Relat de la tristesa

L'home més trist del món cavava un forat al mig de la plaça més gran de la ciutat més petita.

-Usa una pala- li van dir uns homes que el miraven des d'un banc proper.

A l'home més trist del món no li calien pales, només llàgrimes sota les estrelles.

Relat d'ells dos

Ell es deia Marc; ella, Marta. Mai no es van conèixer. El concert va ser un fracàs. Els músics van sortir plorant de l'escenari. El públic va enrabiar-se tant que en poc més d'una hora ja havien cremat totes les instal·lacions. Ni guitarres, ni pianos trencats; només cendra rodejant el gran buit del silenci que fa el ferum de rostit.

Ni el Marc ni la Marta van poder gaudir aquelles tristes notes que esperaven darrere dels teloners. Ni ell ni ella van poder beure's aquelles cerveses fredes que els esperaven entre cançó i cançó.

Chicago ja té aquestes coses, és una ciutat fosca; tot i que ells dos vivien a Barcelona, al centre, al costat d'aquell immens passeig que hom anomenava Rambla, però no la famosa, sinó la del Raval, la que deixa encara que els passats de voltes s'asseguin i romanguin tot el dia cremant la pell al sol de la Ciutat Comtal. Palmeres i mexicans, vídeos amb el volum a tot drap, crits i alguna trifulga. Tot sona com cal mentre les seves vides segueixen sense trobar-se.

I una nit, quan les prostitutes rondàven la filmoteca, sota les estrelles que mai no es veuen a la gran ciutat, la policia va irrompre al bar on havien quedat els amics d'ell i els d'ella. En un principi només havien d'entrar, demanar els papers al Flipi, que portava ja massa dies escalfant la clientela de la seva rossa; però el Grassonet i el Marró no estaven d'humor i van crear un altre punt i final pel Marc i la Marta.

Cançons de cops de puny, culs movent-se davant de genitals bruts, cadenes al vaivé del ritme enllaunat que acompanya una veu trucada. No hi ha moment de discoteca que no s'endugui un cubata al cap del més pesat.

La Marta es mira la creu amb els ulls plorosos. No ha sigut mai devota ni fidel cristiana, però li han comentat que el Marc sí que ho era. Li hagués agradat parlar-ho amb ell, discutir sobre la veritable creació de l'Univers i l'ésser humà. Li hagués agradat jeure despullada al seu llit i parlar de la creació de la vida. Mes ara continua estirada sobre una llosa de pedra al cementiri de Montjuic. Li han dit que allà a sota hi ha el seu Marc, el que no ha pogut conèixer. Ni tan sols sap si és aquell el seu nínxol, ni si està resant per un Déu que no existeix sobre el cos podrit d'una persona que no ha conegut.

Demà, la Marta s'alçarà i es dutxarà. Es vestirà i s'arreglarà per anar a la feina. Com cada dia, la tipografia serà diferent.

Relat del cavaller

Atès que estava al supermercat, no he pogut evitar passar per la secció de congelats, obrir el compartiment i quedar-me una estona allà al costat pensant en les meves coses. L'aire fred fa caliu, si més no durant aquests dies de tenebrosa canícula. Allà hauria romàs tot el dia si no fos per una noble escena que m'ha pertorbat la ment.

Ha sigut a tres quarts d'onze en punt; ho sé perquè, avorrit com estava de restar al costat dels pèsols congelats, he mirat el rellotge més de vint vegades.

En aquell precís instant, un home ha creuat el passadís dels detergents, duia una capa i una espasa i s'ha agenollat davant d'una prestatgeria, on ha quedat immòbil resant. No he pogut evitar moure els llavis a mode de somriure, però aquest fet no ha sigut res al costat del que ha esdevingut després. La meva veïna, la que viu a la porta del costat, la que veig per la finestra del pati interior quan es canvia, la mateixa que em regala els seus formosos pits cada matí mentre estic al lavabo exercitant la musculatura del braç dret; estava asseguda al terra amb les cames creuades a l'estil indi. El primer que he pensat ha sigut que es trobaria malament, una baixada de tensió, potser. Però no, ella somreia i mirava com el cavaller del supermercat resava amb mirada celestial. Al cap de poca estona, la veïna ha cridat la seva filla, una nena malcriada que sempre em molesta amb la seva música adolescent. La filla s'ha apropat a la mare, ha escoltat el que li deia i immediatament ha anat a cercar un coixí a l'altre costat del súper. Quan li ha portat no li ha donat a la seva progenitora, sinó que l'encarregat de rebre tal acomodació ha sigut el portador de l'espasa. Ell, noble i corpulent, ha donat les gràcies a la petita i, després, ha girat la cara per creuar una mirada ardent i de satisfacció amb la meva veïna.

M'he sentit traït. M'he sentit a baix de tot dels túnels que duen al metro d'aquesta infame ciutat. El meu cos sexual, aquella morbositat veïnal, amb qui mantenia una relació onanista periòdicament, s'havia venut a un simple portador d'armes: Un cavaller davant dels papers de vàter.