Relat de cels

He vist un home dalt del turó. L'he vist i he sortit corrents. Fa tant de temps que no sento curiositat pel que passa allà dalt que tot em fa por. Recordo, anys enrere, quan els veia sortir amb les seves vestimentes negres, m'amagava i buscava la drecera més secreta per poder-m'hi acostar. Els observava i delia per saber-ne més del que podia conèixer.

Avui la tarda era fosca, obscura com la negror de la nit de lluna nova. No podia veure més enllà del que il·luminava la meva aura i, tot i això, l'he pogut observar allà dalt, amb la seva figura immòbil, mirant cap a algun lloc que prefereixo no saber quin era. La seva silueta s'ha il·luminat com sempre, amb colors fluorescents i llampants. L'exposició ha durat poc, perquè tal i com l'he vist he sortit corrents.

Ara fa una estona que estic aquí, a la porxada de casa meva, estirat a terra i fumant una cigarreta. Crec que és la última, hauré de revisar si em queda res a dins de casa. Quan pugui obrir la porta, és clar, perquè no recordo on he deixat les claus i, al sortir, he tancat a pany i forrellat. Davant meu unes formigues passegen sense ni tan sols mirar-me. Sóc un apèndix del seu món, no sóc res. Les veig bé quan acosto la cigarreta després d'inhalar ben fort. Ho faig i quan el paper és roent a vegades se m'escapa la mà i, per culpa de la meva tremolor, les cremo, les incinero. Moren i les companyes surten corrents. No sé pas a on van, ni tampoc m'importa massa, no podria seguir-les, tot és fosc i elles són diminutes.

Els pantalons els tinc tan ajustats a les cames que em costa moure'm, però m'agrada girar-me boca amunt i mirar el cel. M'imagino que veig les estrelles com abans, quan apareixien per endur-me en aquells viatges celestials en els que ningú podia seguir-me. Les veia tan a prop meu, com brillaven! Blanques i lluents, sense cap forma en concreta, adquirien una fastuositat majestuosa. Jugava a allargar la mà i tocar-les. No em creureu, però podia fer-ho. Després, un cop les tenia a la mà, les prenia amb força i estirava el braç. No delia per fer-les baixar, sinó que buscava i aconseguia pujar cap a elles.

Fa tant de temps de tot això que no entenc com ho puc recordar. A algun lloc hauré posat les claus. A les butxaques no tinc res més que el paquet de tabac, i pel que veig està buit. Hauria d'anar a l'estanc a comprar-ne, però el camí és com el laberint aquell en el que anava amb les meves amigues quan era infant. Recordo com em cridaven a través del boix i jo desesperava. Em tornava boig i l'intentava travessar, car tot allò que ens crea un estat de disconformitat necessita d'una solució conforme.

He provat de ser honest, tan honest com podia ser algú de la meva edat. Ja no recordo ni quants anys tinc, però podria dir-vos quins vestits duien les germanes Pérez el dia del seu catorzè aniversari. Vam ballar tanta estona que els nostres pares van acabar dormits al sofà. Els seus vestits s'aixecaven quan ballaven i jo al·lucinava. No havia vist mai res d'igual. Elles se'n van adonar i, tal i com ha fet tothom a la meva vida, es van aprofitar de mi. Em van tancar a la seva habitació i em van seduir les dues a la vegada. Vam aprendre tots tres a la vegada. Després ja no em van dir res mai més. Tots els companys de l'escola em deien coses maques, però jo només volia que me les diguessin elles.

Deuen ser ja les deu i segueixo estirat a terra. La vida és un rellotge de sorra ple de forats.

Relat d'equilibris

El cos no es mou, tothom el mira, però no hi ha silenci. Un cric-crac intermitent acompanya l'escena. És ell, amb la seva mirada perduda, els seus gestos repetitius i el ganivet tocant el moble bar del costat del llit del difunt.

Ara faríem una cervesa, jo me la prendria de bon grat, una de ben freda i escumosa, que em deixés els llavis blancs i el nas amb un perfum belga inexplicable. Però no podrem treure res d'aquella nevera gastada, perquè ell ens ho prohibeix. Ni tan sols ho ha dit, però la meva germana ha mogut un centímetre la seva mà i gairebé perd un dit.

El capellà deu estar a punt d'arribar. Fa estona que hem sentit les campanades, la missa és ja dita i no queden feligresos a la plaça. Sense pressa, estarà de camí, rossegant un tros de pa, mig tou, mig dur. L'acompanyaran els ocells que preguen a Déu, els altres estaran voltant el cementiri, esperant que aviat vingui un cotxe amb un cos a abandonar. Ni tan sols el posaran dins del forat. No caldrà. Les últimes voluntats eren clares. Com clar serà el cel demà, quan el ganivet resti dins d'un calaix i ja no li deixin agafar.

Relat de soldats

Sento que les paraules d'ells no són ja meves. Sento que tot el que he dit ha sigut esborrat.

Algun dia vindran en helicòpter i ens haurem d'amagar, però nosaltres seguirem allà, a l'autopista perduda on es reparteix el pa, com ens va ensenyar el bell Joad.

Seguirem el seu olfacte per saber on jaure i on poder descansar. No gosarem que els cridin ni que els jutgin sense educar. No voldrem que ningú no els maltracti perquè per ells ho farem tot. I quan aquella gran pedra caigui sobre els seus caps, l'autopista tornarà a ser grisa i amb la línia infinita blanca lluint intermitent.
Seguirem tacant-nos de guix blanc, endormiscats però amb el so de la guitarra entre les cames. Hi ha un lloc on podrem descansar, se sentiran els crits dels adolescents aprenent a ser lliures, i tu, mare, els podràs mirar a la cara i em veuràs a mi. Mira'ls dins d'aquelles pupil·les obertes i encuriosides, i per cada un que aixequi la mà, per cada un que vulgui ser algú demà, per aquells que desitgin ser persones i no animals, nosaltres sortirem amb les nostres bíblies blaves i repartirem amor en lletres.

Relat de fam

Feia dies que seia a la mateixa vorera del carrer Borrell. Feia setmanes que duia les mateixes sabates, xopes i trencades. Bon nadal, bon dia tingui, que la sort sigui amb vostè. Paraules circulant en un sentit i que no acaben de tenir-ne cap. De lletres no menja l'home. Però Siddharta proclamava el dejú, i aquell home necessitava pa.

La fe es perd quan entre les dents no tens ni una engruna del que has menjat. Lluïsa, si us plau, us ha sobrat res? No, potser demà. Mira, allà. Hi ha gats llepant el terra, potser a algú se li ha caigut el pollastre de camí a casa l'àvia.

Arrossegant-se com un gos, amb els pels bruts i els cabells enganxifosos, les llambordes són pistes d'asfalt on corren els homes com tu i com ell, com jo; sols, abandonats. Però en el trist pecat pel que Jesús ens ha castigat, hi trobo l'esperança, la fe, la bonaventura que em vindrà. Al fons de tot, més enllà d'aquells felins afamats, més enllà d'aquell suc gallinaci escampat; hi ets tu, o el teu record. Et veig, caminant, tan bella i tan dolenta com sempre. Em mires abans de creuar el carrer i no esperes que sigui el teu torn, no esperes ni tan sols que et donin pas. Tot és teu i jo segueixo veien-te allà, com aquell dia; com aquell maleït dia en el que el vent se't va emportar.

Et desitjo, et desitjo tant que no em cal menjar, ni vestir-me, ni sadollar els meus anhels. Et veig, et necessito... tan dolenta i tan furiosa, com sempre, abans i ara; en el record i en la necessitat. 

Relat d'homenots

Restava dempeus, recolzada a una de les columnes de fusta que omplien aquell garatge. Duia els cabells recollits, però per davant de la cara en sortien uns quants, tapant-li un xic la mirada. Els seus ulls verds feien el possible per veure entre el negre carbó de la seva cabellera. Aquests eren tan llargs que arribaven fins més a baix dels molsuts llavis que precedien el mentó triangulat.

De la cua en penjava una rosa de roba. No era una rosa molt ben feta, però el seu color vermell, d'un roig intens, destacava suficientment perquè els homes no gosessin mirar-la als pits a la primera mirada.

Al seu voltant, una fila d'homenots, tots ells ben forçuts i amb els músculs inflats, feien cercles pausadament. Eren voltors mirant la seva presa, però ella no tenia por ni temia res. La paüra és pels qui poden perdre res, ella ja no tenia res a perdre. Se sentia segura i els menyspreava sense que el seu cor s'afligís. Seguia dempeus per molt que els animalons de dos peus se li acostessin. Seguia amb la mateixa posició i ni tan sols no es preocupava quan algun d'ells allargava la mà per tocar-li la cintura.

Duia poca roba, només un parell de teles semitransparents que li cobrien els pits i la cintura. Un cinturó gastat envoltava els seus canells. No podia moure els braços. I tot i que podria moure les cames, ni corria, ni les feia servir per defensar-se.

Quan les bestioles van acabar amb ella, van sortir d'aquell garatge rient i abraçant-se. Quan les ànimes van caure en el fons del pou, ella s'assegué com va poder. Un toll de sang li feia de cadira. El silenci és fred, però agraït quan ha passat la calma. No passis gana, no tinguis mai fam; aleshores podràs pensar i no dependràs dels altres, va repetir-se dues vegades en veu baixa. Després, va tancar els ulls i va esperar sense ganes d'esperar res.