Relat del blat

No recordo el dia que vaig deixar de creure en res,
només pluja seca sobre els meus llavis tallats.

Jo només vull sentir les gotes morint lentament
sobre les teves mans, sobre les meves,
sota aquesta tristor que s’endú tot aquest temps
perdut per històries passades
damunt d’un relat inacabat
per culpa meva,
i teva,
i nostra,
i de totes les notes que no vam tocar,
i d’aquelles altres mans
que anheles perquè no són les meves.
 

Les hores no passen igual pels animals
que per les plantes que esperen
aquell sol insistent que torra la tija
fins fer caure les fulles seques
als peus dels amants que no s’han trobat. 

Digues, blat, qui dels dos
sembrarà aquesta nit el silenci
abatut per la inconsistència
d’una narració fictícia?
Serà ella qui, jaguda, entre espigues
i grans rebrà la sagristia
del repartidor de llet ancestral?

Diuen que Adam i Eva van fugir del paradís
perquè allà no podien mentir;
diuen que Zeus no va tenir mai un sol amor
perquè no gosava
sortir de la finestra de la confiança
perquè la mancança era el seu candor.

Relat de Plim

Menjàvem pa amb vi i sucre,
bevíem Plim.
Plim!
Aquella dolçor als llavis
que no trobàvem a la capital
ens embogia
com als adults la ratafia.

L’olor de llenya ens atrapava
en baixar del cotxe.
Caixes de mimoses plenes,
cartró, plàstic i tot el sucre
escapant per les mans.

Hores de ping-pong,
bicicleta fins a la piscina,
jocs de taula vora el foc.
Ai, quan pujàvem a la Mussara!
Avions que passen a ras,
un pixumet sobre el foc candent,
què bones les costelles,
i aquells ronyons que les acompanyen.

Els cotxes eren vells,
el bar era ple de gom a gom:
que juga el Barça!
I tothom a fer el gin-tònic
o a obrir el cava si guanyava.

A darrere s’hi jugava a billar,
però més enllà teníem
el nostre espai,
secret, amagat…
era nostre, totalment nostre;
però ja no recordo qui érem nosaltres.

Relat del iogurt

Treu la tapa del iogurt. Li cau a terra; la tapa, no el iogurt. Recull la tapa i, sense voler, n’aboca una mica a terra; ara sí, de iogurt. Estic tornant a casa, què fas? Ja tornes a preguntar. Per què vols el iogurt si se’t caurà tot a terra? Deixa de preguntar-te què fas, deixa de mirar per què ho fas malbé tot. A un minut d’aquí tu seguiràs tan lluny com abans. Fa fred, poses la calefacció. No hi ha llar de foc. Cremaria els llibres, no em serveixen de res. Fan companyia. Sí, però m’agrada estar sol. Sol és la meva nova paraula ara que he gastat tota companyia. No és ben vist que a algú li agradi mirar-se al mirall i no veure-hi ningú més. Hi ha miralls que es trenquen quan hi dibuixen gent en companyia. Gent. Gent és tot allò que ens envolta i ens sobra. Dona’m una altra oportunitat, dona’m l’última i sonarà per sempre més aquella cançó que no va arribar a sonar mai. Si no ha sonat mai aquesta banda, per què vols que toquin els seus músics? Si no saps cap de les seves cançons potser és perquè no han escrit mai les lletres. A cada paraula teva es transmuten les lletres per complicar la vida. Dones voltes amunt i avall i no aconsegueixes mai sortir del complicat cercle que et muntes cada dia. M’espero que et vesteixis i em tornes a preguntar si ens veiem. D’acord. Ens veurem més enllà del que les finestres puguin ensenyar. No vull companyia, però tu en necessites una i, si no és la meva, serà una altra. Les persones tenen músculs movent el cul pels altres; però l’objectiu final només és el seu.

Relat de la nimfa

 Ella és nimfòmana,
si no folla amb tu
o farà amb l'altre.

Petita meuca riallera
que agafa amb la mà oberta
el fal·lus erecte sortejat. 

Canvia de llit 
escoltant la melodia 
de l'atzar a cada instant.

No tindrà mai un cos
enganxat al seu
per voler-ne massa sense repòs.

Ella és una nimfa,
si no canta sota d'un arbre
o farà sota d'un altre.

Petita dolça mel
que s'enganxa sota
l'escorça del roure alçat.

Canvia de lliris
aletejant les fràgils ales
de flor en flor anant. 

No tindrà mai un jardí
florint en el seu
per cercar-ne massa sense fi.

Relat de la Torbada

Una plujosa nit, allà cap el 1735, una mare va abandonar els seus fills per sortir a caçar...

Maria la Torbada li deien.
Li deien quan la veien,
li deien quan la sentien
arribar amb la mà traïdora
penjant del coll com tota una Senyora.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

No era joiera, no,
orfebreria natural feia;
una artista sobirana
capaç de decorar els seus vestits
amb joiells colgats dels cabells;
a vegades amb ulls curiosos,
tal volta amb dents massa valentes,
sovint amb nassos tafaners.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Els nens ploraven de gana,
faltava menjar a taula
i ella sabia on trobar-lo:
Quatre tombs pel bar del Tom
i una fera controlada.
L’habitació de dalt tremolava,
tota la gentada esfereïa;
no era un cavall cavalcant
desbocat sobre la boca
de l’home decapitat.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Quatre cents vint segons necessitava
fins que el mascle gemegava fins al fons.
Després baixava carregada
amb la maleta vessada.
Regalimava sang al seu pas
regalimava el cap del seu amant penjat
mentre escurava les dents
de la pell del membre devorat.