La televisió encesa i els micos ballant al ritme de la música. No sé qui l'ha posada a tot drap, però el goril·la comença a caldejar-se. Si no para la festa, aviat pujarà la bòfia i s'acabarà el pastís per a tots. Sap greu per a ella, que s'inicia en aquesta bacanal carnal que tant de temps fa que esperava. Déu sap la de cops que haurà gemegat en solitari pensant en aquelles mans navegant per les seves aixelles. Qui sap si per això, i no pas pel funest mal temps que predomina aquests dies, ha decidit portar una samarreta de tirans i optar per descuidar els sostenidors.
Algú crida que hi ha foc a la sala d'estar, un altre diu que hi és a la cuina. No hi ha bombers, però entre tots ruixen les parets i apaguen les flames. Mes no totes.
A l'habitació del fons del passadís s'ha instal·lat un forn provisional. Són dues cloïsses que només toquen mar a l'estiu. Una d'elles llueix un grapat de pèls despentinats, mentre que l'altra és calba temporal. Podrien portar-hi massa mare i cuinar-hi una pizza en pocs minuts; encara que tothom prefereix seure a terra i escoltar atentament com els dos cossos decideixen pintar-se amb els dits mullats.
Ella jau cara amunt, té vergonya i tanca els ulls. Aviat la seva pell es crispa i els porus són gallinacis. La humitat dels llavis quan es besen no és ni la meitat de la qual regenta a l'entrecuix quan li acaricia amb solemnitat. No hi ha pressa, ni incendis, ni mal humor ni rancor. És un ritual on els cossos s'abandonen a la passió i la ment s'amaga per discreció en un llit que ja ningú no usa.
Antigament el fal·lus l'havia ocupat tant que havia deixat de ser-hi present. Li agrada retornar-hi i veure-hi els seus records d'infància, sentir-se jove eternament.
