Relat d'autobusos

Assegut a la cadira de l’últim seient de l’autobús, un home de cabells grisos llegeix les primeres línies del capítol número tres. El llibre en qüestió no és seu, l’agafa una noia jove, d’uns vint anys, amb les seves blanques mans. Ella està asseguda just davant seu, de forma que la lectura és compartida sense problemes.

L’aspecte de l’home fa pensar en una persona gran, segurament de més de seixanta anys. Porta una americana de pana i uns pantalons de vestir. Els cabells ben arreglats i la cara recent afaitada diuen molt dels seus hàbits. Podríem dir que parlem d’un home que li agrada cuidar-se.

La noia és prima i baixa, un fet que ajuda a esclarir la visió de l’home. A més du els cabells curts. I sense que tingui res a veure amb la lectura, ni amb el llibre, ni amb l’autobús, direm que porta un anell al dit polze.

No és el primer dia que ho fan, ni el segon. Ja fa més d’un any que comparteixen el mateix recorregut, el mateix autobús, el mateix xofer, els mateixos seients. Ell és el primer en entrar-hi, just després del conductor. A la parada inicial de la línia pugen cada dia i se saluden amistosament. Ell pren posició i espera amb delit que el recorregut arribi a la meitat de trajecte. És aleshores, quan l’autobús va ple de gom a gom, que arriba a una de les estacions més cèntriques de la ciutat. Allà hi baixa gairebé tothom. Naturalment, ell resta quiet, observant com entra per la porta la seva companya de lectures. Quan es veuen, somriuen, només això. Un lleuger i discret somriure. No es diuen hola ni adéu. Amb els gestos en tenen prou. Ell no sap quina carrera estudia ella, però pensa que va a la universitat, perquè sempre porta carpetes que així ho testifiquen i, a més, la parada a on baixa és on s’ubica el campus universitari. Ella no coneix quin és el destí de l’home de cabell gris, però s’imagina que deu anar a visitar la família.

El capítol tres està a punt d’acabar, però és moment de separar-se. La noia tanca el llibre, baixa de l’autobús i l’home es queda sol a la part de darrere. Quatre parades més i arribarà al seu destí, final de trajecte. Allà baixarà i s’acomiadarà del conductor. Esperarà assegut en un banc mig trencat i, quan el següent autobús obri les portes, pujarà el graó que separa l’asfalt del vehicle pesant, saludarà el nou conductor i s’asseurà a l’última fila. En aquest horari no hi ha cap noia que comparteixi lectura, però a mig recorregut una altra jubilada sempre s’asseu al seu costat per gaudir de la seva companyia durant unes quantes parades. Ambdós es coneixen perfectament, saben quines són les seves aficions, quines famílies els esperen a casa, quines aventures van viure quan eren joves...

Dues dones, dues sensacions, dos mons dins d’un mateix recorregut. L’home de cabell gris aprofita cada instant que viu, mentre alguns, quan el miren, es compadeixen de què sigui un jubilat que passi el dia a l’autobús. 

Relat de rocs

Des de dalt del núvol clama els seus llorers. Des de dalt de tot no veu que viu sota de terra. L'autopista és pels guanyadors, els perdedors seguiran asseguts al sofà ennuvolat. En una caixa groga es refugien els que no saben conduir, en un terra ple de fantasies podrides parlen dels altres com si fossin éssers de segona.

I davallant entre el fangar, una mà s'alça per clamar justícia. No cal que cridis, li diran els més escèptics, no protestis; res et servirà. La línia és tan fina que, si no tens amics, si no tens qui et cuidi, no pots alçar-te ni caminar entre la grogor de les celebritats.

El riu és sec i podem tornar altre cop a caminar per sobre de les roques, allà al fons es veu el mar, si baixem corrents ens podrem abraçar entre els arbustos del costat del pinar. Fa tant de temps que esperes que t'ho demani, fa tanta estona que desitges que ho escrigui, que no saps si la lectura és part de la teva vida, part dels teus somnis. I cavalques una i altra vegada entre pensaments obscurs. Ho fas perquè ets part dels guanyadors que últimament només fan que perdre. Les roques porten escriptures, ningú les llegirà. Podem gravar-hi els nostres noms o reivindicar el que creiem. Aquesta nit tornarem a pintar cada un d'aquells rocs de la desembocadura. Quan vingui l'aigua no podran veure res del que ens ha fet viure. Ells seguiran morts mirant l'aigua com un mirall. Miraran el riu per veure's els rostres i somriure falsament. L'eternitat serà pels creients. Ens submergirem en un acte impur i innecessari. No cridarem fort ni farem bullir l'olla. Simplement posarem tinta sobre el vòmit i la sang. Quan tot plegat s'hagi inundat, quan no quedi més que l'aigua que tan anhelen, aleshores es veuran ofegats pels seus rostres. Nosaltres farà temps que haurem mort besant-nos sota de l'aigua, on les escriptures són sagrades i no necessiten qui les beneeixi.

Potser demà, només potser, el riu es tornarà a assecar i la gent ja no voldrà l'aigua on emmirallar-se. Serà l'hora, qui sap, de les nostres pedres. Temps més tard prendran vida i viuran, com deia aquell, tota l'eternitat.

Relat de tenyits

La ciutat de groc tenyeix els carrers, com el poble de vermell pinta els camps.

Daurat i roig no són colors aleatoris. Com tampoc ho deuen ser els sentiments que susciten. Els habitants d'un i d'altre lloc se senten agermants per la distància que, altra vegada, els separa.

El pagès llaura la terra sota el sol infernal. Cauen les gotes de suor entre els cabells que s'escapen per sota del barret de palla.

L'obrer emmotlla l'asfalt entre esternuts tempestuosos. Per la seva pell cremada davalla l'esforç en plena calor.

Llagrimals secs i cors dèbils. L'amor és tan fort a la primavera que cap dels dos éssers humans pot sentir-se com un animal. L'ós surt de la cova, el tigre rugeix. L'home sent l'escalfor d'una època preparada per l'amor, però que ara per ara es mostra a l'expectativa dels moviments astrals.

Cauran els homes sobre la terra, sigui roja o daurada, plena d'adob o de quitrà. Cauran els homes per desaparèixer tan aquí com a la vida somniada.

Relat de celebracions

Quan passes el tercer revolt, deixes de veure, allà a l'horitzó llunyà, aquells vaixells que no porten cap vida ni cap esperança, només carreguen el material preuat de l'home del capital, que els duu d'un costat a l'altre. Allà, assegut darrere la tanca, camuflat amb la caputxa urbana que tant vanaglorien els joves d'avui en dia, s'amaga ell, tal i com s'amaguen les seves esperances.

Ja fa dies que no queda amb la seva colla. Fa mesos, un parell de mesos, allà on ells es reunien per poder celebrar les trobades que realitzaven sense pensar en el demà, sense pensar en el després, un d'ells els va deixar, ho va fer sota l'atenta mirada dels seus amics, ho va fer invocant-los en l'eterna joventut. Més tard, només han quedat llàgrimes i plors, ara tots el  recorden en una trobada especial i molt sentida. Ho fan tots menys ell, que segueix immers en la seva foscor allunyada del poble on van créixer, a mig camí entre revolt i revolt.

Relat de consciències

Em sento privilegiat d'haver-te vist fora del cavall de Troia. Aquella nit, quan la lluna encara no era plena i tu no feies petons, et recordo viatjant entre els murs de la consciència. Com si estiguéssim en un teatre burlesc, experimentaves amb la raó i el seny. Abandonaves la civilització i feies fora l'autoritat que sempre ens castiga quan traspassem les normes de la societat.

Et recordo amb les mans plenes de formatge, brutes com mai les havies tingut; te les duies a la boca per assaborir-ne el gust làctic maternal. Ho feies amb tanta mala sort que t'embrutaves encara més els llavis i la cara. Els teus ulls dequeien i no tenies força per poder-los obrir i veure què passava. A poc a poc, segons recordo, la teva cara s'anava xuclant. Com si algú pogués extreure tota la vida que amaguen les teves pells facials. Et quedaves sense la brillantor dels vius i, per moments, semblaves morta. En part ho eres, perquè no vivies com tenim entesa la vida. Navegaves per altres mons, sense tenir control sobre les teves accions. Ni tan sols et calia beure vi, ni tan sols havies de forçar el pas al descontrol. Ja feia estona que no eres tu, sinó que eres l'origen de tu. T'havies netejat de tot allò que, durant anys i anys d'aprenentatge, havia aconseguit modular el teu aspecte, el teu gust, el teu parlar, el teu viure.

Cap viatge és gratis, però tots els que es fan permeten veure més enllà de la punta del nas.