A uns quants metres sobre terra havia rebut un missatge des de l'inframon. Havia d'escriure un conte trist, molt trist, que provoqués les llàgrimes d'Odin i la resta de la tropa vikinga. Sabia que aquell encàrrec em seria impossible de complir, així que vaig decidir estripar la missiva on se'm demanaven aquelles beneiteries i em vaig dedicar a escoltar música. Cohen volia entrar dins meu i no vaig saber negar-li el camí. Amb els ulls clucs i les cames estirades, el moviment aeri no colpia el meu cor, així que vaig obrir les principals artèries i les seves històries van endinsar-se sense fi. Una a una, les seves paraules colpejaven el meu perenne sentit auditiu. Què dimonis estava passant? Les meves mans premien fort el coll d'un coll i jo no veia de qui era. La seva pell era rugosa i dura. Era un ésser fort i musculós, n'estava segur; però com de suposicions no viu l'home (sinó que en mor), vaig forçar les meves parpelles amb totes les forces. Necessitava saber a qui estava escanyant. Ho necessitava saber sense importar-me gens deixar de fer-ho. La força exercida va ser tal que, per aconseguir obrir un mil·límetre les meves pells oculars, el meu nas es va convertir en dues aixetes de sang. La notava brollar amb tanta pressió com surt l'aigua en rebentar-se una presa. El poc que veia era molt. Sang, vermell, sang, uns ulls foscos mirant-me fixament, vermell, un nas gros i marró fosc, sang, unes banyes blanques gegants, vermell, un morro allargat amb la boca tancada... i sang. Sang meva que parava de rajar. Els ulls se m'obrien a poc a poc i em notava més fort. Tan fort em sentia que, quan observava aquell ant suplicant-me per la seva vida, premia més i més les meves mans. En poca estona va deixar de moure les cames que, sens dubte, devia portar movent durant tot el període etern entre el somni i el despertar. Quiet com una escultura grega en un museu abandonat, l'ant romania rígid davant meu. Els seus ulls eren l'única part del seu cos que demanaven moure's. Qui sap si per plorar o per apagar-se per sempre més. Va ser aleshores quan vaig sentir un terrible sentiment de culpa i les meves mans van deixar el coll d'aquella criatura colossal.
És pedra tot el que no es mou? És natura tot el que s'enterra? És passat tot allò que ja no és? Per què hauria comès aquell crim salvatge? Era realment jo qui premia les mans o era algú que em forçava a fer-ho?
Tantes preguntes no em van valdre per a res davant del jutge dels Déus. La sentència era clara: em pujarien en una avioneta i, quan la distància amb el terra fos prou alta, em tirarien per la borda. Amb les mans lligades i el cap cot vaig entrar a l'avió. No hi havia seients. Era petit i buit. Només m'acompanyaven el pilot i un gos que parlava en llengua estranya. Jo encara veia els ulls de l'ant, els veia i no els volia veure. Tancava els ulls i premia fort les mans resant a algun dels déus amb qui no he cregut mai. Dins l'obscuritat vaig sentir una veu que em parlava a l'orella. Era una veu aspre inintel·ligible. Una veu que xiuxiuejava paraules impossibles de comprendre. Però tot és possible quan creues els núvols i baixes a dalt de tot. Així que aquelles paraules van fer-se noves i les vaig comprendre. Era una demanda, una demanda que no podia refusar. Havia d'escriure una història trista per poder salvar aquell pobre ant de rebre el càstig dels meus pecats.
