Relat salvatge

Una aixeta de sang regalimant cama avall. Un crit salvatge lliscant fins els llavis. De riures i somriures i cançons en sonen moltes. Caldrà veure quina és la seva. Atura la ràdio. No vol sentir música, vol jeure i mirar les estrelles, però el sostre li priva el pas. Tanca els ulls. Estira el braç. Torna a encendre la ràdio. Ara no pot escoltar aquella cançó que sonava, aquella que tant li agradava. Ara només sent veus, veus que parlen i no diuen res. En canvi, no sent el seu cor, no pot escoltar-lo. Decideix obrir els ulls i tornar a apagar la ràdio. La tira a terra. Volia descansar, relaxar-se, evadir-se una estona en un món de calma i, ans el contrari, tot és neguit.

Truquen a la porta. No ho sent.

Truquen a la porta. Sent un parell de cops i crits fluixos.

Truquen a la porta. Intenta moure les cames. No pot.

Truquen a la porta. Té les mans plenes de sang.

Ningú truca, però davant seu se situen tres persones, totes van vestides groc. Una d’elles porta una màscara, que li posa només arribar. Una altra li parla, li toca les mans, mir fixament els seus ulls. La tercera, un senyor de mitjana edat, porta a la mà dreta un bisturí; a la mà esquerra un ganivet per tallar pernils. Dubte un moment i, quan els seus dos companys ja li han tret la roba, decideix optar pel ganivet de llargues dimensions. Sense traçar el punt d’incisió. Sense preparar el tall. La punta de l’arma s’introdueix pell avall. Marca un forat de grans dimensions sobre el pit. Després deixa anar el ganivet i introdueix la mà.

Per fi és fora. No plora. No hi ha fotos. No és un naixement. Un  periodista apareix de sobte i pregunta a l’equip mèdic com ha anat aquell moment. Hi ha càmeres filmant. El doctor separa les mans i ensenya a mig món, connectat a través de les xarxes socials, el tresor preuat que li han extret del pit. És un petit gat salvatge, de color rosat, sembla acabat de néixer, però du les potes lligades amb un cordill de pescar, el morro grapat i les orelles retallades. No respira. És mort. Tot i que els seus ulls miren fixament els del cos del que ha sigut extret. S’observen amb deteniment. Qui és qui en el món dels vius. Els humans que pateixen com animals o els animals que moren esclaus dels humans.

Relat de les vies

Les vies del tren continuen paral·leles, ningú no s’atreveix a apropar-les. Què els passarà als que les segueixen? Rodaran per sempre més mirant-se encantats els ulls? Entendran per què no s’ajunten les seves mans? Es preguntaran per què entren i surten del túnel sense trobar-se en la foscor?

Pròxima estació el fred i la calor. Altra vegada amb el sentiment d’haver de passar pel ferro forjat que ens té cegats. Costarà baixar del tren, fins i tot ara que el terra és humit per la pluja i els camps ballen amb el seu esperit.

El final del camí no existeix, el cercle el fa infinit, res el podrà aturar. Però a dalt de tot de la muntanya veu un castell en runes. Els arbres se l’han menjat, plens d’arbustos són part de l’entremat del fortí. Des de les vies es veu sempre igual, trist i ensorrat. Allà, on un dia els homes ho van ser tot, ara ni la mort respecte el verd.

Creuaré els dits quan passi per allà, esperaré que el tren no em trepitgi els peus quan provi de sortir-ne, cridaré ben fort mentre salti.

No hi haurà ningú, la foscor absoluta, el silenci, la nit sense nit. Però ja no seré a les vies paral·leles.

Relat de les dones

Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors

quan feies créixer la tija.

Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis

quan cridaves fort.

No hem sigut ni humans, 

ni animals,

ni bitxos,

ni espècies,

ni partícules,

ni àtoms,

ni ombres,

ni no-res.

No hem sigut res 

perquè ens ho hem carregat tot:

Uns ulls brillants,

una mà dèbil,

unes cames llargues,

unes cames curtes.

Hem destrossat el cor

de tantes i tantes,

que les noves ja no volen ni tenir-ne.

Hem colpejat tan fort,

que ni els homes ens sentim homes.

Perdona’ns, dona,

disculpa’ns per la nostra misèria.

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,

és l’estaca d’un moribund.

Sonaran a compàs del temps

que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,

els dits de la mà cerquen un cor ferit.

Parlaran al ritme de l’últim gemec

que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada

desperten el tigre havent somiat amb l’amada.

Orfeu desapereixerà al primer raig de llum

que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat

que aterra de cop als peus de Fat.

No es poden escriure lletres

sobre una realitat plena de fèretres

que ens fan de llit.

Relat de les roses

Porto la sang de Crist clavada al pit. No necessito la dolça nit apagant-se rere el meu clatell, no vull veure més enllà de la ceguera dels bornis. Porta’m ara la teva rosa, la rosa esquinçada, la que vas trinxar amb la pedra de Medusa. Lleva’t de les pors i de les paraules buides. Desfés-te del bes sota la pluja humida.

Seguiré clamant al cel mentre la llança s’escola per les meves costelles, continuaré brotant el vi rogenc del que beuen els pecadors malmenats. Aquí a dalt tot es veu més clar: la planúria estesa i buida, els boscos ardents i els camins plens. No sou ningú perquè jo ho sóc tot.

Quan la boira vingui a veure’m a mig matí, quan l’aire s’enrareixi, quan el quant valgui menys que el quan, cauré. Em recollireu i us demanareu per què els claus ja no són com els d’abans.

Rosa vermella que creixeràs als meus peus, siguis d’aquí, de la terra fèrtil i carnal; o siguis d’allà, del món oníric i passional. Creix, puja i puja, com l’hòstia celestial, però no esperis veure’m allà dalt.