Relat de feines

Un escriptor prepara un text que titula "La feina mal feta". Per fer-lo s'ha documentat de forma molt variada i minuciosa. Porta un mes recollint informació a la biblioteca, amb cartes publicades als diaris en racons petits i clarament retallades. S'ha posat en contacte amb molts dels emissors i els hi ha fet entrevistes. Ha parlat amb treballadors desmotivats, exempleats i renegats de la vida laboral que, un dia fa molt temps, entraven per la porta del l'oficina amb uns aires més optimistes dels que ara duen a sobre. 

En el text parla de la por als canvis d'humor dels caps, de la relació de menyspreu que tenen els alts càrrecs envers els treballadors, del fet de primar la vaguetat en contra de la qualitat, de la col·locació dels cosins i amics en llocs preferents, de la marginació dels insurgents... De tantes i tantes coses que estan succeint avui en dia i que, malauradament ningú en parla. 

Un cop el té acabat el deixa reposar i llegeix el diari fent un cafè. És una rutina que va aprendre fa anys, abandonar per un temps prudencial el text et permet crear una distància suficient com per veure'l en tercera persona sense perdre'n la relació d'autoria. A mig matí es presenta al despatx del seu cap, està nerviós, però orgullós de la seva feina; sap que qualsevol dels erudits dels seus antics mestres d'universitat estaria molt més que satisfet en veure el seu progrés. 

Contràriament al que pensava, el Director el renya. Ell es posa a plorar i el cap el tranquil·litza, ara per ara no el deixarà al carrer -li diu-, però ha d'anar en compte si vol seguir mantenint la feina. Hi ha molts candidats esperant a la porta i qualsevol dia es pot quedar sense nòmina amb la que pagar la hipoteca. Li demana amb condescendència que torni a refer el text. Ha de ser més curt, més entenedor -ja que el Director no entén la meitat del que ha llegit-, pot plagiar qualsevol altre text que trobi per l'oficina, ni que sigui antic! I sobretot que no critiqui res. Al cap i a la fi, les crítiques no serveixen de res, la gent vol entretenir-se.

Relat de furts

Tenia tantes ganes de robar-lo que em vaig oblidar de qui era ella. Vaig furtar-li l’acordió que guardava a l'armari de l'habitació. El tenia ben amagat, sabia que jo l'aniria a buscar a la primera oportunitat.

L'armari, blanc com la lluna plena, feia de mirall. Era fàcil veure's reflectit i sentir-se observat quan un caminava d'amagat. La imatge era curiosa, veure's en la porta d'un armari aliè, com si fos propi. No volia mirar aquella escena, només volia sentir-me un lladre entrant en un món obscur i prohibit. Per això vaig caminar sense fer soroll, vaig obrir l'armari per la part més llunyana i vaig veure'l allà. Estava mirant-me. Era un acordió antic, de color negre. Algun dia deuria haver sigut la bellesa més gran de l'auditori. Segur que hauria embellit les notes més febrils que es recorden d'aquell paratge. Ara mostrava un aspecte vell, però això augmentava el seu valor. El vaig prémer i, sense que fes soroll, me'l vaig endur.

Els problemes vingueren en sortir de l'habitació. El tenia entre les meves mans, l'acariciava, olorava els seus vells records... i aleshores em va venir al cap ella. La tenia davant, mirant-me, preguntant-me per què m'enduia una cosa que era seva. Jo no sabia que contestar-li. Així que vaig tornar enrere i vaig guardar l'acordió al seu lloc.

Jo era un lladre, un lladre bo. Però ella, quan hi havia lluna plena, podia més que jo.

Relat de marrans

Volia escriure un relat marrà mentre es tocava. Però no tenia prou mans per fer les dues coses. Va buscar alguna persona que l'ajudés a fer una de les tasques, però havia de decidir-se entre una escriptora i una marrana. El cert és que quan hi va pensar va adonar-se de la dualitat d'ambdues opcions. Eren dues, eren dobles, eren el mateix.

Va fer fora tots els pensaments impurs que tenia i va treure, del calaix de sota de l'ordinador, una bíblia. Creia que seria incapaç d'excitar-se tenint tan a prop les paraules dels missatgers de Déu. No va ser així. Tenia el cos bullint i necessitava contacte humà. Va recordar les paraules del savi: "No confonguis el lector, o sexe o lletres". I va abandonar l'ordinador. 

Estava irritat perquè sabia que perdia una oportunitat única. Calia escriure tot allò que sentia en aquell moment, però també era necessari trobar algú que li apaivagués aquelles flames interiors.

La solució li va arribar en forma de soroll. El soroll que fa un una mà en trucar a la porta. Va saltar del sofà i va pujar-se els pantalons. Va obrir la porta i es va trobar amb una sorpresa inesperada: una antiga amiga que feia molts anys que no veia. No va dubtar en fer-la passar i preguntar-li per la seva vida actual. Estava encuriosit per com li havia anat tot des d'aquell fatídic dia en què es van dir adéu per sempre més.

Els dos asseguts, un al costat de l'altre, tenien moltes coses a dir-se; però no es van dir res. Els homes i els animals, quan necessiten despullar-se, ho acaben fent, és igual amb qui i a on. Els homes i els núvols, quan necessiten descarregar, ho fan; després marxen i no tornen fins al cap d'un temps.

Relat de compulsius

No sóc un home compulsiu, tot i que cada quinze segons miro el mòbil. No sóc una persona compulsiva, ni que no sàpiga estar quiet i estigui donant voltes sobre mi mateix quan m'espero en una cua. Decididament no sóc compulsiu, ningú m'ho ha diagnosticat i, a més, no té res a veure ser-ho amb els meus tics nerviosos causats per un estrés majúscul. Si algú s'hagués dignat a fer-me un anàlisi com cal, examinant totes les meves desviacions mentals, m'haurien trobat un alt nombre d'alteracions neuròtiques que, segons ells, es podrien catalogar de malalties; però ningú ho ha fet; per estrany que sembli.

No ho sóc, a més, perquè fa una estona que m'ha atropellat un cotxe. Estava fent la meva combinació de passos, tres endavant, dos enrere, dos endavant, un enrere, quan un conductor no m'ha vist i se m'ha endut per davant al bell mig del pas zebre, de color blanc, gris, blanc, gris, blanc, gris...

Diuen els testimonis que ell estava mirant el mòbil, potser era un home compulsiu. Potser llegia el missatge més important de la seva vida. Ni ho sé ni ho sabré mai. Ja sóc mort i només puc iniciar-me en el no-res de forma eterna, sense donar voltes ni executar sèries d'accions que tinguin combinacions matemàtiques.

Això sí, els cercles que separen el món terrenal de l'infern són un joc de nens per algú tan extraordinàriament amant de les circumvalacions i els atzucacs com jo. No us moriu sense ser compulsius o restareu per sempre més en la vaguetat de l'espai sideral.

Relat de santíssims

Nou cementiris per passar el dia. La distracció està assegurada, pensa la Fina mentre puja a l'autobús. Per fer més amè el viatge porta un llibre de Calders. Ha escollit, naturalment, "Aquí descansa Nevares"; molt adequat al santíssim jorn que l'espera. 

A primera hora del matí l'autobús no va ple, però les dones grans que hi viatgen van de negre. Ella recorda quan era petita i anava al cementiri, aleshores sí que anaven de dol les àvies, no com ara, que amb una jaqueta fosca ja en tenen prou. Portaven mantellina i tot! Avui en dia només es cobreixen la cara algunes dones musulmanes, però no per pèrdua d'un estimat, sinó per d'altres assumptes que a la Fina no li importen gens ni mica.

Els nou cementiris que rodegen la ciutat estan ben connectats, sobretot si tens tot el dia per anar d'un costat a l'altre i no t'importa agafar el bus, el ferrocarril, el metro o el taxi. Està disposada a deixar-se la butxaca en transport públic. I fins i tot privat! I és que quan surt del campo santo dels barris baixos, veu un cotxe fúnebre aparcat a la porta. Els empleats descarreguen un taüt de grans dimensions i, quan el xofer torna al cotxe, ella aprofita per assaltar-lo. Amb poques paraules i unes quantes bromes ja l'ha convençut, la durà al nou destí, a dalt de tot de la muntanya. No sap si el viatge serà gratis o si aquell home de negre voldrà cobrar-li el trajecte. Té temps per guanyar-se'l, primer han de recollir un mort a l'hospital central i després anar al tanatori.

Un cop ja tenen el cadàver dins del cotxe, ella ataca. Primer unes carícies als braços, després el dit per sobre de la cama, un parell d'adulacions i el vehicle s'atura en un descampat. Si haguessin conduit amb aquelles provocacions haurien acabat ells dos enterrats fins al coll. La Fina en plena acció no és una qualsevol. Els seus crits sobrepassen l'estructura del cotxe de morts. Els dos estan nus, al seient de davant, mentre darrere un cos inert porta taps a les orelles, i al nas! Diuen que els fluids corporals busquen eixir del cos quan morim, però també és cert que ho volen fer mentre som vius. 

Montjuïc, Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, Les Corts, Sarrià, Sants i Collserola. L'últim de tots és el de Collserola. El dia ja s'acaba i el seu cansament és molt notable, porta una embriaguesa mortuòria tal que no pot evitar el riure quan veu un home llepant la làpida d'un familiar. A vegades el cansament ens juga males passades. No volem riure, però ho fem. La Fina intenta amagar-se, però tots els presents la veuen recargolar-se i estirar-se per terra. No pot més. Ha viscut tot el dia entre vius parlant amb morts. Ara ells, els vius, s'estranyen de veure un viu vivint, rient; tal i com voldrien veure els seus estimats, els morts.