dimarts, 9 d’octubre del 2018

Relat de bressol


-Pots comptar les estrelles quan no hi ha núvols?
-No, i tu?
-Jo tampoc, però…
-Però què...
-Però quan els núvols cobreixen la ciutat, quan el cel és gris i tot sembla tacat d’aquesta penombra avorrida i adolorida, quan surts al carrer i trepitges un toll d’aigua fred, quan se’t trenca la clau i ja no pots engegar la moto, a vegades…
-A vegades…
-A vegades miro a dalt de tot, on els cumulonimbus descarreguen amb força, i em deixo guiar per l’instint.
-Quin instint?
-Escolta aquesta cançó de bressol i pensa si saps de quin instint parlo.

A dalt de la muntanya, 
més enllà d’un camí tortuós i ple de pinassa,
a dalt de la carena,
passats els revolts i les rotondes denses;
hi caminen quatre passes,
descompassades, alegres, festives,
sota el remor d’una veu enjogassada
que demana una abraçada
i retornar a les ribes.

Estrella, jau sobre el llit d’aquest riu sec,
deixa que el sol s’escoli entre la fullaraca
i vingui a buscar-te entre les cames.

Estrella, ressegueix amb el dit els teus pecats,
que d’ells en floriran roses entre la besada
i margarides quan ens trobin abraçats.

Sol irradiant, demana per l’astronauta,
demana per la flor, demana per tots els contes
que s’han anat acumulant a sobre de la manta.

Dit a tocar de dit, ull a ull, ventre a ventre,
l’escalfor de les rialles no suplica
altra cosa que situar l’estrella el centre.