De portes

Un home truca a la porta. Són les vuit del vespre. En Joel obre i l'escolta. Amb dos minuts l'home de vestit blanc en té prou. El convenç. En Joel el deixa passar; està sol a casa, sons pares han sortit a sopar a casa d'uns amics, mai fan res amb ell. Com no té amics té temps per escoltar-lo.

L'home s'asseu al sofà del saló, obre un llibre, posa la mà damunt. I xerra, xerra molt. En Joel obre els ulls i el mira amb molta atenció. Escolta tot el que diu com si demà s'hagués d'acabar el món. I en part, d'això parla el visitant. A poc a poc, en Joel es desfà i queda reduït a la mida d'una moneda. L'home l'agafa i se'l posa a la butxaca. Surt d'aquella casa i, amb el seu cotxe, marxa cap a un descampat. Allà hi ha una cabana. Dins, tot d'homes de la mida d'una moneda esperen per sopar. Arriba l'home i afegeix una moneda més. I xerra, xerra molt. I en Joel obre el cor, de bat a bat. Té el cor venut. 

Els homes-moneda sopen i després repeteixen algunes frases que els diu l'home de blanc. Surten tots fora de la cabana. I al cap d'un quart tornen a les seves cases. En Joel recupera la seva mida i entra per la porta; sons pares l'esperen preocupats. Ell no ho sap, però ha estat fora, una eternitat.

De Memòries

Avui no toca relat, sinó un enllaç. L'enllaç d'un bloc en el que col·laboraré, un bloc del que em sento molt orgullós de participar. 

Imagineu-vos dues noies; guapes, simpàtiques, intel·ligents, i molt divertides. Són morenes, no molt altes, amb un cos exquisit i uns caps plens de pardals. Parlen i parlen, s'estimen, molt. Es truquen, s'escriuen mails, queden. Comparteixen la vida, perquè part de la seva vida és la de l'altra. Fan de cada moment una situació especial, i normalment la comparteixen amb els seus -són molt familiars, què hi farem-. Si mai voleu veure un somriure, poseu-les juntes, en veureu un, però doble.

Imagineu-vos que aquest somriure va acompanyat d'uns ulls il·lusionats i unes ganes boges d'homenejar a una mare especial. I ho fan constantment, però ara de forma diferent, fent-la participar a ella d'una passió que els va inculcar. 

Sí, certament la vida em va castigar i m'ha privat de conèixer-la, però sempre els dic el mateix; per conèixer una persona, a vegades, és millor fer-ho a través dels qui l'han estimat, i això és el que faig.

Si us agrada la cuina, si us agraden els blocs, si us agraden els textos i, sobretot, si voleu passar-ho bé: Passeu per Memòries d'una cuinera!

D'aire

Mentre t'escric aquesta carta recordo, estimada Marta, quan em donaves aire i jo em recuperava. No era un bes, era molt més el que amb una simple carícia labial m'ajudaves a respirar. Sempre tan atenta als meus problemes, sempre tan considerada i atent. Podries haver-me fet qualsevol regal, que ni l'hagués mirat, quan em faltava aire tan sols volia els teus llavis sobre els meus.

Com un cop d'aire que s'endú tot el que troba per davant; com un tronc d'arbre subjectat per vint guerrers salvatges, que proven de tombar una porta d'un castell; com el cop de la porta que vas donar, quan vas marxar. Així entrava l'oxigen que em donaves, fort, continuu, eficient. Deixava enrere moments de patiment, oblidava el neguit del pulmó comprimit, relaxava els músculs i notava el batec del cor, no amb força, però sí amb ressonància.

Ara ja no et tinc quan et necessito, m'arrossego per terra fins arribar a les bombones que l'Estat m'ha deixat. Elles m'ajuden, és cert, però res a veure amb aquells carnosos vasos comunicants que s'enganxaven als meus llavis secs. Res a veure amb els teus besos plens de vida.

Et demanaria que tornessis, suplicaria que vinguessis al meu costat per agafar-me la mà i tranquil·litzar-me, quan no tinc aire. Però no sé on enviar aquesta epístola sagrada, no puc imaginar on deus estar ara, maleït sigui qui va pensar que la teva vida era regalada.

De crits

Nit salvatge. Nit d'amor. Nit de corrupció i copulació. Els crits se succeïxen i els veïns s'espanten. Les finestres de tota la finca s'il·luminen. Tota menys dues, les del quart segona. Un veí contempla l'escena des del carrer. De cop i volta la finca il·luminada i un buit de claror per dues sortides. Els caps comencen a sortir per les finestres. L'home del carrer al·lucina. Ell també sent els crits. Quin escàndol, comenten. Quina vergonya, diuen. Això és indignant, exclama la veïna del cinquè segona. La dona del tercer primera xerra amb l'home del tercer segona. Comenten la jugada. Ella li diu que el del quart viu sol, que és un home que viatja molt i que, segurament, ha portat alguna amiga. Ell li diu que no pot ser, que juraria haver sentit que és gai. La conversa s'anima i la del primer s'afegeix. Ella aporta informació més fiable, segons diu, clar. Explica que sí, que sovint està de viatge, perquè el veu amb la maleta; però que no és gai, sinó que està casat amb una noia que viu fora.

Mentre conversen els xiscles no s'aturen. D'un ritme ràpid han passat a un ritme més lent, però amb el gemec més llarg, més estremidor. El noi del tercer segona somriu i fa broma. Les seves contertulianes també. Alguns ja desisteixen de queixar-se per la finestra i aviat tanquen els llums. 

L'home del carrer veu com la foscor es va apoderant de la façana, restant només la dels qui formen el col·loqui; però no massa més tard també s'acomiaden i es diuen bona nit. No haurà estat més de mitja hora de claror al barri, però el negre ja torna a regnar. I mentrestant els crits segueixen, a ritme lent, com si algú s'estigués morint.

De Río

Sota el rogenc cel de Río, en Rodrigo es fuma un porro en una terrasseta d’un bar. L’acompanya na Maria, una dona molt guapa, morena, amb uns ulls enormes i una cabellera llarga i ondulada.  Ella es beu una refrescant caipirinha mentre li explica com n’està d’enamorada d’en Juan.  Quan ja porten una estona, arriben en Manuel i en Juan. S’asseuen amb ells i treuen unes cartes. El cambrer els reparteix tres caipirinhes més. I en Rodrigo continua fumant la seva Maria particular. En un moment donat, la Maria s’aixeca per anar al lavabo.  En Manuel també. Es queden sols en Rodrigo i en Juan i parlen de la seva amiga. Els dos se la volen fer. Però en Rodrigo no li explica el què li ha dit la Maria.

Quan tornen els amics, segueixen jugant, criden sovint, fent bromes i exagerant cada moviment de cartes. Hi ha una complicitat extraordinària entre ells quatre. La vida en una taula i la taula amb unes cartes; les cartes de la vida.

De cop i volta se senten uns trets, concretament dos. Na Maria i en Manuel veuen els seus dos amics asseguts davant seu. Al front de cada un d’ells... un forat. Els raja la sang; a en Rodrigo més que a en Juan. Apareix un grup de policies, el capità dels quals dóna uns bitllets als dos amics, agafa els cossos dels morts  i marxa. A la terrassa no queda ningú, només na Maria i en Manuel. S’acaben la caipirinha, recullen les cartes i marxen cap a casa. Ja és de nit.