La tauleta del menjador és lluny. A sobre hi ha el mòbil, haig
d'arribar-hi, sigui com sigui. No tinc força ni esma, però en l'últim alè
s'aconsegueixen les grans fites. No hi ha ombres que puguin amb la fe dels que
creuen amb quelcom sobrenatural. Ell no em fallarà, ni avui, ni demà. Ni amb
tot el que m'està passant, mai perdré la fe en ell: perquè la vida és creure i
jo ho faig instintivament, amb l'amor i la consciència tranquil·la.
La sang cau del nas gota a gota. Sense brollar massa. A raig,
però, surt per darrere. És una sensació estranya, fa temps que no ovulo, però
em noto tota xopa com quan era més jove. Tinc els pantalons mullats i les cames
inservibles. El terra és una marca de la meva vida. El camí traçat deixa la petja de tot el que he estat, una dona venerada i estimada. Una filla de Déu
que sempre ha cuidat la seva família. Diuen que és fàcil saber el
recorregut d'un arbre segons com quedi dibuixat l'interior del seu tronc. Doncs
bé, crec poder afirmar que una persona, estirada al terra i movent-se com un
cuc, dibuixa quelcom similar. Caldrà veure si algun expert podrà analitzar la
sang que vaig deixant sobre aquest terra modernista.
El meu germà va ser el responsable de redescobrir-lo, quan el meu
home, en pau descansi, va voler modernitzar la casa. El mobiliari nou, d'acord,
però el terra vell, repetia una i una altra vegada. Va insistir tant que tant
jo com el meu estimat vam haver de sucumbir als seus desitjos i vam aixecar el
terra que ens havia vist créixer, un terra de fusta càlid que ens permetia anar
descalços fins i tot a l'hivern. A partir d'aleshores tot va canviar. Havíem de
dur mitjons, sabates, sabatilles; però la família venia als nostres dinars, a
diferència del que havia passat fins aleshores. La fredor del terra
contrarestava amb la calidesa humana que vam sentir durant tants anys.
Criatures jugant pel passadís, licors de sobretaula. Discussions i abraçades.
Els diumenges al vespre eren tristos perquè tothom despoblava casa nostra i
retornàvem a la fredor del terra. Però fins i tot alguns dilluns recuperàvem
ràpid l'alegria. Les visites ens feien viure alegres, érem feliços. Després ell
va morir, jo em vaig quedar sola, però les visites van continuar. És el que
passa quan un té tres germans, quatre cunyades, sis nebots i molts amics.
Gairebé cap dia he estat sola, sempre he rebut la visita d'algú, ni que fos de
forma interessada, a mi no m'importava. Acceptava que vinguessin a dinar amb mi
per no fer-se'l a casa seva. No m'era cap problema veure alguna mà familiar
remenant entre les meves joies. Fins i tot els hi deia que ho fessin.
La família i els amics són com Déu. Els acceptes o no els
acceptes, però no intentis canviar-los ni comprendre perquè són com són. Jo sempre
he estat fidel a l'església; he cregut que Déu es va endur l'amor de la meva
vida per enviar-me un senyal. Encara no he sabut desxifrar quin senyal era,
però estic segur que hauré fet el camí correcte, conservant el meu cos intacte
de qualsevol altres mans que no hagin sigut les del meu difunt marit.
Els meus germans m'han ajudat sempre ha superar aquest tràngol,
han sigut els homes més valents que he conegut mai. Per això sempre els hi
restaré agraïda a tot el que han fet per mi. No per recompensar-los, ni molt
menys, he organitzat avui un sopar que ha acabat just deu fer una hora. Encara
sento els nens corrent amunt i avall com si estiguessin aquí. La vaixella trencada per un cop de pilota
resta sota l'aigüera. Els plats encara estan per rentar. No he pogut ni tan
sols recollir la taula. Quan han marxat tots, m'he sentit indisposada i he
volgut descansar.
Hem rigut com sempre, el Miquel ha explicat aquells vells acudits
que tant agradaven al meu home. El Joan no ha parat de servir cava a les
cunyades. I el Martí, el més petit de tots nosaltres, ens ha explicat les seves
aventures empresarials. Estic orgullosa de tots ells. Dia rere dia han creat una
aureola màgica que ningú no podria espatllar.
Com avui tocava paella, l'encarregat de cuinar ha estat el Joan,
hi té la mà trencada. Ha estat tot sol a la cuina, no m'hi ha deixat entrar. És
tossut com ell sol. Quan estava perseguint la Maria, la meva neboda petita, hem
entrat per accident a la cuina. Ens ha fet fora de cop. Si cuina ell, no hi pot
entrar ningú més. La veritat és que no em puc queixar, m'han tractat com una
reina, he estat la primera en rebre el menjar al plat, el Miquel m'ha servit
tot fent un numeret dels seus. I el Martí tota l'estona m'ha advertit que havia
de menjar per estar forta. Aquesta setmana hauré d'encarregar-me dels nens i,
sí, és cert, són una mica interessats. Si em poso malalta no els podré cuidar.
No podran anar a la feina i els tindré de mal humor.
Abans de marxar el Jacint, el meu nebot més llest, m'ha deixat
anar l'enigma setmanal. Cada diumenge me'n diu un. I no acostumo a fallar mai.
És un costum antic que vam iniciar una nit d'estiu, quan ell estava trist
perquè se sentia sol i abandonat.
Concretament
m'ha dit: "Quan dic una paraula, esdevé, quan la pronuncio, la veig. Es
pensen que estic foll, boig. Creuen que el que no veuen no existeix. Però ells
no ho imaginen, no ho pensen, no ho veuen".
Tinc el mòbil ben a prop, encara no sé com he pogut arribar fins
aquí, he tret moltíssima sang i em sento dèbil. Tinc forces per agafar-lo amb
una mà i trucar-los, per dir-los que es poden quedar amb l'herència sense
castigar la consciència, que no em sap greu el que han fet. Però prefereixo no
fer-ho, i que visquin amb l'odi dins seu fins les seves últimes nits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada