Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.

Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de la televisió

La televisió encesa i els micos ballant al ritme de la música. No sé qui l'ha posada a tot drap, però el goril·la comença a caldejar-se. Si no para la festa, aviat pujarà la bòfia i s'acabarà el pastís per a tots. Sap greu per a ella, que s'inicia en aquesta bacanal carnal que tant de temps fa que esperava. Déu sap la de cops que haurà gemegat en solitari pensant en aquelles mans navegant per les seves aixelles. Qui sap si per això, i no pas pel funest mal temps que predomina aquests dies, ha decidit portar una samarreta de tirans i optar per descuidar els sostenidors.

Algú crida que hi ha foc a la sala d'estar, un altre diu que hi és a la cuina. No hi ha bombers, però entre tots ruixen les parets i apaguen les flames. Mes no totes.

A l'habitació del fons del passadís s'ha instal·lat un forn provisional. Són dues cloïsses que només toquen mar a l'estiu. Una d'elles llueix un grapat de pèls despentinats, mentre que l'altra és calba temporal. Podrien portar-hi massa mare i cuinar-hi una pizza en pocs minuts; encara que tothom prefereix seure a terra i escoltar atentament com els dos cossos decideixen pintar-se amb els dits mullats.

Ella jau cara amunt, té vergonya i tanca els ulls. Aviat la seva pell es crispa i els porus són gallinacis. La humitat dels llavis quan es besen no és ni la meitat de la qual regenta a l'entrecuix quan li acaricia amb solemnitat. No hi ha pressa, ni incendis, ni mal humor ni rancor. És un ritual on els cossos s'abandonen a la passió i la ment s'amaga per discreció en un llit que ja ningú no usa.

Antigament el fal·lus l'havia ocupat tant que havia deixat de ser-hi present. Li agrada retornar-hi i veure-hi els seus records d'infància, sentir-se jove eternament.

Relat de creure

Una fosca nit, sense llum ni so, una ventada va tancar la porta de cop. Aquell moviment va provocar un soroll eixordador, després vingué el silenci i, sense res a escoltar, vaig sentir la seva veu.

"Per culpa teva he deixat de creure en l'amor".

Tot seguit, com si estigués enmig d'un combat mortal entre grecs i troians, el meu camp visual va enfosquir per por. "Creure?

Però si segur que ella ha sentit més amor del que pugui sentir cap més humà" - vaig pensar mentre tancava el fastuós taüt que havien preparat per al meu enterrament.

Relat de Narcís

Vull dir que Narcís corria molt ràpidament. Corria i s'allunyava de tot, però no sabia de què es volia allunyar. Vull dir-ho ben alt, perquè a Narcís el perseguien les ombres malèvoles i sempre se l'ha jutjat com una taca en la història de la no humanitat. Vull dir-ho ben clar, perquè Eco va fer tot el possible perquè es desencadenés aquell tràgic final. I clar, si ningú ho diu, tothom el veu allà mirant-se a l'aigua, delectant-se en si mateix, enamorant-se del seu rostre i del seu no seny. Ostres, algú pot creure que tenia cap altra solució entre mans? Què volíeu que mirés? A qui li feia mal? Voleu dir que seria molt normal que el pobre Narcís es passés el dia mirant qui li desitjava tot el mal que els Déus podien oferir? Les nimfes encanten i torturen? No, però quan alguna d'elles se sent atacada treu les seves armes més poderoses. I és que el poder de Nèmesi era el braç d'Eco allargat. Serien la mateixa o un crit desmesurat que sortiria de la pobra muda? Sense veu i sense amor, només podia oferir els seus trucs. Trucs que, si se'm permet dir-ho, només van complicar més el seu destí. Qui hauria aconsellat la pobre Eco? Algun d'aquests venedors de fum que s'anuncien per internet? Pobreta ella, abandonada i refugiada a la cova. Què hi devia fer allà? Consumir-se a poc a poc a base de flames d'altres homes? I per què Nèmesi s'hi va ficar? Era el seu alter ego?

Pobre Narcís, sempre tan odiat, sempre tan estimat. Aquells qui d'ell negaren el seu amor ploraran sempre que es mirin al mirall.