Com podem amar des de l’amor
si no creiem que l’ésser humà
pugui amar sense destruir,
sense destruir-se?
És la paraula la flama que s’encén
sense fusta ni llenya,
sense tu,
quan més enllà dels verbs queden els silencis?
Esborrades ens queden les mans
buscant respostes sense sentit,
sense esma,
en la nit que ens invita a la solitud compartida.
Si ha de ser un cant la meva veu,
que parteixi del riu, de l’aigua,
del corrent que flueix per les teves cames,
quan la primavera desglaça el teu rancor
i converteix, del teu odi, enganys
tacats d’un passat ni amb ni sense.
El meu món, el que veig i somio,
no surt d’un cant com el teu,
no eix d’una vida racional i concreta;
aviat serà àvid el meu desig de lluny,
a prop d’aquí, més enllà del que les mans,
sense poetes, puguin escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada