dimecres, 18 de maig del 2016

Relat de llorers

Comptant fins a cent s’avorreix tant que decideix aturar el seu cervell. S’ha acabat el tic-tac de la veu silenciosa que l’acompanya allà on va.
És hora de tornar a començar, però aquesta vegada ho fa sense la motxilla feixuga que acostuma a duu a l’esquena. Ho fa lliure, ho fa lluny dels pensaments i coneixements que l’han privat, fins ara, de quedar-se allà on és, estirat, ajagut, estès sobre la comoditat del llit desfet.
El petit Bacus està malalt, alguns diuen que té malària, d’altres que s’ha donat un cop al cap, aquests cavalls són tan salvatges com els humans! Amb el raïm a la mà em mira a la cara, fa estona que no fa res de res. Ni té ganes ni en tindrà. Restarà allà, per sempre més, amb la seva cara engroguida i els seus llavis emmalaltits. Ai, les padrines, els hi ha robat el seu perfil natural, sobre un mentó desencisat. Però ell podria, n’estic segur, podria aixecar-se de la cadira i tirar a terra la trista fruita que s’hauria de menjar. N’estic convençut: Si jo piqués de mans, ell s’alçaria amb ganes i usaria els seus formosos músculs per aguantar-se de peu, desviar la mirada i treure’s el ridícul llorer que tant li pesa sobre el cap.
Però no ho fa, ni jo no ho faré. Res pot semblar un acte de rebel·lió; perquè no ho és. Simplement no té ganes de fer res. Hi és, perquè diuen que així és. Però s’amaga entre la foscor del fons i navega com un mort més entre els vius. És el segle vint-i-u, el futur esperat per a tants. És la desesperació dels qui veuen com desapareixen tants i tants, que no volen ser ni seran.

dimecres, 11 de maig del 2016

Relat de joglars

Mentre ella seguia llepant el culs dels vianants, tu continuaves dins de la gàbia infernal. Feia molt que no mataves. El cert és que no havies dut mai ningú a la mort. Matar està sobrevalorat, pensaves. Alguns, fins i tot, maten les lletres a cops de destral, ho fan amb pistoles i amb llances.
Però tu, allà dins, entre els ferros que no et deixaven sortir, veies la seva llengua recorrent l’anus pervertit. Volies cridar, però no tenies veu. Demanaves ajuda, però no hi havia cavallers disposats a saltar-se les normes. Fa temps que han donat la veu als joglars i els hi han tret als poetes.

dimarts, 10 de maig del 2016

Relat d'arrugues

T’imaginava vella i arrugada, sense dents i amb les mans tremoloses, agafant els meus fills amb temença i amb unes ungles trencades. T’imaginava feliç comprant flors al carrer de baix, caminant per la Gran Via, allunyada d’aquella finca gran i trista. Ho feia i et veia entre somriures de la gent amb qui parlaves. La peixatera, el flequer, la florista i tots els que et veien et saludaven i volien saber de tu.
T’imaginava a la ciutat de la pols, on els plataners dibuixen l’aire. En un pis petit i ben arreglat; a prop de casa i amb la ment clara. Et dibuixava sortint del Liceu, ben arreglada, sola o amb amigues; sense témer l’atac de ningú perquè tu ja ho hauries donat tot.

No em costa veure’t amb els indigents, parlant amb ells i portant-los croissants i llet calenta. No em costa escoltar-te amb una veu tremolosa, agafant-la mà dels teus néts i dels teus fills. Ho faig ara i fins que em mori. Perquè el record de les coses que no han passat segueixen sent igual d'importants que les que han sigut. El temps va cremant la nostra pell i em fa feliç veure’t dormint al banc de la plaça, aïllada del trànsit infernal i de la grisor del cel. M’alegro en veure com dorms profundament en un somni que no passa fins que ens l’imaginem.

Relat d'enfurismat

Parlava el blat de nit i de dia,
com xerren les onades amb
el mar enfurismat.
No ho feia quan no hi eres,
ni quan faltaves,
ni quan t’esperàvem,
ni quan vas marxar.

Cantava la pluja sota un cel
que recordava la foscor d’aquell
moment en què no vas tornar.
La melodia era trista, era vaga,
era d’un sentiment allunyat,
com el té l’au que diu adéu
als seus germans mentre
ascendeix fins a tocar els núvols
radioactius de la ciutat perduda.

Els somriures dels nens es desdibuixaven
entre llapis trencats sobre paper mullat.
Les ganyotes dels adults es cremaven
dins d’ampolles plenes de forats.

Algú havia de sortir ferit,
no de bala,
no de punxa,
no d’un cop de peu roent,
ni d’una manotada amb els dits plens de sang.

Simplement un cor esmicolat,
trencat i esbiaixat,
endut fins a la fossa dels afores
de la ciutat de la por.
Un cor sense batec ni sospir,
ni ànima ni esperança,
grinyolant i gemegant
com ho fan els humans i els animals,
quan se senten temorosos de perdre la vida
per culpa d’una llàgrima estimada.

dimecres, 4 de maig del 2016

Relat de càtars

Els càtars van viure fa molts anys, però viuen encara avui, a casa meva, a casa teva. Intento explicar-ho als meus estudiants, que vénen cada dia amb les seves llibretes sota el braç. Apunten amb precisió les paraules més destacades del meu discurs. Així són ells, així sóc jo, com tu, com ell, com nosaltres i els altres. Tots vaguem i ens mirem; ens escoltem i ens estimem; a vegades, fins i tot, ens odiem i ens equivoquem.

De bon matí, he entrat a classe. He fotut quatre crits perquè els nois em fessin cas. Tinc sort, són nens obedients. Quan els he tingut controlats, m’he dedicat a explicar-los una mica d’història, després els he deixat fent exercicis. Necessitava sortir d’aquella aula plena de feromones exaltades. La Maria també estava al passadís, hem xerrat una estona, no massa. Ella volia conversa, jo no. No és que la trobi una dona pesada, però m’agradaria parlar menys i ficar-nos més al llit. Però tots els meus intents, amb aquest objectiu, han acabat en absolut desastre; així que em dedico principalment a escoltar-la, mirar-li els pits, imaginar-me que es despulla i aviar-la tan bon punt estic calent. Sí, quan tinc el membre ben dur sempre se m’acudeix alguna excusa per deixar-la amb la paraula a la boca i abandonar-la. Avui he sigut clar. “Vull anar al lavabo”, li he dit. No li he mentit, gens ni mica. Necessitava tancar-me al sanitari que tenim exclusiu pels professors i recrear-me amb el meu món imaginari. Com si estiguéssim la Maria i jo allà, sols, cridant com bojos, sense roba i sense por. Així ho he fet i no m’ha anat pas malament. Quan he acabat he tornat a la classe, sense ganes de fer res. He observat la manada d’adolescents perduts i els hi he demanat que acabessin ràpid. M’he tancat al despatx de professors i he esperat que vingués la Maria. Com no ha vingut, he decidit passar l’estona llegint, però els meus plans s’han truncat quan ha aparegut el director. Aquest sí que és un pesat. M’ha fotut bronca, no li agrada com dono classes, m’ha amenaçat en rescindir-me el contracte i, així com qui no vol la cosa, m’ha fet xantatge. El tio està penjadíssim de la Maria. Fins ara aquesta idea només rondava pel meu cap com una hipòtesi, però ell me l’ha deixat ben clara. Sap que em masturbo al bany de professors, té vídeos on surto pelant-me-la com un mico. M’ha dit que els farà públics si no l’ajudo amb la Maria. Redéu Amb la Maria! Té més èxit que la mare de Déu! Naturalment he acceptat; un professor tocant-se en hores de feina no és un bon currículum. El més fort, però, no és que el paio m’hagi fet xantatge, sinó que el tio està grillat; m’ha demanat que adormi la Maria, que l’emborratxi, que faci el que calgui, però la vol ben dormideta. I no pas per tocar-la, eh! No, no! No és d’aquest tarannà, el director. Ell la vol dormida per fer-li fotos. Quan m’ho ha dit he al·lucinat. De seguida m’ha assegurat que li vol fer fotos vestida, només de la cara, està enamorat dels seus ulls, del seu nas, del seus llavis. Collons, si jo tingués la Maria dormida davant meu no li tocaria pas els llavis! La mà directament a la teta! Però el tocat del bolet la vol mirar en calma. No li ha fet gràcia cap dels meus comentaris perversos. No es vol tocar, no la vol tocar. Ho he vist tan fàcil i innocent tot plegat que he acceptat. A la Maria li agrada parlar amb mi, ho tenia fàcil. He passejat pels passadissos fins que l’he trobat; estava donant classes. He entrat a l’aula, he saludat els alumnes i, a cau d’orella, li he dit que l’acompanyaria a casa en sortir de l’escola. Així ho hem fet, tots dos caminant fins a casa seva. Allà hem xerrat i hem begut fins gairebé caure rodons. No ha estat fàcil, se li dóna bé alcoholitzar-se. A més, he hagut de suportar alguna de les seves històries avorrides i, el que és pitjor, la he tingut a punt de caramel per tirar-me-la i he hagut d’aguantar-me. Dues han sigut les vegades que he anat al lavabo a relaxar-me. Tot sol, sota els efectes de l’alcohol, m’he masturbat al seu bany. El primer cop m’he tancat, el segon ja no, estava massa begut per adonar-me del que feia. He deixat la porta mig oberta sense voler i, tot despullat, he començat a tocar-me mentre li regirava el cistell de la roba bruta. Anava tan passat de voltes que he deixat el terra empastifat. En provar de netejar-ho, he caigut. Redéu, quina hòstia m’he fotut. Dec haver estat uns minuts inconscient. M’he aixecat del terra com he pogut i he sortit del lavabo, sense vestir-me; no era conscient ni d’on era ni què feia. Però he vist una ombra al costat de la Maria. Tot era molt fosc. Jo tenia nàusees. No sabia si vomitaria o em cauria a terra, però abans volia salvar-la. La porta del pis estava oberta, aquell home estava al seu costat, mentre ella dormia plàcidament al sofà. He agafat un gerro del passadís. Un gerro, de gust dubtós, que jo mateix li vaig regalar en acabar el meu primer any a l’escola. Completament nu, amb la tita empastifada de semen i aquell objecte decoratiu tan espantós a les meves mans, he corregut fins aquell home i he llençat el gerro. El resultat ha estat un cap obert. Bé, concretament es veu que l’he matat, segons m’han dit els policies fa una estona. Pobreta, jo volia defensar-la, però ara és morta. Després? Ni idea, he perdut a poc a poc la consciència. Només el recordo a ell, fent-li fotos a ella.