De rebre

Sobre un llit aliè reposa ella, estirada. Tot just fa una estona que cridava de dolor i d'alegria. Ha fet un esforç vital que li ha donat un premi més: ell. L'agafa amb un gran somriure a la boca. No li llueixen ni els cabells rossos ni els ulls verds. Només la felicitat ressalta, capaç de perdurar durant anys i anys.

Sobre un munt de pedres descansa ella, asseguda. Ve corrents ell. Necessita la seva ajuda. El mar és perillós i les onades traïdores, però disposa de l'estima necessària; només cal ajustar les ulleres, posar la bombolla de suro i... cap a l'aigua falta gent.

Sobre un lloc qualsevol està ella. Apareix ell. Un cop i un altre. Sempre a prop. Sempre amb molts amics. Són amics d'ell, per tant: són amics d'ella. Els cuida com si d'ell es tractés, ells ho veuen, ells se l'estimen.

Sobre una catifa vermella camina ella, l'acompanya ell. De bracet avancen pausadament al ritme de la cançó. Són moltes coses que els han dut fins aquí. És molta vida la que es respira en el camí. 

Sobre un passadís estret plora ella, sanglota ell. S'abracen. No poden parlar. Entremig, una criatura vermella no pot ni obrir els ulls; però els olora. S'impregna del seu amor.

Tot sembla vell, gastat. Ho sembla, si més no. Que ja és molt. I, per molt que un ho cregui, no és així, sinó que és nou. Però no en el sentit que no sigui vist. Ell ho ha vist molts cops. Ella també. I sempre han sentit el mateix: un cop d'aire contaminat d'amor de mare. Mai n'hi ha prou, per rebre aquest aire...

D'illes

Un altre cop en Martí viatja a l'illa recurrent. No sap com hi va, però cada cert temps, i no de forma periòdica, apareix allà; entre dues muntanyes clavades al mar. Hi ha gent que neda, vaixells que naveguen. Fa un dia esplèndid i la mar està preciosa, cristallina.

En una de les dues illes, hi ha un barranc molt alt, des d'allà salta a l'aigua. No només ell, sinó que ho fa més gent. Salta i neda dins de l'aigua. Se sent lliure. I al seu costat sorgeix, com si fos una sirena que habita al mar, una noia. Per la cara que fa el Martí en veure-la, podem imaginar que la creu preciosa. És rossa, baixeta, amb una cara molt seductora. Ella intenta seguir-lo nedant. Creuen l'estret que separa les dues illes i pugen al barranc de davant. Un barranc molt més alt que l'altre. Allà pugen fins a dalt de tot. On hi ha una caseta petita, mobiliari de disseny, distribució minimalista, espai diàfan. Una terrassa dóna al mar. Des d'allà han de saltar al mar. Ell li explica que té vertigen. Però li assegura que ho farà. Ella s'estira al llit del menjador, amb les portes de la terrassa obertes. Entra l'aire fresc i fa ballar les cortines. Des d'on està es veu el mar. Es veu el forat pel que han de saltar. I ell vol saltar, però no només al mar, sinó també al llit. Ella se li apropa. Ell li xiuxiueja a l'orella que està preciosa. Li diu que li encanta la seva pell bruna. Ella somriu i es treu el banyador. Quan ell està a punt de plorar, li ensenya l'anell que du al dit anular. Ella riu. "Ja ho sé, amor", li diu. I ell salta. Primer suant, al llit. Després alliberat, al mar. Neden junts, nus, durant hores i hores.

Quan es lleva, de camí a la feina, se la troba al carrer, ella va en bicicleta. Ell se la mira i, sense parlar, li diu: "Ja ho sé, amor".

De girar

No tenia casa. Anava d'un costat a l'altre. De nit es resguardava del fred sota d'un arbre. Durant el dia recollia ferralla, la venia per quatre duros. No tenia casa. Era un pobre rodamón. 

Anys enrere era cap de família, treballador honrat, membre d'una associació  de veïns. La roda va venir, va girar molt fort, s'ho va endur tot. I quan ell llegia estirat al seu sofà de pell, va aparèixer al mig de la plaça, sobre un banc, amb el vestit trencat i les botes humides per la pluja. La roda va bufar tan fort que no va tenir temps de pensar. Un dia aquí. El dia següent, allà. 

No recordava qui era la seva família, no pensava en el demà. Però és sabut que al barri tothom el venerava; àvies i nens, tots volien ser com ell. Les dones el saludaven i esperaven una adulació o, les més afortunades, que els piqués l'ullet. Era un home de bé, mai va trair ni a la seva dona ni als seus fills. Visitava els seus pares a la residència de les afores. Era un home com cal, segons la paraula de Déu. Però la roda va venir. Ho va fer girant fort, recollint-ho tot i portant-ho més enllà. Es va endur records, promeses, esperança i felicitat. Va portar oblit, descuit, traïció i tristesa. 

No tenia casa. Era un pobre rodamón que no va veure venir la roda. Després la veié venir, sempre que passava, però a ell ja no se l'endugué.

De dictaminar

Tres germans de sang s'han trobat aquesta nit en el seu amagatall preferit. Conversen dins d'una cova gèlida, de pedra, no molt lluny del poble on viuen. Han vingut en moto, cadascú amb la seva; fugint de la rutina que a casa viuen. Són rutines diferents, però iguals. Un d'ells se sent maltractat pel seu pare, l'altre se sent abandonat per la família i, l'últim, com si fos un peregrí sense brúixola, segueix buscant uns pares que van desaparèixer ja fa molts anys.

El vespre ha deixat una temperatura molt freda. Per entrar en calor veuen vi; vi calent. Mentre brinden per Bacus, parlen de la vida. I un d'ells pregunta:

-Nois, qui dictamina qui són els bons per decidir cap cosa? Vull dir, qui és l'home encarregat -i just- que pot tenir la potestat de decidir sobre els afers de la vida? 

I un altre li contesta:

-I de què ens serviria saber-ho? Et podríem dir un nom, una classe, una ètnia, un càrrec, el que volguessis; però no ens solucionaria res. Per què? Doncs perquè aquest ésser que busques faria el seu bé, obraria a raó de la seva justícia, però... qui dictamina què és el bé i què és el mal?

Finalment, el tercer, que els escolta amb molta atenció, pregunta:

-Tampoc això, germans, ens aportaria claror sobre l'horitzó negre de la vida. Només ens serviria per enganyar-nos encara més, pensant que ja hi veuríem clar. Perquè jo us pregunto, per molt que coneguéssim qui és l'encarregat d'actuar, i que sabéssim què és el bé i què és el mal, qui dictaminaria que allò que fa és real?

De jovent

L'Ot recordava la seva època d'estudiant. Ho feia partint d'una excusa barata: explicar-li a la seva amiga Teresa què feia de jove. Ella se l'escoltava i se l'imaginava. Però el dibuix que es creava l'oient  poc o res s'assemblava al que tenia l'emissor, ja preconcebut durant anys i anys. 

Molt temps enrere, l'Ot anava a classe amb la Sandra, una noia senzilleta, que duia el cabell curtet, de color castany, i tenia uns ullets marró clar que, sovint, prenien un to verdós. Era baixeta, primeta, delicadeta. La seva carona semblava una castanyeta i el seu nas era molt bufonet. Tot entès amb diminutius, perquè en el record que ell li guarda en el seu cor no existeix cap paraula forta ni ruda. Ni tan sols quan van estar a punt de consumar un acte que tots preveien va ser capaç de veure-la com una dona fatal. I certament ho deuria ser, d'altra forma no s'entén que aconseguís embadocar-lo d'aquella manera. L'Ot i la Sandra anaven junts a classe, tenien les mateixes assignatures i compartien gustos i passions; de forma que, cada dia estaven l'un enganxat a l'altre. Sempre xerrant, constantment discutint, tot sovint rient. I cada cop que ella reia, ell queia. Es desplomava. Es convertia en un edifici sense fonaments. Els companys l'agafaven i el recolzaven on podien. Tothom reia. I ell passava una vergonya infinita. Per això, i com ella també se l'estimava, procurava no somriure si ell no estava assegut. 

Després d'hores i hores de classe, arribava el moment d'anar cap a casa. Ell acostumava a dur-la en cotxe; ella es mostrava encantada de què així fos. S'acomiadaven fins l'endemà i, només, arribar a la seva llar, l'Ot es mirava el telèfon i pensava. Pensava i pensava, tant com podia. Buscava alguna excusa, algun tema, qualsevol cosa que no hagués dit en tot el dia, per poder-la trucar.