Relat de dijous gras

Avui és dijous gras, segons el calendari que m'han obligat a acceptar. Els dijous són un bon dia, si tenim en compte que a l'endemà és divendres i, segons ens han imposat, els dies festius són dissabte i diumenge. 

Els dijous, però, em fan por. No és una por terrorífica, però sí una por lleugera. El pitjor del cas és que aquest estat poruc m'agrada. Sóc un ésser humà, no pas un animal -crec-. per això racionalitzo les coses i analitzo què és el que més em convé. Aleshores, quan tot està controlat... m'apropo a l'espai desconegut. Surto de la zona de confort i oloro els fruits prohibits. Dijous és quan totes les bones olors s'aproximen al meu nas sense que ningú ho pugui evitar. Algun dijous m'he tancat a l'armari, inclús amb clau! He intentat evitar tot desig impur, com Odisseu navegant entre les sirenes. Però cal reconèixer que d'altres dijous he assaltat, amb totes les armes, la cuina on bull la cassola.

No em sento culpable. Ni tampoc culpat. Em sento simplement com se sentiria un soldat caminant entre els boscos, a punt de sortir de la frondositat i encarar, per fi, el combat a la planúria del Comtat.

Aquesta nit serà dijous, si bé quan més divertit és el dijous és quan passa a ser divendres. Els límits sempre ens han atret; passar-los o no... Som humans o animals? Només sabem el que ens han imposat: avui és dijous!

Relat de mitges

Porta unes mitges marrons transparents, la seva cama és llarga i estilitzada; es nota que es tracta d'una dona que fa esport, que es cuida, que li agrada lluir una de les seves parts més atractives. La minifaldilla és curta, molt curta. No només mostra cuixa, sinó que també, segons com es miri, és fàcil entreveure les calces que du. Són negres, ho deuen ser; tot i que no es poden detallar amb claredat. Qualsevol mascle Alfa, d'aquests que dominen el món, provaria de pujar la mà des del genoll cap amunt, buscant aquestes calces amagades a l'entrecuix. Com si el fet de mostrar-les, donés permís per tocar-les a qualsevol. 

Els peus, de mesures contingudes, queden amagats per unes sabates molt atrevides, acabades en punxa i de color marró fosc.

Ell se la mira amb atenció, és la bellesa personificada. Té el cos partit per la meitat. Durant l'accident que ha succeït fa tot just uns minuts, la moto ha sortit disparada per sota del camió. El seu cos s'ha dividit en dos. La part inferior llueix el seu encant habitual, amb l'afegit de la sang que limita per la part de la cintura escapçada.

Relat d'infrahumans

Estimat Dant;

Li escric aquesta carta perquè m'han informat que està reclutant nous treballadors pel seu viatge. He vist l'oferta que ha penjat al seu portal web i estic molt interessat en formar part del nou equip de treball que està formant.

No em queda clar  a quina part de l'inframón treballaria, però tampoc és una de les meves condicions primordials a tractar.

Respecte a les meves aptituds, li adjunto el Currículum Vitae perquè pugui constatar del meu altíssim nivell. Sóc conscient que molts treballadors es presentaran com a candidats a aquesta oferta argumentant la seva millor posició; no vull que em compari a ells. Si us plau, no ho faci. El meu pas per l'infern no té res a veure amb el que ells li diran. Hauran estudiat a les millors acadèmies, els seus pares hauran invertit en les millors escoles; però l'experiència que jo he palpat, de primera mà, estant en contacte amb els éssers més menyspreables del planeta terra no dóna peu al dubte.

Per això, li suplico que em retorni la carta adjuntant ja el formulari a omplir per entrar a treballar en un dels seus anells. No oblidi col·locar-me entre els analfabets més cruels i dèspotes, només jo ho podria suportar.

Sense més dilacions, m'acomiado.

Rebi una cordial salutació.

Relat d'aspersors

A les dotze i vuit minuts s'activa l'alarma antiincendis de l'edifici. Primer sona un so molest i continuat que sorprèn els més concentrats. Després la gent s'organitza en files i comencen  l'evacuació. Al cap de dos minuts exactes, els aspersors d'aigua comencen a rajar. 

Només dues persones s'han quedat treaballant. Saben del cert que aquell incendi no és res de l'altre món. En són plenament conscients perquè ells han sigut els originadors de tal accident. Acaben d'enviar els correus electrònics que tenen pendents i se citen sota un dels sortidors d'aigua. 

L'escena preveu una trobada amorosa. Una camisa mullada que deixi entreveure els pits d'ella. Uns llavis gotejant buscant l'encontre sexual. Però res de tot això no succeix.  

Se saluden donant-se la mà i marxen per la porta de darrere. Han perdut una ocasió especial. Segurament mai més la tindran, o potser sí, això no se sap. Però el que és segur és que ara per ara se situen a dos països diferents, distanciats per milers de quilòmetres. No poden veure's ni parlar. No es relacionen. Només els queda el record d'aquell moment dins de l'edifici en flames.

Relat de pastissos

Dins d'un pastís d'aniversari s'amaga una sorpresa. No hi ha ningú que faci anys, però han preparat unes postres de gegant. A dins, hi cap una dona, que porta estirada més de vint-i-quatre hores. S'hi va posar tota vestida. És hivern. Fa fred.  Per això, quan s'ha endinsat dins del cremós anava del tot coberta amb jaquetes i jerseis. Però a dins, és clar, hi fa calor.

Petita dolça mel, regust amarg que et quedes mentre menjo. Aquesta nit he sortit a buscar-te. Els bateries tocaven fort quan caminava pel barri. Les navalles dels llatins il·luminaven el carrer. Aquests dies les destrals són més barates, les venen a preu de saldo. Nena, vols dir-me què fas aquí? No has vist el teu camí? Tot passa tan ràpid, aquí, sota la llum de les faroles de la bruta ciutat que ens ha atrapat. No tornis a mirar-me així, t'ho suplico, no entris més a dins meu. Aquesta nit has provat de corrompre el meu cor; ho has provat amb tot el teu arsenal. Jo no sé com he pogut resistir els teus míssils d'avantguarda. Romeu hauria desistit molt abans que jo. Samsó no sabia el que deia, si t'hagués vist trucant amb força a la porta...

I els nois canten pel carrer. Els homes grans miren per la finestra. Alguna cosa es mou, és l'ànima cosmopolita que rovella aquells cors tristos i arronsats. No sabem què faran els nois quan vegin la sang perduda dins de les reixes. El clavegueram s'endú els cors de la joventut. Les germanes preguen per un altre anís. I l’església evangèlica és plena de creients que encara confien en tu. Jo no ho faré. No puc. No vull. No obriré la porta aquesta nit. Cridaràs i cridaràs, vols entrar, com ho volia la Rosie quan demanava més neu. Però aquest no és el camí, ni el moment, ni el carrer; nena. Tornarem a sentir els motors rugir cremant els neumàtics sobre l’asfalt.

I dins del pastís hi surt ella, amb un conjunt fosc, llacet rosa. Les clapes rodones són el meu desig partit per la meitat. No serà la imatge més afortunada, és cert, però sí la més encesa, la que més em fa vibrar. I se celebra la festa sense músics ni orquestra de carrer. Els cantants solitaris entonen el Do re mi sense pena ni glòria, buscant qui els acompanyi en una nit més en la que no s'han trobat.

És la muntanya que se sol pujar per la drecera que ens van ensenyar.

Algú bufa les espelmes quan surt, algú s'ha cansat d'esperar, diuen.