divendres, 29 d’abril del 2011

De salts

Diuen que van fer un salt, que es van aturar i, junts, a dalt, s'hi van quedar. La seva melodia ha raptat les seves neurones, que circulen pel seu cervell, saltant d'un lloc a un altre. I mentre salten ell es torna mig boig, recordant un salt que no ha existit mai; però que ara viu, dins seu, com si fos el seu gran salt.
Diuen tantes coses que ell no sap escoltar-les. Però segueix el ritme amb el peu, mentre el deslliguen i comença a menjar. "Agafa't fort i, si pots, cau en un lloc pla", li diu un amic seu. Però ell no vol caure, només vol menjar. I per molt que ho intenta veu com cau, i que perd el seu estadi de saltador. Sí, ja no salta, sinó que cau. I ell prova de saltar, però cau, avall i avall. Cau sense ella, sol. Sense l'abraçada que busca d'ella; sense tot el que havia imaginat.
I estès a terra recorda la força de la gravetat; colpidora, amb una collera a la mà i el menjar per sobre de la seva cara. No té pinta de saltador, però ell ha volat, i ho sap, i ho recorda. Els seus ulls il·luminats són tan dolços que els seus companys l'escolten quan ell es posa a riure. El seu riure il·luminat és tan trist que els seus amics es posen a plorar quan l'escolten.
Aviat se l'enduen i les seves neurones es moren. No recorda la melodia reptadora. Oblida el gran salt i, mentre desapareix, la sorra guanya més presència que ell. Sense ningú, ni amics ni companys; el temps ha fet el gran salt.

8 comentaris:

Judith ha dit...

ostres! avui m'has deixat sense paraules, no sé que dir... un relat molt colpidor, que sens dubte ens farà pensar en moltes coses!!! petonets i fins el relat de dilluns

Coses de Llàbiro ha dit...

Doncs a mi m'ha deixat ben despistada!

Gemma ha dit...

Ei!!!! Ara em deixa!!!!!!! Aprofitu. Relament aquest relat és un pél estrany .

Yves ha dit...

@Judith: Colpidor

@Llàbiro: Despistada

@Gemma: Estrany...

D'acord, però no us suggereix res?

Gemma ha dit...

Ens ho expliques?

Yves ha dit...

@Gemma: el més important és que us sentíssiu rars al llegir-lo.. veig que ho he aconseguit. per altra banda volia interpretéssiu diferents coses, pe`ro no ho he aconseguit....

El cas és que la inspiració ve d'una cançó dels Manel; això sí, només la inspiració, pqè el tema no té res a veure. M'agrada la idea de temps aturat -o no- que transmet la cançó. Després ja em vaig crear la meva escena, completament dispar a la de la cançó, i la vaig pintar de forma críptica per veure què us suggeria.
El protagonista podria ser un boig, reclòs a un manicomi, que confon -o no- la realitat; i veu el salt com la fugida, mentre el salt només li provoca la caiguda.
Té amics i companys, diferenciats, com ho són els qui habiten amb ell, siguin malalts o infermers.
I quan tot acaba no té ni amics ni companys, pqè acaba sent sorra, com tothom, i el temps ha sigut l'únic que ha fet el gran salt de veritat.

Però... cadascú pot veure el que vol...

Anna Maria Villalonga ha dit...

A veure. No entenc com divendres se'm va passar el relat.
He pensat moltes coses i cap no em convenç, però podria ser algú que se sent desvinculat del seu propi cos. Potser un boig o algú que perd la consciència, no sé si per sempre (fent-se sorra) o només per uns instants.

Gemma ha dit...

Gràcies per respondre