De sangoneres

Pedraforta era un poble petit situat entre les muntanyes de la Vall Fosca. Els seus habitants, els pedraforts, no eren molts en número, però estaven ben organitzats. 

La Matilde, cada tarda, es passejava pels carrers de la vila. Duia un cartell, enganxat a un pal, on es podia llegir: "em fa mal tot". El seu aspecte, si no fos per la campaneta que feia sonar quan caminava, era del tot normal. Anava ben vestida i molt arreglada. Cada dues setmanes anava la perruqueria, treballava només mitja jornada i tenia tot el que qualsevol persona podia desitjar.

Quan sortia de la feina s'aturava al bar del Jonàs i dinava un menú. En aquell moment començava el seu viacrucis. La primera víctima era la dona de l'amo del bar. A ella li explicava el pèssim tracte que rebia a la feina, les moltes hores que treballava i el cansament que duia acumulat.  

Després seguia trucant a la porta de totes les cases del poble. Alguns cops estava de sort i alguna persona li donava conversa, però la majoria, en saber que era ella qui trucava, no obria la porta. Per contra, la iaia Enriqueta, que vivia en un pis petit i ja estava jubilada, sempre la deixava entrar. Un cop a dins, li feia una infusió i xerrava amb ella. Tenien converses interessants, on la Matilde sempre li explicava què era el que li feia mal. Alguns cops eren els peus, d'altres vegades era el cap. Passaven un parell d'hores conversant fins que, sempre amb la mateixa frase, la Matilde acabava la trobada: "Enriqueta, em sap greu, però haig de marxar, ja sé que tu no tens res a fer, però jo tinc molta feina acumulada". Quan sortia d'allà i continuava el seu pelegrinatge, la iaia Enriqueta s'estirava al sofà i seguia escrivint la carta eterna que li feia al seu estimat fill: "Quan en uns mesos em mori, per culpa d'aquesta enfermetat tan cruel, rebràs aquesta epístola. No sé si tindràs temps a llegir-la tota, la vaig començar quan em van detectar aquesta horrorosa sangonera que se m'està menjant el cos. Em cou tot, però sempre tinc forces per escriure't unes línies abans d'anar a dormir. Sempre hi ha temps per a tu".

I quan ja deixava el bolígraf i anava a tancar la carta, el lector acabava la frase, escrivint sobre aquella missiva fantàstica: "Sempre hi ha temps per a tu... i per a tothom".

De murs

En Juli passejava per La Rambla quan va llegir: "Pantalons baixos i coll tapat. A vegades preferiria que t'agafés un refredat". Era una inscripció feta en un gran mural. Un grafit amb el fons lila i les lletres grogues. La frase que li va cridar l'atenció quedava emmarcada en un dibuix de fons. Es tractava d'un llarg sofà amb una dona reposant en ell. Ella estava mal asseguda, amb les dues cames a sota del cul, i el cos inclinat cap a un costat. Tal i com estava dibuixada, la misteriosa bellesa es mostrava de perfil i per darrere. Al fons del sofà hi havia una gran finestra oberta, cap on ella mirava. Però en Juli no prestava atenció a l'exterior del finestral, sinó que observa -endut pel magistral lema inscrit al mig- que la noia portava un xal violeta, fet d'una tela suau i delicada, que li cobria el coll, una samarreta i uns texans que, efectivament, deixaven al descobert part del seu cul.

Queda clar que l'artista en qüestió volia captar l'atenció dels vianants. I ho aconseguia. Era impossible que ningú passés per allà i no es fixés en aquell inici de regatera que, tot sigui dit, deixava tant per descobrir. Hi havia japonesos que s'aturaven i es feien fotos. Alguns pares, que portaven els seus fills agafats de la mà, murmuraven i tapaven els ulls de les criatures. Els mariners que arribaven al port pujaven corrents per veure aquell espectacle. I en Juli s'encenia una cigarreta observant la seva enamorada.

De fonts

Gota a gota espero veient l'aigua com brolla. Minut a minut el temps em queda reduït. Cau l'aigua de la font de la plaça. No fa soroll, fa remor. Mentre imagino els nens jugant a pilota, em deleixo per beure l'aigua fresca del brollador.

Cauen les pedres amb força. Fan forats a l'asfalt. La gent crida i s'amaga. Alguns filmen. Són agosarats, però creuen amb la veritat. Una dona rep un fort impacte al cap. En un instant acaba estirada al terra. El seu marit, horroritzat, demana ajuda. Però entre la multitud de cossos blaus no pot passar ningú. Són indefensos. Reben per tot arreu. La pell bruna i fina se'ls converteix en morada i sagnant. Els ulls pintats d'ella acaben sent un toll de cristallina tristor. Les ulleres d'ell esdevenen vidres trencats que fan negror.

La ciutat és fum i sirenes. Trànsit lent i garrotades. Corredisses carrer amunt. Crits d'auxili i llibres en alt. 

Però no hi són tots els llibres. N'hi ha un que resta en mans del seu autor, encara no l'ha acabat. Està escrivint una per una totes les estomacades. No vol perdre el fil. Evita tornar-se un més. Així que continua sota el plataner de la plaça, observant el gran rellotge blanc. Passa les pàgines un cop les acaba d'escriure. I entre una i una altra, aixeca el cap i mira les negres agulles del temps. Darrere veu el que escolta. Sent remor d'una font. Però no sap si se l'està imaginant o està succeint.

De trompetes

Quan cau la tarda. Quan el dia s'acaba. Quan els petits marxen cap a casa i deixen l'escola. Quan tothom retroba la llar i els éssers estimats. Quan tot això passa... ell, que no té ningú amat. Ell, que no té casa on tornar. Ell, que no arriba al mig metre d'alçada. Ell... agafa la seva trompeta i comença un camí errant. 

Les mestres li diuen adéu amb llàgrimes als ulls. Els veïns abaixen els braços veient-lo marxar sol. Però ell es gira i, content, els diu adéu. Amb un gest ridícul, però feliç, el petit nen inicia el camí fent sonar la trompeta màgica. La gent del carrer se'l mira. Les iaies comenten amb veu baixa el seu infortuni. Els botiguers li ofereixen un present. Però ell segueix camí avall... té la seva trompeta, té les seves quatre notes. No li cal res més. Direcció a les barraques mou el cul com ho fan els nens de dos anys. És graciós, és únic, és sensacional. Ell no ho sap, però només coneix la felicitat. 

Para a un pas de vianants. Espera que aparegui el senyor verd. Mira un home del seu costat. El senyor està enfadat. Té la cara plena de tristos records i una amargor insuportable. El petit ho veu. Li estira el braç i, just quan l'home alt abaixa el cap, ell toca les notes seductores. Són dispars. Són aleatòries. No tenen ritme. Però acaben sent la seva felicitat.

De country

Ahir va morir la dona que vivia al número vint del carrer de les Camèlies. No tenia ni seixanta anys i es conservava molt bé. Però quan un cotxe la va envestir, a setanta quilòmetres per hora, no li va preguntar per l'edat.

Avui és el l'enterrament. De moment ja han arribat uns quants amics de la família. Gent gran i gent jove. Homes i dones. Pares i fills. Tots mostren la cara més amarga de la vida. Els seus ulls són tristor i, en molts d'ells, es pot veure un mentó tremolós que no enganya. Els fills i familiars més directes no poden parar de plorar. Els amics se senten traïts, humiliats per la fortuna, que els ha robat una amiga de veritat. Els coneguts senten la desgràcia de no haver pogut conèixer més una dona tan especial. 

El mestre de cerimònies inicia el seu discurs, parlant d'algú que no coneix. Enalteix les seves virtuts, però els assistents es queixen. Estan indignats. Comença una mocadorada general. Xiulets i crits de rebuig omplen la sala del Senyor. I és que cap dels oients accepta que una persona tan distant d'ella s'encarregui de l'últim adéu.

Entre tant rebombori, alguns demanen silenci. S'escolta una cançó de fons, és John Forgety cantant a l'amor etern. Un jove amic de la difunta ha posat en marxa un reproductor. Els violins aconsegueixen que l'auditori escolti amb atenció el ritme country que s'escampa per tot el tanatori. Ell agafa el micròfon amb una mà i abaixa un xic la música amb l'altra. Aleshores diu:

"Tants anys ens separaven que mai vam pensar en esborrar-los. Tants anys ens separaven que el nostre amor, ara, ha marxat".