De fumar

Un cop i un altre en Jan es dirigeix al lavabo. En surt amb la cara neta, ben neta. És molt bon treballador, sempre compleix amb les entregues i fa més clients que ningú. 

La Felipa sap què hi fa, en Marc, al lavabo; però no gosa dir-ho, ni ella ni ningú. Perquè, siguem clars, tota l'oficina sap que en marc va a ventilar els narius després d'omplir-los de neu. I ara no és hivern, i ara no és època de festes; però tots el respecten. I ell treballa. I ell sua, i encara no ha perdut el nord, tot i que a vegades ha estat a punt. I quan ha relliscat, siguem prudents, ho ha fet com ho podria fer qualsevol altre.

I la nit arriba i ell segueix allà, mentre els companys marxen amb els seus luxosos cotxes. Ell no fa com la Teresa i la Vicky, ell no retorna a la llar per jugar amb el seu fill. No fa sopars familiars i no truca a la seva mare. Ell treballa fins que els carrers desepareixen; ell treballa fins que l'existència a l'exterior deixa d'existir.

I aleshores, esgotat, amb un ritme cardíac fora d'òrbita, deixa de cavalcar, abandona la feina i s'asseu al terrat de l'oficina. Des d'allà veu les estrelles, des d'allà veu les llums de les cases, des d'allà veu finestres entreobertes, des d'allà veu famílies celebrant la nit de Nadal. I ell es fuma una cigarreta.

Relat de llum

En Marc es pensava que mai no ho tornaria a fer. Però altre cop, endut per la ràbia, en va fer un jardí de les seves llàgrimes. I no calien plantes, ni flors ni arbres, només un toll en el que veure's plorar com un nen, endut per un record llunyà. Melancolia i tristesa unides formant la Bella Dama d'Hivern. Els records formen persones, i les pèrdues són somnis brillants sense aire. El món va girar tan ràpid que va esborrar l'última nit, i ho va fer creient que seria per  sempre més. Però no hi ha res que no es pugui recuperar -i menys en la ment-. Pensar en el passat, a vegades, reconforta i, a vegades, enfonsa. 

De l'amor a l'odi hi ha una línia molt fina, i en Marc la va traspassar nit rere nit. De l'odi a l'oblit hi ha un pas molt gran -es deia-; però sembla que de l'oblit al perdó tot és més fàcil, per això les angoixes del passat li provoquen ara un somriure, inimaginable anys enrere, perquè és feliç i està orgullós d'haver viscut com ho va fer.

La Mireia va somniar durant anys en aquell retorn, però el temps va netejar un altre pas fatal. Una continuació d'un altre. Sempre igual. Vivia intensament, rient, desafiant el temps. Però Chronos és letal i no deixa caps per tallar. 

-Va ser curt, però intens- li digué la Mireia. -Va ser llarg i asfixiant- li digué en Marc. Però a ell no li importava haver tocat la Llibertat, i encara menys haver besat la Passió. Temps després, la Llum tornà a venir, quan menys s'ho esperaven. La sentiren darrere seu. L'oloraren com si no hagués passat ni un dia. I el verí tocant la pell. I la pell sentint calfreds llunyans. I de tanta veu que sentiren no s'escoltaren. 

I en Marc li digué: "Sento la veu llunyana, que retorna, com un eco, intens, calorós... i a la punta de la llengua se'm posa una llimona amb gin... Tantes llàgrimes banyades en alcohol de cremar cors. Tantes coses perdudes, tants fets guanyats".

I la Mireia no suportà el dolor, caigué i rodolà fins al riu que l'escriptor els havia creat. I ella es negava a caure. Es resistia a banyar-se en aquella aigua plena de memòria. Es movia i enfollia. El seu moviment es convertia en ball als ulls d'en Marc. Ell la mirava i bevia. Respirava i es treia un rellotge de la butxaca. I enmig de tanta aigua, i enmig de tanta música, quan la llum esborrava l'escena de l'autor, en Marc girà les agulles del rellotge, i les va fer córrer enrere. Tot era igual, però no era ara, sinó ahir.

De llargues

Llargues són les nits sense acordions ni besos. Durs són els llits sense la companyia de la seva dona. Però ell segueix allí, assegut, mirant com les onades xoquen contra les roques. Ja fa més d'un any que no es mou del moll. Pel matí, quan es lleva, busca desesperadament la seva estimada. No la veu i s'angoixa. Aleshores es tira de cap a l'aigua i cerca en la profunditat; però res, mai troba res. Pesca algun peix, se'l menja cru. Jau sobre l'espigó. Mira, amb tristesa, la immensitat del mar. Ja no porta antifaç, ja no du cap màscara traïdora. Ara ja no la pot enganyar. I, tot i això, si la tingués al davant, mentiria. Li diria que l'estima, la besaria amb els llavis de Judes, com sempre ho va fer. Però com ara no pot ser, com no la té present; no pot llençar les seves agres mentides...

Es passa tot el dia esperant que arribi, fins que la nit el troba esgotat i la lluna el saluda somrient; però ell ja no vol saber res de les dones i tanca els ulls. Només té una intenció, dormir i despertar amb ella al costat, altre cop.

De passat

Et diuen el desvergonyit. I no te n'amagues. Et diuen el sonat del terrat. I no te'n penedeixes. Camines amb més orgull que ningú, i no perquè tot el que facis estigui bé, sinó perquè ho fas creient que està molt bé. Condueixes sense control, parles sense temor; ets un huracà salvatge que ningú pot aturar. 

Et diuen la boja de la universitat. I no te n'amagues. Rius amb ell, et rius d'ell. Però, sota el teu somriure s'amaga un llavi delitós per provar el seu. És un joc, és molt més. És un camí sense futur, però amb molt de present. Quan ningú et veu et tornes fogosa i carnal; abandones la teva innocència i entres en el món animal. Sou l'enveja de tots, sou l'infern en vosaltres mateixos. Us feu mal, us adoreu. Cada joc, cada bes, cada carícia i cada moment és, dia rere dia, un turment en augment. 

Les llàgrimes substitueixen el riure. L'acceleració en positiu arrenca en negatiu. Et sents un brau enfurismat, però amb elegància plores en silenci. Acceptes i t'humilies, els seus besos ho valen. Després, voldries arrencar-te els ulls per no veure'ls junts. Després, desitjaries parar el cor per no sentir-lo més. Després... després adquireix significat el després. Els braus són forts, els braus es fan mal. Qui a qui? És igual. Només us queda el passat. Un passat estimat.

De vestir

La Maria somnia amb poder esperar el Manel escoltant música pop i preparant un sopar romàntic. Li encantaria posar un parell d'espelmes sobre unes estovalles negres. No li caldria parar la taula.  Tan sols es dutxaria i obriria el seu calaix de roba interior. Observaria què posar-se i, després de molt pensar, triaria un conjunt blau, de calces altes i sostenidors pujats. Deixaria la porta oberta i s'estiraria sobre el llit, tota nua. El conjunt l'hauria deixat pel terra del passadís, al costat d'una nota que posaria: "Si m'atrapes, deixo que me'l posis". Més endavant. Al costat de la cuina, una altra nota -al costat d'unes faldilles negres i una brusa blanca, explicaria: "Si ets capaç de posar-me el conjunt et deixaré vestir-me". I ja a peu d'habitació, en una darrera nota, entre unes sabates i una bossa de mà, s'hi podria llegir. "És cosa teva acabar-me de vestir per complet".

Però el Manel arriba i se la troba vestida, mentre fa el sopar, apaga el fogons i sopen usant la vaixella més selecta. Després la comença a desvestir, es fiquen al llit i fan l'amor. Ell queda cansat i s'adorm. Ella no dorm, però resta estirada al llit, nua, amb la roba tirada pel passadís, des de la porta de l'habitació a la porta de casa.