De préssec

No és de nit ni és de dia, el sol s’amaga darrera la lluna. Ells dos, atemorits, es reclouen a l’habitació de l’hotel. Els diaris parlen de la fi del món, les ràdios omplen  la graella de tertúlies inacabables on els col·laboradors s’acomiaden dels familiars. Pot semblar que tot sigui fosc, pot semblar el que un vulgui, però el fet  és que ells dos, sense cap esperança, s’han amagat a l’habitació número 343 de l’hotel de la gran avinguda. Haurien d’estar treballant, haurien de produir per poder mantenir, sobretot, a les seves famílies. Però no. Estan a l’habitació més gran, amb un hall i un bany que mesura el mateix que qualsevol pis del centre de la ciutat. La cambra agafa la cantonada de l’hotel i, sense exagerar, podríem dir que parlem d’una habitació de cent metres quadrats.

Els dos es miren i ella li pregunta si vol menjar res, ell li contesta que desitja un préssec.  Dit i fet. El cruixent préssec és consumit, a poc a poc, però amb gran delit, pel mascle. La femella crida en veure’l amb la boca sagnant, però ell continua, no busca el pinyol, només es deleix amb la frescor de la pell del préssec. 

En el seu interior ressona una veu que li pregunta si no voldria un préssec d’aigua, però mou el cap exemplificant la negació, li agrada aquest préssec, dur, carnós; ple de vida.

De robar

Li han robat el cor, ha sigut de matinada, mentre dormia; han entrat sense avisar-lo i després de violar-lo s'han endut el seu bé més preuat. Li han robat el cor.

Ara camina per les tristes avingudes d'aquesta gèlida ciutat sense ànim de fer res. Ni tan sols els crits dels nens l'espanten, ni tan sols les rialles dels adults l'entristeixen. Ell camina i es perd entre la brutícia d'una grisa metròpoli  plena de no-res.

Quan la nit cau ell no té la necessitat de tornar a casa, no té por dels carteristes ni dels violents delinqüents del parc. Camina entremig dels arbres i no mira les plantes que el rodegen. És fosc, però per ell tot és igual que com era pel matí. La gèlida temperatura del seu cos es contagia i glaça l'aigua de la font. No dorm en tota la nit i, pel matí, observa tot el que no ha passat durant les últimes vint-i-quatre hores. Es veu a ell, en tercera persona, caminant i caminant, sense cercar res, però amb un forat ben gros al pit. És el que era, és el que s'imagina que és.

Li van robar el cor mentre dormia, i la seva tristor mai va venir a buscar-lo. No sentia pena pels altres, no sentia pena per ell. L’alegria d’anys enrere es va convertir en l’oblit escèptic i, sense adonar-se’n, ja no recordava que tot ho oblidava. 

No importa l’edat que tingués, ni tan sols és rellevant saber quin era el seu passat, ara només li quedava un futur sense present. I ell caminava, caminava sense cor, sense esperança, sense rancor; mentre els lladres de cors seguien observant-lo a distància, rient-se d’ell per no tenir el seu bé més preuat.

De teulades

Un gat s'ha passejat per la teulada. Era un gat negre, de nom Guepard. En Guepard ha buscat un lloc on prendre el sol. Tot sol ha saltat d'un lloc a un altre, per sobre de tubs i teules de fustes.  De les fustes, els nens de la casa en fan cases; i de les cases, els gats en fan habitatges. Hi habiten gats i ocells, els uns a dins i els altres a fora. Fóra bo que fossin amics, però no ho són. La son dels ocells és l'oportunitat dels gats. I un bon gat mai desaprofita una bona ocasió. 

Ocasionalment avui no s'han perseguit, ambdós es miren amb estima. M'estimaria que fos així sempre, però alguna cosa em fa pensar que res del que dic és real. Realment pensaria en què tot és producte de la meva imaginació. I imagino que tot és culpa d'una frustració exculpada. Però no us dono la culpa a vosaltres, lectors. Llegiu i descobriu, potser aleshores veieu més del que jo veig. Si veieu res compromès, oblideu-ho, el gat i l'ocell no existeixen. Només existirien si vosaltres voldríeu, però sembla que no teniu ganes de fer-ho. Jo faria el que fos per ajudar-vos a imaginar, però seria un gest inútil; tan poc útil com dibuixar amb tinta sobre aigua moguda. Així que moveu-vos i agiteu-vos, si voleu; i cerqueu un gat i un ocell, mireu que estiguin a sobre de la teulada i, en lloc de perseguir-se, feu que es mirin i s'estimin. Si la seva estima aconseguiu, doneu-vos per satisfets, més ningú podrà fer per vosaltres, ni savis ni mestres. Perquè la mestria del pensament només correspon a la pròpia ment. Amén.

De confús

La Lluna sortia, com cada vespre, a buscar el Sol. La lluna eixia esperançada i treia el cap pel fons de l'horitzó. Un immens camp de blat primaveral reflectia un verd silenciós, només trencat pel rumor del vent, que empenyia, amb suavitat, les espigues trempades. 

El Sol, en veure la lluna, corria a amagar-se. Avergonyit de la seva admiració enrogia i feia desaparèixer el seu color groguenc. El cel captava aquesta vergonya i envermellia per ajudar al gran astre a amagar-se amb cautela.

Cada dia succeïa el mateix. Cada vespre la mateixa història, la mateixa il·lusió per part de la Lluna i el mateix rubor per part del Sol. Els núvols, quan hi eren, s'ho miraven somrient; fins que un dia, un Cumulonimbus va voler jugar amb ells i es va col·locar estratègicament a sobre del recorregut de la Lluna. Aquesta va sortir, com cada vespre, buscant el Sol; però es va trobar ennuvolada i no va veure on era. Va seguir pujant i pujant, com sempre, esperant trobar per fi, l'astre solar.

El Sol, més pendent d'il·luminar els camps de la Terra que d'altra cosa, va perdre la noció del temps i no se n'adonà que ja feia estona que hauria d'haver començat a marxar. 

Finalment, Sol i Lluna, al cap de molta estona, es trobaren dins del núvol. Primerament ell s'avergonyí tant que creà un àuria rogenca que escalfà el núvol i el feu pujar encara més, deixant-los al descobert. La Lluna, en canvi, es posà tant contenta que el seu blanc passà de ser radiant a tenir un aspecte més càlid, un fet que ajudà al Sol a sentir-se més còmode. 

Els dos, junts, miraven com tota la natura els observava, i la Lluna li preguntà per què escapava cada dia. Ell li respongué que se sentia perseguit, i que no li volia donar falses expectatives. Ella, en sentir-ho, rigué i rigué, fent-lo envermellí encara més. I després li digué que no s'havia de preocupar; ja que ella no podia estar enamorada d'ell, ella  no sentia amor per ningú, sinó que només emmirallava l'amor dels qui la miren.

De caps

En Mirfe és un empresari del sector del tèxtil. Porta vint anys aixecant una empresa que, avui en dia, està totalment consolidada. Al seu càrrec té tres administratius a l'oficina i 10 treballadors més al magatzem. 

Com cada tarda, abans de marxar del despatx, crida a dos dels seus empleats, en Ric i la Galo. Es tanquen tots tres en una habitació del despatx, deixant la Camon -la tercera empleada- treballant al seu lloc. Cada dia passa el mateix i ella ja en porta uns quants espiant què fan a través d'una escletxa de la paret. 

En Mirfe s'asseu a la seva butaca i fa despullar en Ric i la Galo; quan estan nus els posa roba de cuir i fa que s'esbatussin l'un a l'altre, usant un fuet que els deixa. En Mirfe s'excita veient com s'escalden. Després els obliga a despullar-se altre cop i els recorda que han de copular davant seu, sense cridar perquè la Camon no se n'adoni. La Galo ja ni plora, es deixa fer, però en Ric protesta, cada tarda protesta. I sempre obté la mateixa resposta, si ho expliquen a algú, es quedaran sense feina i, a més, ell difondrà els vídeos que ha fet mentre ells dos es fuetegen. 

La Camon plora, odia fervorosament en Mirfe, des de que ho va descobrir que no pot aguantar ni dos segons al seu costat; ja no li mira a la cara i, si ell la toca, ella s'aparta. Però tot i aquest sentiment de rebuig i rebel·lió, té por. No gosa dir res a ningú, ni al seu marit ni a la policia.

Avui, però, ella no pot més, espera que acabin amb els seus actes i, quan els seus companys marxen cap a casa, ella entra al despatx d'en Mirfe. 

Arriba el matí següent i els dos empleats no troben a faltar la Camon, perquè és el seu dia festiu. Treballen dur fins que arriba la tarda i, com és costum, van al despatx del cap. Allà es despullen i es preparen per fuetejar-se, però en Mirfe no els dóna un fuet com sempre, sinó dues mans humanes, blanques; amb la sang seca per on haurien d'enganxar-se al braç.