De bancs

Assegut en un banc de la plaça major del poble; un jove escriu amb un llapis a la seva llibreta. Escriu una frase i li ensenya a la seva companya de banc. Aquesta se la mira i la borra. Podria posar-hi a sobre una línia fina, que indiqués que no li agrada; però no. Ella ho esborra. I segurament ho esborra per algun altre motiu que no sigui que no li agradi.

Motivat per l’acció de la seva companya, el jove escriu una frase explicant el que fan ells dos en el banc. Però altre cop, ella, l'esborra. El jove se la mira, no enfadat, però sí preocupat; ja que no sap quan durarà aquesta acció cíclica. Li pregunta per què ho fa, però ella no li contesta.

Es pregunta què deu estar passant, i de la seva pregunta en surt una altra frase, l’escriu. Ha quedat preciosa; però la companya de banc l'esborra. Es dóna compte que cada cop escriu el mateix, però millorat; i que si li fessin escriure la primera frase, no podria. Ara escriu molt millor.

La companya de banc no és amiga seva, ni coneguda, simplement, li fa companyia, nit i dia. Una companyia que ell, a hores d’ara, després de mesos i mesos asseguts al banc, escrivint i esborrant; ell adora. Reflexiona si seria el mateix escriptor si ella no l’acompanyés sempre, si ella no hagués esborrat totes aquelles frases. I com ho reflexiona, ho escriu. Està tan orgullós quan rellegeix el que escriu, que li mostra a la seva companya. I un altre cop ho esborra. 

Llapis i goma juntes, en un mateix pal de fusta, en una mateixa vida.

De silencis

"La visió de qui no hi veu és com la veu de qui no parla. Hi és. Però els altres no l'entenen, per molt que hi puguin sentir". En Marc sempre començava les seves classes de literatura amb una màxima seva. No és que en tingués tantes com classes feia, sinó que les anava repetint o inventant segons li venia de gust al entrar a l'aula.

Molts dels alumnes no s'escoltaven aquelles frases. Bé, la majoria dels alumnes no escoltaven ni aquelles frases ni la resta de la seva oratòria. I era una pena, perquè interessés o no el que deia, en Marc executava amb un brillant programa les seves argumentacions. Tant és així que els pocs que l'escoltaven, sempre, acabaven la classe movent el cap amunt i avall amb un ritme constant i sense fi.

Entre els seus deixebles hi havia una noia, la Marta. Li encantava la literatura, adorava en Marc; es desfeia quan el sentia parlar. Quina dicció, quina gestualitat! I quan li posava la mà al damunt de l'espatlla... Aleshores sí que estava perduda. No ho podia suportar, deixava anar un sospir i entregava el seu cos als somnis més obscurs.

En Marc no queia en les provocacions de les seves alumnes, que tot sovint anaven més destapades que vestides; però sí feia molt de cas al que li deien. Escoltava als alumnes, es preocupava pel que deien. I molts cops no els contestava. Alguns s'enfadaven per no sentir resposta. D'altres esperaven molt més que altres preguntes. I per això no el tenien en compte. 

Però passats els anys, durant l'enterrament d'en Marc, tots ells escoltaren les seves respostes mentre el silenci s'apoderava del cementiri.

De columnes

Les quatre columnes, repartides de dos en dos, no mostren la fragilitat d’un temple a punt de caure. Si fos pel marbre que representen, la seva dinastia no acabaria mai; però poc li queda d’història a qui exalta la seva amistat i, a ulls d'altres, deshonra la seva dona.

Que bella és ella, quines corbes, quin posat tan suggeridor; d’esquenes, amb les natges a l’aire i els braços alçats. La creu tan bella, l’adora en tan alt nivell, que no la pot creure només per a ell. La fa ballar amb teles suaus, transparents algunes, d’altres no tant. Vol que balli per a ell, però creu tant amb sa perfecció, que no es creu amb el dret de no compartir-la. Qui voldria beure de la més gustosa font de vi, si no ho pogués compartir? Qui voldria morir entre els seus pits, si no els hagués pogut ensenyar?

Ell ho té tot. És l’amo del territori, és el rei. És un home fort, guapo, té la dona més bella de totes les que han optat al seu lloc. Però tan bon punt ho tens tot, com ho perds. I les dones saben coses que els homes no saben. I veuen coses que els homes es pensen que no veuen. I juguen amb ells. I, fins i tot, els poden demanar que matin per conservar l’honor. I així ell mor, a mans de qui era el seu amic; net de culpa mentre dorm, traspassant el pecat a mans de l’assassí i de la instigadora. Ella, que tan sols volia netejar la seva imatge. Ella que no suportava que l’haguessin corromput compartint-la. Ara dorm amb vels de sang sobre la seva consciència. Però dorm essent Reina, reina d’una altra dinastia, on el Rei ha nascut d’un assassinat fred, a traició, sobre un ésser estimat.

De salvar

Un pacient visita el Doctor Fernàndez. Fa uns dies que té molèsties al cor i vol algun diagnòstic. Pensa que no és res greu, però no desitja jugar-se-la; per tant, amb molt de criteri i en un acte molt sensat, es planta a la consulta del doctor. 

En entrar dues recepcionistes li donen la benvinguda; li prenen nota, li agafen la targeta de la mútua i el fan passar a la sala d'espera. Des d'allà veu com les dues recepcionistes es discuteixen, totes dues estan de molt mal humor, o això sembla, per les cares que fan i perquè no aturen la discussió. El pacient intenta evadir-se llegint una revista del cor, però els crits li distreuen la poca atenció que es necessita per llegir aquest tipus de literatura.

Finalment, les dues recepcionistes entren a la sala d'espera, el criden i l'acompanyen cap a la consulta. S'acomiadaria dels altres pacients que esperarien pacients, si n'hi hagués cap; però no, no hi ha ningú més.

El doctor és un home d'uns cinquanta anys, és gordet i porta barba -quan dic que porta barba no em refereixo a que la porti a algun lloc com la butxaca o agafada de la mà, sinó que no s'ha afaitat durant anys i té els cabells de la cara arreglats-. Se saluden i el pacient comença a explicar què li passa a petició del doctor. Aquest últim tanca els ulls com si pensés mentre escolta, així que el pacient segueix parlant, després calla i, quan ja no està pacient, davant la falta de resposta del doctor, s'aixeca i comprova que és mort.

Surt espantat de la consulta, cercant les dues recepcionistes; no estan a la recepció, però les troba a la sala d'espera. Les dues dempeus, amb un ganivet a la mà cada una. Es pensa que el ganivet el tenen per matar-lo a ell, però el tranquil·litzen i li diuen que no, que simplement es volen matar entre elles.

El pacient impacientat té els nervis a flor de pell, nota com una punxada li acaricia el cor, no és cap ganivet, és la vida que se li envà just on l'ha vingut a salvar.

De drets

La Lucy tremola, està asseguda a un balancí. Fora, no fa ni fred ni calor. A dins, fa fred; si més no, aquesta és la sensació que tinc jo, com a narrador, en contemplar-la. Va abrigada amb una manta, detall que no se'm passa per alt per fer la meva afirmació; la mandíbula li repica amb força i arítmia; té el cos inclinat endavant i s'agafa el cap amb les dues mans. Podria semblar que estigués nerviosa i no pas que tingués fred, però... el narrador és qui escull què li passen als seus protagonistes, no? Doncs, aleshores, té fred. 

La Lucy porta uns dies sense dormir, té les parpelles mig caigudes. I endevino que ha passat llargues hores mirant el terra, sense tancar els ulls, perquè els té vermells com uns tomàquets. Aquesta teoria em ratifica l'anterior; la Lucy no pot dormir perquè té fred. I de tant fred que té no es mou, es queda asseguda al seu balancí; esperant que algú vingui a canviar-li la rutina. Però si no s'aixeca, penso, no podrà canviar-la; així que la faig posar dempeus. Continua amb la manta a sobre, ja no té les mans agafades al cap, però segueix tremolant. L'ordeno que camini per l'habitació, que es mogui, però no té forces i, com és normal, protesta.

Davant la negativa del personatge, la veritat, no sé què fer ni com continuar. Vés per on, se m'ha sollevat. Podria estar indignat i creure que m'han pres el pèl, que m'han donat un permís que no tenia, que m'han ofert uns drets que no són els meus; però em resigno; li dono les gràcies per haver-me fet companyia i em busco un altre personatge.