no en tenim, bye bye, Phillip Morris, un dia et vaig fumar, un altre em vas matar.