No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que
escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a
escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.
Havien canviat tant
les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja
em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en
un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era
així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides.
Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les
veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè...
i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones?
M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou!
Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!
He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.
Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.
