De capitans

El capità em va cridar quan tenia quinze anys. Jo estava a la cantina del port veient com els grans jugaven una partida de mus, contemplant la bella Marie servint cerveses, escoltant les converses dels mariners que havien tornat aquella nit i fumant una cigarreta feta amb paper barat de fumar. Va venir i em va fer seure en una taula bruta de rom, vam beure fins que ja no vam veure res. I, aleshores, es veu, jo vaig acceptar la proposta que em va fer. Ara, quinze anys després, segueixo a les seves ordres, pujo la xarxa xiulant la més clàssica de les cançons dels mariners, tiro la cigarreta a la mar i baixo del vaixell amb els peus xops i bruts.  Són jornades llargues i poc grates, però no li retrec res a ningú.

Ben mirat, la cantina continua igual que aquella nit. Només ha canviat la gent. La Marie ja no serveix res, tan sols organitza la planta de dalt, organitza les senyoretes que canvien, sovint, d’habitació; fent serveis humils pels grans amants de la mar. Els grans que jugaven al mus ja descansen al fons de la mar. I els mariners que expliquen la jornada són els meus companys i jo mateix. M’he introduït, sense adonar-me, a la història per la porta gran, visitant la Marie i les seves amigues, bevent rom fins la matinada i acceptant una vida que vaig escollir un dia que anava ebri. 

No vull aventurar-me, però sembla que tot està ja decidit; segurament demà em toqui fer el relleu i em nomenin capità, serà un gran dia, sempre i quan torni de la mar.