De correspondència

La Minna vivia a un poble bavarès. Era mare de família i vivia feliç a una casa amb jardí. Un hivern de fa bastants anys un home va trucar a la porta de casa seva. Era tard, deurien ser les sis del vespre i nevava molt. L'home buscava un lloc on passar la nit i la Minna va oferir-li sopar i dormir a casa seva després de descartar unes vint opcions alternatives. Mentre sopaven en Joan, que així es deia, es va guanyar la confiança de la bella dama que l'havia acollit; estaven sols i van menjar, beure i parlar durant moltes hores. Cada un li explicava la seva vida a l'altre, els dos semblaven molt feliços, contents de pertànyer a les seves respectives famílies i orgullosos de les seves feines -ell era escriptor i ella infermera-.

La nit va ajudar a unir els seus llavis i els seus cossos van suar tant com van poder; extasiats es van quedar adormits, l'un al costat de l'altre, nus. A mitjanit, però, en Joan va aixecar-se i va anar a l'habitació que realment li tocava. L'endemà van esmorzar plegats, com si res hagués passat, es van acomiadar i, des d'aleshores, van començar a cartejar-se. A les cartes s'explicaven les seves intimitats, tot sovint sexuals i individuals, onanismes sobre lletres. A les cartes, també, ell li deia que havia escrit poemes sobre ella, sempre rebent la mateixa resposta per part d'ella; no volia que publiqués res.

Ell la respectava tant que va acceptar i va guardar tots els poemes que parlaven d'ella. Però es va fer famós escrivint novel·les de terror i, tot sovint, va viatjar a terres alemanyes per promocionar els seus llibres. Allà es trobava amb ella, feien l'amor d'amagat i s'acomiadaven amb un breu: "t'escriuré, estimat".

Es van anar fent grans i mai van deixar d'escriure's.  I ell sempre va complir la seva promesa, mai publicaria aquells poemes íntims. Els dos enviudaren i ell emmalaltí. Finalment la mort va trucar a casa de l'escriptor i ella va rebre la notícia en forma de carta. Aquesta epístola anava dins d'un paquet, allà li anunciava que aviat moriria i que abans de fer-ho, havia volgut publicar un llibre especial. Aquest llibre estava dins  del paquet i es titulava: "Correspondència íntima germanocatalana".

D'encarregats

A l'enterrament d'en Pep i la Maria el capellà resa una oració per donar-los la benvinguda al Regne del Senyor. Els seus cossos resten exposats davant de la multitud, que plora sense fi. Les seves ànimes pugen a poc a poc cap al Cel. Arriben al punt més alt i, després de rebre un certificat eclesiàstic, es troben amb Sant Pere, els dóna la benvinguda i passen a recollir els vestits adients. Abans, però, es dutxen. Nets i canviats accedeixen al següent pis, on els acomoden a una habitació conjunta. És aleshores quan la Maria parla amb l'assistent que els ha acompanyat des que han entrat al Temple Sagrat.

Es queixa, no vol estar més amb el seu home, diu que n'està fins al capdamunt d'ell, i que ja ha fet prou aguantant-lo durant tots els anys que han estat junts. En Pep se la mira sorprès, sempre ha cregut que ella ha estat enamorada, sempre s'ha sentit estimat.

Ella no el pot mirar a la cara, ni dirigir-li la paraula, però en canvi sí que xerra amb l'assistent. Demana urgentment el full de reclamacions, exigeix la presència d'un encarregat. I, davant de la seva postura enèrgica, accepten i allí es planta un home que porta inscrita, a la bata, la paraula Encarregat.

Parlen i discuteixen. Deixen en Pep de banda. Marxen a una habitació. I en Pep es queda sol, a on havia d'acomodar-se amb qui havia estat la seva dona. Allà examina quina serà la seva cambra la resta de l'eternitat, una cadira de fusta, un llit de cotó i una finestra amb vistes cel abaix. El company de la cambra del costat, en veure'l mirar per la finestra, li comenta que des d'aquí es veuen els pecadors baixar cap a l'infern, just després de ser rebutjats pel cel.

Ell es queda embadocat,  li agrada veure el color blavós del cel i, enmig, una gentada baixant en picat. Es fixa amb dues persones, estan nues, baixen a gran velocitat, estan enganxades l'una amb l'altra, no paren de besar-se. Són la Maria i l'Encarregat.  

De cosir

La Martina seu al balancí del saló de casa seva, està cosint la vora d'un pantaló del seu únic fill, l'Arnau. Per la finestra entra poca llum, tot i que són les cinc en punt i, sota un sol espectacular, el campanar del poble ressona quatre vegades més una. Porta un vestit llarg, d'estiu, té el cos mig inclinat i acosta el cap al pantaló, no es vol punxar. Però uns nens criden pel carrer i ella es despista, es clava l'agulla i fa un petit xiscle. Nerviosa surt al balcó i renya els nens; són quatre i entre els quals hi ha el seu fill, l'Arnau. Ells se la queden mirant, no entenen què han fet malament, simplement han passat pel carrer, cridant, divertint-se, perseguint-se els uns als altres. Ara no es mouen, només la miren. 

La Martina està molt seriosa i no canvia el gest de la cara mentre els clava la mirada. Després ells marxen i ella es queda allà, dempeus; veient com els nens enfilen el carrer de dalt. Desapareixen i amb aquesta escena apareix, en la seva realitat visual, una nena petita i una nena jove, ambdues riuen; cerquen amics i juguen. És ella, però ja no ho és.

Torna al saló, tanca les cortines i la foscor només es trenca per la llum d'una petita làmpada que il·lumina directament les seves manualitats. Pensa en el que ha vist, tot i que sap que no és real. Torna a sortir al balcó i es repeteix l'escena, però aquelles dues persones, que són ella mateixa, estan acompanyades de gent, d'amics, fan xerinola, canten, riuen, es diverteixen i viuen la vida. 

Dels seus ulls broten llàgrimes, que sortegen les seves galtes pronunciades. La mirada cristal·lina li crea un arc iris ocular. La mirada entristida li recrea un passat enutjat.

De cop i volta els nens del poble, amb el seu fill entre d'ells, tornen a passar corrents per davant de casa seva; però es paren, la miren i s'aturen, ja no criden... La Martina entra al saló, baixa al carrer, els agafa per les mans i se'ls endú corrent mentre crida.

De natura

Bufa el vent i les espigues es mouen. Verdes elles avui ballen, ahir callaven. Segons d'on vingui l'aire sembla que es formi un mar verdós que invita a nadar. Ella no sap si seguir mirant o aixecar-se, pujar dalt de l'arbre, i tirar-se des del punt més alt, de cap, directe a la majestuositat verdosa.

Aviat acudeix una au, que jau al seu costat i, amb una agradable cantarella, li recomana que s'estiri. Ella li fa cas, mai ha dubtat de la veritat absoluta que respira la naturalesa. Es despulla i s'estira. El sol cau amb força, però no li molesta; l'oreig matinal és fresc i agradable. És tan fresc que creu, mentre rau amb els ulls tancats, que algú l'acaricia. Sap que no és així, es troba sola, sense ningú pels volts; però ho vol imaginar. 

La soledat que nosaltres veuríem és, per ella, la companyia més agradable. Mou els dits dels peus, com si jugués amb el ventijol que tant aprecia. Sent les paraules dolces que l'ocellet li diu a cau d'orella, somriu. El petit animaló mou les seves ales amb delicadesa, ella nota les plomes, no pot imaginar-se millor paradís.

Entre les cames pugen un parell de formigues, són amigues, les deixa passar. El seu cos es transforma en natura i la natura li agraeix el seu regal. Avui ja no és ahir. Avui era ahir mentre ella dormia plàcidament, abandonant el seu cos de forma natural. Avui és demà, perquè l'eternitat ha sucumbit als encants de la senyora natura.

De mascles

Com qualsevol dia laboral, en Pere esmorza després de dutxar-se i afaitar-se, tapat amb la tovallola. Avui s'ha preparat una tassa de cereals i un cafè. Quan acaba ho recull tot i es vesteix. Per fer-ho va a la seva habitació, on té dos armaris. Es posa el rellotge i obre l'armari de l'esquerra, on té quatre calaixos, dos prestatgeries i un penjador per a les camises i els pantalons.

Es posa els calçotets i els mitjons de forma automàtica, agafa els primers que troba. Despenja un pantaló negre i una camisa a ratlles. Va cap al lavabo i, com cada dia, es pentina i es renta les dents. Només li queda sortir de casa i començar una jornada laboral com totes les altres. Rep clients a l'oficina, surt a buscar-los, parla amb els seus caps, dina un menú amb companys de feina i enllesteix tot el que pot per avançar feina durant la tarda.

A les sis en punt entra altre cop a casa seva. Encén l'equip de música i es comença a despullar. Li és igual que sigui hivern com estiu, ho fa cada dia, però no com una rutina, sinó tot el contrari, improvisant tant com pot. Quan està despullat es prepara el berenar; però no se'l menja encara. Va cap a l'habitació i obre el segon armari. Està disposat exactament igual que l'altre, però no inclou el mateix. Estira el primer calaix i, després de rumiar-s'ho molt, agafa unes calces vermelles i uns sostenidors a conjunt. S'ho posa amb molta delicadesa abans de posar-se unes mitges negres i, després, es mira quin vestit serà l'escollit. Un cop ja està vestida torna al lavabo i es posa un farcit als pits, es col·loca una perruca, es pinta la cara i, bossa de mà a sobre, es planta al carrer.

Saluda als veïns que troba i compra a la botiga del Manel, que sempre la mira amb bons ulls. Avui, altre cop li dedica un parell de frases escandaloses i ella li fa l'ullet. La seva història és un amor impossible, però ell sempre ho intenta. Està segur que algun dia se la farà seva, podran enrotllar-se i casar-se. Ella serà la seva senyora i la podrà portar al bar amb els seus amics, a qui cada vespre explica com n'és, ell, de mascle.