De dalt

El sol em crema tant que haig de tancar els ulls. Amb prou feines aconsegueixo obrir-los un xic i veure les ombres que circulen per sota. La brisa matinal em salva de la calor que hauria passat en un dia sense vent. Però el dolor de les mans i dels peus no me'l treu ningú. Encara recordo les paraules del savi, que em deia que el dolor és psicològic. Sí, encara ho recordo maleint-lo. Les gotes de sang que broten de mi no són fruit de la Psique, ni tampoc els crits que provoquen els nervis trencats. 

I mentrestant, la vida segueix igual; la gent passejant, amb bosses, amb la família, o sols, què més dóna. Tan de bo s'aturessin, deixessin de ser feliços i, per què no dir-ho, tan de bo em canviés amb ells el meu dolor. Sé que no ho hauria de dir, però és així. Jo també sóc egoista i no vull rebre sempre més que els altres. Per què jo? Per què ells no s'aturen i em miren? Per què ells m'ignoren? A cas el meu cor no és com el d'ells? A cas la meva vida no ha de ser conduïda per Déu com la d'ells?

Millor tornar a tancar els ulls. Millor oblidar la lluita i l'esperança. Ja no em queda fe. Aquí, sol, abandonat i sense ni tan sols la misericòrdia de ma mare. De què serveix la família si el pare, que t'ha de protegir de tot, que t'ha de cuidar i donar resposta als teus crits d'auxili, no fa res més que contemplar-me i vanagloriar-se d'haver-me deixat aquí dalt?

Quan la tristor s'apoderi de mi en faran una obra, em faran màrtir; però més enllà de tanta lletra, tan sols voldria baixar d'aquí dalt.

D'orenetes

En el carrer de l'Oreneta, l'asfalt ha deixat créixer sots, poc profunds en mida, però molt grans en sentiment. En Miquel camina a pas lent, arrossegant una carreta. Porta tot tipus de ferralla. Sobretot cables pelats. Arreplega el que pot, destriant allò que li pot ser útil. I quan troba coure un somriure li ompla una cara bruta, esquinçada, seca i plena d'històries tristes. No importa si la peça trobada és gran o petita; sap que per poc que pesi, algun profit en traurà. 

Anys enrere, en Miquel treballava en un despatx del centre de la ciutat, vivia en una casa benestant i, cada mes, rebia una bona nòmina. Avui ja ningú no cobra cap sou. El mercat ja no existeix. Els diners no serveixen i el comerç és inexistent. 

Ell camina recordant l'elegància d'aquell carrer: les dones passejant per davant de les terrasses; els homes asseguts a les taules, fumant, intercanviant mirades amb el gènere femení; els cambrers, ben vestits, servint amb una atenció desmesurada. Els comerços plens de gom a gom. La gent feliç, gastant i gastant.

Ara, ni restaurants ni comerços, només marques de les bombes caigudes durant l'última guerra. Ara, ni dones ni homes elegants, només algunes ànimes amb pena vagant sense anar enlloc. Ara, ni felicitat ni diners, només les llàgrimes d'en Miquel creant un riu sobre el carrer que va veure morir la seva filla.

De matèria

Ell sabia que no ho havia de fer, però no ho podia evitar. Va entrar per la finestra i s'assegué a la cadira que ella tenia a la seva habitació. Cada minut que passava el seu cos es desfeia més, notava com lentament es diluïa, desapareixia; pels altres, clar. Tot i que en aquella habitació, de moment, no hi havia ningú.

Sabia que encara havia de passar ben bé una hora fins que ella arribés. Però havia volgut venir abans del que tocava perquè estava impacient. Ara necessitava passar l'estona, fer que el temps volés. Però, tot i que ja sabia com tractar la matèria visual, encara no havia esbrinat com manipular els segons i els minuts; per fer-los córrer ràpidament o, pel contrari, aturar-los. De ben segur que ho acabaria aconseguint, però de moment l'única forma que tenia d'accelerar les partícules del temps era fent coses. I aquest és un fet que coneix tothom, no fa falta ser com ell, el físic més important del planeta.

Així que assegut a la cadira començà a xafardejar-ho tot. No deixà cap calaix, ni armari, fora de la seva vista. Només de pensar que ara la veuria a ella, desvestint-se i mostrant el seu cos tan sols tapat per alguna d'aquelles peces tan suaus i diminutes, les mans li tremolaven fins a fer-li caure tot el que tocava. Ho tornava a deixar al seu lloc, però els nervis li produïen tal tremolor que hagué d'asseure's altre cop. I fou aleshores quan ella entrà a casa. Ell volgué sortir al menjador a veure-la, però no volia aixecar sospites. Sabia que el seu invent funcionava, sabia que ella no la veuria; però li quedava el neguit, la por, de saber si, per qualsevol aspecte que no controlés, ella podria veure'l. Al final ella entrà. I ell volgué tocar-la, però es resistí. Es quedà mirant, a un metre d'ella; perquè en el fons, no la volia posseïr, tan sols desitjava veure-la. 

D'esborrar

De petits no érem tan malvats, només jugàvem, i el temps ha passat i seguim jugant, sí, però ara la mort ja ens ha trobat. Vam jurar-nos fidelitat eterna i, ni que no ho haguéssim fet, segur que ens l'haguéssim donat. Pensant com si només fos un, actuant l'un en contra de l'altre, enmig de la vida i buscant la mort. La gent ens tenia enveja, nosaltres no ho sabíem, però imitàvem els cowboys de mitjanit. Avui, no som ni cowboys ni vivim de la nit; però encara juguem, encara som estels perduts que cerquen algun borratxo sota del pont.

Quan marxis, recorda; recorda tot el que jo mai he pogut recordar. Sempre hem estat la crossa de l'altre i, tot i que m'agradaria, no puc dir-te que no t'oblidaré. Passaran els dies i ja no sabré qui ets, ni tan sols sabré qui sóc. Al no tenir-te a prop perdré la referència i la línia es difuminarà. S'esborraran les confessions, les aventures, els compromisos i, per molt que no vulguis, t'esborraré a tu. M'esborraré a mi. Només hi haurà un full en blanc ple de preguntes sense respostes. Un altre vindrà i escriurà. I m'agradaria dir-te que no serà el mateix, però no ho sabré; jo no hi seré, tu tampoc. I el que vingui serà nou, fresc, ple de vida, com sempre vam viure, estimant la paraula viva. Adorant el present per sobre del futur. Creant vida a partir de colors fora del quadre.

I ara sentiràs aquella vella cançó, la sentiràs ben a prop, com si la toquessin per a tu; però saps que no és així, que només són els records que tu pots tenir. Jo, en canvi, navegaré amb un nou rumb, sense música, sense records, sense tu.

De dissabte

Era dissabte. Ple hivern. La neu cobria el terra del cementiri i el gel decorava els xiprers de l'entrada. Aquests donaven, als vius, la benvinguda al regne dels morts, sense saber que ells mai no arribarien a ser ni els uns ni els altres.

En Cori, l'enterramorts del poble, treballava des de primera hora del matí. A les set en punt, quan no hi havia encara ningú pel carrer, el gèlid silenci es trencà per un seguit de cops freqüentats amb un ritme precís, inalterable. Com si es tractés d'un rellotge suís que assenyalés el pas dels segons, la massa trencava les tombes de la fila tres. Cap dels habitants va tenir sorpresa, coneixedors del que feia en Cori. A poc a poc, els qui residien al carrer de baix van anar abandonant les seves cases per pujar, camí amunt, cap al cementiri.

Mentre l'home de la massa exhumava els morts; els veïns miraven els seus familiars. En Marc, que només tenia vuit anys, tafanejava un dels taüts. En va veure un que tenia una carta a la mà. Una carta rossegada pels petits inquilins que feia dies habitaven aquell taüt. Uns habitants que ara no es veien, ja que feia tant de fred que ni els cucs tenien valor per sortir dels ulls dels morts i anar cara avall.

Sense consciència del que feia, en Marc, que no era irrespectuós, sinó desconeixedor dels hàbits socials, prengué la carta del mort, l'obrí i en llegí una paraula: "Dimecres". Encuriosit, es dirigí a son pare per comentar-li la seva troballa, però en topar-se amb ell veié que ell també duia un sobre. Li arrancà de les mans i sortí corrents. El seu pare el perseguí i, per evitar ser atrapat, s'amagà en un forat. Gairebé a les fosques, obrí el sobre i llegí: "dissabte".