De bus

Quan encara no és de dia, la Marta es lleva; ha dormit al sofà. Porta un xandall blau i unes sabatilles marrons. Completament despentinada va al lavabo, es mira al mirall i sospira. Torna a sortir i es planta al mig del seu menjador; on el desordre regna com ho fan els reis en els contes infantils.

Obre l'armari del menjador i troba el seu vestit de bus; un vestit de neoprè amb alguns forats. Es despulla i es queda amb roba interior, per després posar-se'l com pot; li costa, li costa molt perquè la pell se li arrapa. Un cop ja sembla una foca, pren les ulleres i se les posa, fa el mateix amb els peus d'ànec i amb les bombones d'oxigen. Ja estan gastades, però pesen molt.  

Quan està vestida, puja a la taula, s'ajuda amb una cadira; li costa, li costa molt perquè el pes de les bombones la fa desequilibrar. Els peus d'ànec tampoc li faciliten el moviment; i amb prou feines aguanta l'equilibri quan està a dalt de tot. S'ajup i omple la seva copa baló. L'omple fins al límit i, sense més preàmbuls, es tira a dins. Es tira amb tanta poca delicadesa que el líquid brota per l'exterior de la copa, formant una cascada que llisca fins arribar al peu i, tot seguit, escampar-se per sobre de la taula.

Ella se sent còmode; neda i neda, juga posant-se del dret i del revés; ara fa bombolles d'aire, ara fa cabrioles com un nen petit. Neda fins que, quan està totalment èbria, s'adorm i es queda reposant al fons de la copa, per sempre més.